El PSM opina. 18/02/2003

La derrota del PP

Els continuats errors del PP, tant al conjunt de l'Estat espanyol com a les Illes, el porten inexorablement a una segura derrota electoral malgrat la majoria parlamentaria actual. Mai no s'ha vist una organització tan ferotgement entestada a perdre l'hegemonia! Ara mateix, la inesperada brega entre l'omnipotent José María Rodríguez, «el destructor de Ciutat» i la candidata a Cort i amiga de Gabriel Canyelles, Catalina Cirer, ha acabat d'enllestir el quadre de la catàstrofe (per als conservadors).

A cent dies de les eleccions, aquesta brega entre Cirer i l'home que té en les seves mans l'organització del PP a Palma pot significar la pèrdua de l´única institució important que quedava en mans dels seguidors d'Aznar: l'Ajuntament de Ciutat. Perduts el Consell de Mallorca i el Govern Balear, sembla que fan mèrits (són molt aplicats, aquests al·lots de la dreta que vol la guerra!) per a donar Palma a l'esquerra oficial.

I, per si encara mancava alguna cosa en aquest tenebrós paisatge de problemes i complicacions, els casos Bitel i Formentera són oberts altra volta. No sap ningú si el candidat a la presidència de la Comunitat autònoma, el ministre de Medi Ambient, Jaume Matas, es pot veure ben aviat assegut al banc dels acusats.

Però abans de treure conclusions analitzem breument el procés, agreujat l'any 2002, pel qual el PP avança a ritme inexorable vers la seva marginació. Pensem que les més de quaranta mil persones que aquests dies han omplert el centre de Palma protestant contra la guerra i la política seguidista del PP, no fan més que confirmar les nostres prediccions. En les passades eleccions, Fageda, l'actual batle conservador, va sortir elegit tan sols per deu vots de diferència. Les grans mobilitzacions actuals contra el bel·licisme contribueixen a desgastar la posició del PP i a augmentar per moments les forces progressistes de les Illes. Si el 2002 ha estat un annus horribilis per a les hosts de la dreta i els seus seguidors, ara el problema s'agreuja molt més.

Tot plegat va començar amb el fracàs del semestre europeu presidit per Aznar. Editorialistes, les més diverses publicacions, els comentaristes més prestigiosos coincideixen a afirmar que el moviment antimundialització va aconseguir arrossegar centenars de milers de persones als carrers de Barcelona i va demostrar, sobretot pel que fa al jovent, que una altra Europa, més democràtica, més solidària, profundament pacifista i anticapitalista, és possible. Els milions de persones que aquests dies han sortit al carrer per expressar la seva protesta a la guerra imperialista del senyor Bush ho han tornat a demostrar. Posteriorment la vaga general contra el decret que pretenia estrènyer encara més les condicions laborals dels treballadors fou un èxit total del moviment sindical i una nova garrotada per al PP.

L'enèrgica protesta del moviment obrer va obligar el govern de Madrid a retirar una llei que ja havia estat aprovada. Per si mancàs encara alguna cosa que afegir, la catàstrofe del Prestige va tornar palesar la inutilitat -o inexistència!- de les mesures d'aquest govern per a solucionar la crisi. La barreja d'autoritarisme, desinformació de la ciutadania i mentides destinades a amagar el seu fracàs en la gestió de la crisi, completaren la funció.

A tot això, i en el marc de les Illes, s'hauria d'afegir la ferida oberta que significa, a tres mesos de les eleccions, l'existència dels «casos» Bitel i Formentera i que, com a conseqüència, el PP no tengui escollit el seu candidat a les autonòmiques. Les bregues internes entre partidaris de Matas i de Gabriel Canyelles, els diversos sectors forans enfrontats en la confecció de les llistes electorals i, la «batalla» final entre Catalina Cirer i José María Rodríguez, acaben d'arrodonir el negre panorama que el PP té pel davant.

La lluita contra la guerra, el combat contra la política bel·licista del president Aznar, les constants mobilitzacions populars que tot això comporta, enfonsen molt ms les possibilitats electorals dels conservadors. A Madrid: dos milions de persones eren al carrer; a Barcelona, un milió i mig; a Palma, més de quaranta mil. Després d'aquestes grans mobilitzacions socials, tothom constata que l'«era PP»s'enfonsa.