El PSM opina. 05/10/2003

Dos fets amb més ferro que una encruia

El primer que passaré a contar-vos i a comentar-vos em va succeir la setmana passada; el diumenge dematí passat, per ésser exactes. Com tots els diumenges i dies de festa, devers migdia, em vaig arrambar a la plaça de l'Església, a comprar el pa i el diari estatal. A mitjan camí em vaig adonar que al carteró no hi havia cap bitllet, i que la butxaca dels menuts no sonava ni poc ni gens. Com que quasi ja arribava, vaig pensar, dic, aniré al banc i amb la targeta 4b trauré doblers.

I recte, m'hi vaig encaminar. Quan, tarja en rest, estava a punt d'introduir-la a la regata ad hoc, la mà em quedà immòbil, paralitzada davant el repugnant espectacle que compareixia als meus ulls: qualque fill de set pares i mig havia omplit de gargalls pertot arreu, tant el teclat com el visor estaven ben untats de tan oiós excrement. La solució: vaig anar a la papereria que ho és de fa molts anys, vaig explicar el cas a la madona, em donà el diari i 5 euros pel pa i llests de feines. Uf!

En segona va ser quan, amb les mans el resultat d'una de les anàlisis exhaustives, de sang i demés etcèteres, a les quals darrerament m'he de sotmetre de manera periòdica, l'entreg al metge especialista. Se'l mira de prim compte, em mira a mi, mira el paper, em torna a mirar a mi... I jo amb un coreeeet, ja vos podeu figurar. A la fi em diu que troba que estic molt baix d'hemoglobina. I això què vol dir, metge? Res, que estàs un poc anèmic, que tens l'índex de glòbuls rojos molt baix... I em recepta una altra anàlisi més específica. I que no me preocupi de demés que la cosa s'arreglarà. I jo: molt bé, metge, però m'ha de fer un favor: això de la meva deficiència de glòbuls rojos, no ho comenti, per favor. I un somriure comparegué al seu rostre.