|
Vázquez Montalbán i els oblidats
No deixa de ser curiós constatar dia a dia com, per a no
variar, els mitjants de comunicació oficials enlairen uns intel·lectuals
i en silencien uns altres. La reflexió m'ha vengut al cap després
de comprovar la campanya que s'ha muntat tot recordant la vida i
obra de Manuel Vázquez Montalbán. Cal dir per endavant que,
malgrat la seva militància en una organització procarrillista,
el PSUC, amb tot el que això va significar de renúncia a les
millors tradicions de lluita del moviment obrer català i
internacional (per exemple: el seguidisme respecte als països de
socialisme degenerat; per exemple: la no reivindicació del
marxisme català d'herència consellista i trotsquista: el BOC,
el POUM, Andreu Nin, Joaquim Maurín; per exemple: l'abandonament
de la lluita per la República en temps de la transició per part
de l'eurocomunisme...) nosaltres sempre hem tengut ben presents
determinats valors de l'obra literària de Manuel Vázquez
Montalbán, i llibres com Una educación sentimental (Barcelona,
El Bardo, 1970) o Crónica sentimental de España (Barcelona,
Lumen, 1970) són part indestriable dels nostres fonaments
culturals.
Dit això per a avís de navegants i malintencionats, continuaré
amb aquestes reflexions sorgides a ran de la mort de Vázquez
Montalbán.
Aquest enlairament oficial com a intel·lectual crític i «comunista»,
un revolucionari «sibarita» (diuen els papers), no deixa de ser
sospitós si pensam que justament fa uns mesos han mort diversos
intel·lectuals crítics de gran vàlua tant per la seva obra com
pel seu exemple cívic que no ha merescut promoció semblant i
tan desenfrenats elogis. Sobretot tenint en compte que hom
aplaudeix Vázquez Montalbán com a «conseqüent amb el marxisme»,
quan ha passat en un silenci gairebé total la mort d'altres
personatges que hi havien estat bastant més conseqüents.
Per dir només uns noms parlarem del conegut escriptor i
investigador Víctor Alba (el seu nom autèntic era Pere Pagès),
d'un dels fundadors de l'AELC, el valencià Gonçal Castelló, i
de l'històric dirigent trotsquista Arturo Van den Eynde, més
conegut pel nom de la clandestinitat: Aníbal Ramos.
Mentre la mort i «exemple» de Vázquez Montalbán han estat
lloats des del monarca fins a destacats gasetillers
anticomunistes especializats en la criminalització del marxisme
d'ençà la transició, aquests altres intel·lectuals
desapareguts aquests mesos no han merescut ni els editorials, ni
les pàgines senceres dels diaris, ni els homenatges
universitaris, ni els programes especials de televisió i ràdio,
ni les lloances de cap Premi Nobel de què ha gaudit Manuel Vázquez
Montalbán. Malpensats com som, a vegades ho hem notat molt i
molt sospitós.
Tot plegat ens obliga a demanar-nos per quins motius el «comunisme»
de Vázquez Montalbán (amb tot el seu «desencant» i
distanciament irònic i -bona- crítica contra el règim des de
dins del règim) és considerat l'»oficial», l'únic «marxisme»
possible, i el que defensaven Víctor Alba, Gonçal Castelló i
Aníbal Ramos no és tengut en compte. Els tres escriptors i la
seva obra són silenciats i cap periodista informa de la seva
vida. Quina casualitat! Vol dir que hi ha ignorància respecte al
que significà, per a la història del moviment obrer català i
espanyol, el POUM, l'anarquisme ibèric, els moviments per a
l'autodeterminació de les nacions de l'Estat? Vol dir que només
poden considerar-se «comunistes autèntics» els que procedeixen
de la discutible línia del neoestalinisme?
La campanya de promoció d'uns i de silenciament intencionat dels
altres ens fa copsar el maniqueisme de la pseudoesquerra de la
transició, la qual, prepotent pels beneficis i privilegis
obtinguts per la seva col·laboració amb el règim sorgit de la
reforma del franquisme, accepta aquesta divisió cínica entre «marxistes
bons» (Vázquez Montalbán) i «marxistes dolents» (Víctor
Alba, Arturo Van den Eynde, Gonçal Castelló). A poc a poc anam
copsant el significat polític de la maniobra.
Tot plegat ens demostra que les mateixes forces que en vida han
fet tot el possible per aconseguir que l'obra i l'exemple
d'aquestes escriptors heterodoxos no arribàs a la societat, ara,
morts i desapareguts, l'enlairament continuat de Vázquez Montalbán
serveix per a continuar avançant en la mateixa tasca de
silenciament. Silenciament de l'obra literària de Gonçal
Castelló; de l'exemple militant i intel·lectual de Víctor
Alba; oblit del treball d'investigació i de la militància
marxista revolucionària d'Arturo Van den Eynde.
Gonçal Castelló, marxista (però no prosuquero con Montalbán),
va tenir sempre problemes per a veure editada la seva obra. Una
aportació notable a les lletres catalans amb títols de la
importància de Sumaríssim d'urgència (València,
Editorial Prometeo, 1979); València dins la tempesta (València,
Editorial El Bullent, 1987) i Terra guanyada i altres contes
(Barcelona, El Llamp, 1985). D'Arturo Van den Eynde caldria
destacar obres cabdals de la nostra història recent com Anti-Carrillo:
el proletariado contra la 'unión sagrada' (Madrid, Crítica
Comunista, 1980); Ensayo General (1974-1984), (Barcelona,
La Aurora, 1984), i els més recents Globalitzacio: la
dictadura Mundial de 200 empreses (Barcelona, Edicions de
1984, 1999) i Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona,
Edicions de 1984 (1998).
El llistat de llibres de Víctor Alba és inabastable, ja que la
seva obra consta de més de cent volums especialment dedicats a
la història del moviment obrer. Entre aquest centenars
d'aportacions podríem destacar El marxisme a Catalunya. 1919-1939
en quatre volums: Història del BOC (I); Història del POUM (II);
Andreu Nin (III) i Joaquim Maurín (i IV).
No deu ser, ens demanam, que aquests tres intel·lectuals -Castelló,
Van den Eynde, Alba- eren una alternativa veritablement
rupturista i per això mateix foren silenciats en vida igual que,
ara, de morts, continuen silenciats?
Dantesc espectable en el qual contemplam com, lloen el «marxisme»
aquells servils que, en tres dècades, no han fet més que cobrar
per enterrar qualsevol idea subversiva que pogués haver-hi a la
nostra terra.
|
