|
Assaig de càntic oníric en el temple
Oh que cansat estic d'aquesta terra pobra (quatre anys de
Pacte de Progrés han estat pitjor que les plagues d'Egipte, com
a mínim això és el que hem d'entonar tots els membres del
govern). No, no m'agradaria anar-me'n nord enllà, que també
tornaran pobres, vells i covards, sinó que em plauria molt més
prendre cap a l'oest, que és terra agraïda i nomenen
ambaixadors honoraris gent d'alta alcúrnia com el nostre
president i hi passaria de puntetes, no fos cosa m'enfangàs dins
algun reducte autoctonista de l'horta, fins a Motilla del
Palancar, que aquesta sí que seria considerada amb tots els ets
i els uts la meva galana pàtria. Allà els infants són nobles,
cultes, rics, lliures, desvetlats i feliços, no com els nostres,
els que estan sota el meu comandament de Conseller d'Educació i
Cultura, honorable per titulació i estirp, no com els nostres,
deia, pobrets, que per culpa d'uns errats de comptes -mercenaris
a sou, com ha dit el nostre Molt Honorable, d'espuris interessos,
incitats per quintacolumnistes infiltrats- acaben l'Educació
Secundària Obligatòria sense dominar el castellà. Aleshores si
complís el meu desig, a la congregació messetària, els
germans, acompanyats per corifeus mediàtics amb mitrades indulgències
-exemple clar de l'objectivitat informativa- dirien que fins i
tot de la més dòcil i calma terra han de fugir les eminències
si no volen veure maculada la seva consciència...
Mentrestant jo, de ben lluny, qui sap si agombolat per un càrrec
de tercera fila, que a Madrid fan molt més veta que aquí una
conselleria, riuria a cor qui vols de totes aquestes escainades i
qui sap si també dels aplaudiments en sordina que emanarien del
meu àrid poble... «Oprobi pel fill qui n'és apòstata!» «Oprobi
pel fill que n'és apòstata». Catalineta, digué en Fiol girant-se
cap a na Cirer, «què diu aquest capellà a l'homilia?». «Escolta'l
bé, Tito, parla de la vida -ho digué amb èxtasi- de santa
Teresa de Lisieux», va respondre la devota batlessa. «Però jo
sent veus estranyes -oprobi pel fill que n'és apòstata- em
repeteix al cuc de l'orella». «És que ja som tan bons i savis
com els apòstols tocats per les llengües de l'Esperit Sant?»
tornà a demanar en Francesc. «No siguis irreverent, bons ho som
cosa de no dir, el poble no ens hauria votat, però tant com a
tocats de la gràcia de l'esperit sant... és fer-ne -i que em
perdoni en José María i en Mariano- un gra massa...». «Qui,
en José María Escrivà?» «Calla i escolta, Tito, recorda allò
de donau al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu...».
Ambdós varen callar.
«Siau qui sou». «Siau qui sou: més no us tanqueu...». La
torn a sentir, a la veu. Maleïda sigui. M'ha fet perdre el
conill. «Catalineta, no puc pus, no serà aquesta maleïda relíquia
que s'ha amistançat amb l'enemic...?». «Jo no sent altra cosa
que la trèmula veu del sacerdot... tu has perdut el conill però
a mi em farà perdre l'oremus...» respongué na Cirer. «Idò són
fantasmes, deixa'm el mòbil i telefonaré a en Ramis perquè
enviï una brigada i multi aquests subversius, si interrompre un
ple són tres mil euros, pertorbar una missa deuen ser...». «No
desbarris diga'm què sents i no en parlem pus que el sermó
acabarà aviat...» digué na Catalineta. «Siau qui sou em diu
la veu...» remugà en Fiol. Na Catalina quasi esclafí a riure:
«són els versos d'un poeta que encara ressonen...». «De
n'Unamuno o d'en Menéndez Pelayo?...» digué el conseller. Na
Catalineta posà cara d'estugosa i unes celles ferrenyes. «No
fotis que és també un quintacolumnista..!», s'exclamà en Fiol.
(A la fi pogué reprendre el fil).
Però no he de seguir el meu somni i em quedaré aquí fins a la
mort, no em quedarà més remei, per ventura em faran uns
funerals de primera. I seguiré essent Conseller, que encara me'n
resten tres anys i mig. I confii que dins els calaixos hi trobaré
expectants convenis -com els dels placers del mercat de l'Olivar-,
projectes d'instituts d'un mapa escolar ordit en temps de la
foscor i jo hi podré anar a posar la primera pedra amb un
somriure de pam i mig, com si hagués fet un ou de dos vermells
tot fent creure que som nosaltres els que els hem dissenyat i
elaborat. Sí, quedaré aquí fins a la mort, però no som covard
ni tampoc salvatge perquè no fa mig any que som a la Conselleria
i ja l'he girada de cap a peus: he construït despatxos nous
perquè tenc molta gent de la nostra a col·locar i la premsa no
n'ha dit res (pens en en Sampol, que per canviar un enrajolat
l'emmerdaren durant tota la legislatura), i allà on abans hi
havia una persona, ara n'hi hem posades tres dels nostres perquè
hem de servir bé el poble. I per què no diguen que no volem
reactivar l'economia -malgrat el forat pressupostari que hem
trobat- he canviat totes les pantalles d'ordinador de la
Conselleria, ara són modernes, planes, tenen un aire de disseny.
Ningú no podrà dir que no estim amb desesperat dolor aquesta
minúscula porció -pobra bruta i dissortada pels estralls del
pacte de progrés- de la meva pàtria.
Nota del transcriptor: La premsa de dijous es feia ressò de la
missa en honor de Santa Teresa de Lisieux, a la qual assistiren
el conseller Fiol i la batlessa de Palma.
|
