Altres temps, altres remeis
Quan la meva primera infà ncia, el metge de capçalera, com
que, regularment era el que havia assistit al teu part, bono, al
de ta mare quan a tu et tocà néixer, et sabia totes les batudes
i només amb un cop d'ull ja coneixia de sobres de quin peu
cairejaves, per quin costat flaquejava el teu organisme. El més
normal era, aleshores, una maldeventrada, un còlic produït per
un excés de fruita verda, un empatx de ves a saber què... I
res, venia a ca teva, et posava la mĂ plana damunt la panxa,
part damunt la guixa, i amb el polpĂs dels dits de l'altra feia
tres copets, tup-tup-tup, i atenent-se al renouet que feia el
tamborino, o similar, anau a saber, indefectiblement receptava el
mateix: aqueix nin té un empatx, l'hem de purgar: tres
cullerades d'oli de ricĂ en dejĂş i que estigui tot un dia sense
menjar res de res, sols beure aigua. I una de dues, o et curaves,
o si tenies un atac d'apendicitis galopant, i una purga, pel que
després he tengut coneixement, en aquests casos és allò pitjor
que et poden administrar, idò et mories. I què ha tengut? Un còlic
tancat, deia la gent. Li havia arribada l'hora, pobret, rebatien
el clau. Una setmana de parlar-ne, una mesada de dol vilatĂ , i
au, que tampoc es tracta de viure per a sempre més amb el coret
estret, eh? Això, tot plegat, si la persona sabuda del carrer (sempre
n'hi havia una) no aprofitava tant si li demanaves com si no, per
amollar: aquest nin fa coloretxo d'estar «enfitat». I apa, mare
i fill, fill i mare, a visitar madò «Emperadora», la
desenfitadora oficial de la vila, que vivia asuquĂ dalt, just on
al carrer de Sant Josep se li acaba el nom. Ella (la record tota
endolada i molt seriosa sempre, que semblava que li devies i no
li pagaves) et feia tombar de panxa damunt el seu llit de matalĂ s
de lli amb un intens tuf de resclòs (la punyemera memòria olfà ctica,
tu), t'anava estirant a pessics gruixats la pell de l'esquena,
fins que, amb una d'aquestes, el pessic feia dèbilment: «crec!».
I apa, Bielet, ja estĂ s bo. Però, això sĂ, la visita a madò
«Emperadora» no t'alliberava ni del dejuni, ni de les
cullerades d'oli de ricĂ, que tampoc es tractava de fer un fei a
don BernardĂ, el nostre metge. Tot això ho venia a contar, i
mirau si n'he arribades a fer de voltes, perquè demà dematà he
d'anar a l'Hospital de Son Llà tzer per a ser sotmès a una
gastroscòpia, que és quan t'afiquen per la boca una reduïda cà mera
de televisió que reprodueix en pantalla tot allò que passa
devers el teu esòfag, estómac i bona part del duodè. I jo, que
mai no he estat dels més valents, ja vos ho podeu suposar:
acollonidet perdut, ara mateix. Ja vos ho contaré. Vatualolla!
M'estimaria més anar a veure madò «Emperadora» que em
desenfitĂ s. Com som Biel.
ť
|