Contes de fades o l'art de callar
Ramon Molina ha escrit un article titulat «Eleccions, poder i
projectes d'esquerra» prou dur amb els polítics de
l'esquerra oficial. Supós que, a partir d'ara, serà inclòs en
la nòmina dels «agents del PP» a causa del seu provat sentit
crític i, qui sap, per no haver abandonat el vilipendiat mètode
d'anàlisi marxista quan fa les seves valoracions.
Serà qüestió de veure com, aquells que han engreixat amb els
ingressos que els proporcionava el seu servilisme envers el poder
polític de torn, accepten o no aquesta manera àcida d'analitzar
la realitat. Ben cert que aquests sectors que no poden consentir
l'esperit crític de l'intel·lectual d'esquerra, diran que en
Ramon «fa el joc a la dreta». Tenen poca imaginació, tots
aquests graduats en el poc noble exercici de la genuflexió intel·lectual
davant aquell qui dóna el xec, els privilegis, la possibilitat
de «ser algú» en la «provincia autonòmica».
Ramon Molina parla d'una esquerra que «continua narcotitzada per
una idea del joc democràtica més propi dels contes de fades».
Vet aquí una bona imatge: els contes de fades. Ramon Molina
descriu a la perfecció la falsa consciència de tots aquests
divertits «teòrics» que ens encerclen amb les seves banalitats.
Sorprèn que, en un passat recent, els especialistes en la
construcció d'una falsa ideologia (la justificació teòrica del
pijoprogre que ha fet malbé l'experiència electoral de
l'esquerra del cotxe oficial i la moqueta) fossin «marxistes».
Poca cosa degueren aprendre de Marx i Engels quan Ramon Molina,
Pep Juárez i Llorenç Buades de la CGT, Cecili Buele i els més
diversos col·lectius de l'esquerra autèntica de les Illes els
han de recordar els punts no acomplits pel Pacte, les mancances
que s'han viscut, la no aprovaciò del pla territorial... Uns «teòrics»
de la buidor que, de bon començament, ja parteixen d'una base
d'anàlisi falsa en pensar que l'esquerra oficial ha exercit
efectivament el «poder» en la nostra societat. Com diu l'amic
Ramon: «La dreta quan perd les eleccions no perd el poder; les
principals palanques de l'economia: les empreses, els processos
productius i de distribució segueixen en les seves mans; també
l'oci, les indústries culturals i la generació d'opinió
pertanyen aclaparadorament a la dreta». L'esquerra oficial només
administra provisionalment, mentre la dreta real ho permeti,
algunes àreas del poder polític. Als polítics que guanyen les
eleccions se'ls permet gestionar determinades àrees, gestió, no
ho negam, que pot ser més o manco efectiva.
Però imaginar que es detenta el «poder real» és,
efectivament, creure en contes de fades. Confondre l'administració
i la gestió amb l'exercici autèntic del poder d'una societat és
d'un infantilisme fora mida. Per llogar cadiretes! I, és ben
evident, com diu Molina, que «cap partit d'esquerra, per molt
que faci bandera de 'sensibilitat' distinta, ni proposa subvertir
el sistema, ni expropiar els capitalistes ni tan sols el
trencament de l'ordre constitucional. Tots ells són moderadament
decents, tèbiament reformistes i fervents demòcrates.
Imagin que, a partir d'ara, en Ramon Molina patirà la descàrrega
de tota la sèrie d'endollats que ens ha fet malbé l'experiència
progressista. En el fons, molts d'aquests pretesos intel·lectuals
a sou del poder són en essència conservadors. Mai, en els
quatre anys de la passada legislatura, els hem vist encoratjar
una autèntica política d'esquerra. El seu reaccionarisme,
conformat des d'una determinada posició econòmica o de fidels
servidors de la superestructura ideològica del sistema, els fa,
en tot moment, prioritzar l'atac i la demonització de l'intel·lectual
independent.
Per això no escriuen contra els poderosos, contra els autèntics
poders fàctics de la societat. Quan critiquen, bramen sempre
contra l'esquerra social, els partits, sindicats i col·lectius
que hem demanat un fidel compliment dels pactes signats l'agost
de 1999.
Té bon instint de classe, el servidor del poder! Es l'únic que
li resta d'aquell marxisme de manual que fullejà de jovenet!
Sempre sap qui defensa la seva butxaca i qui posa en perill els
privilegis obtinguts amb l'ofici de callar.
|