|
Uniformitats i modes
Ben segur ja no és la primera vegada que m'embolic en aquest
tema de les modes, tant en les del vestir, com les del parlar amb
mots fets amb motlo, prefabricadíssims, com les dels posats amb
presumpció de personals, i després resulta que, com que són
actituds observades a les pel·lícules o sèries televisives
gringues, au, de personals res de res, ja ho fa tothom, allò, ja
la vesteix el ca i el moix aquella camiseta i d'idèntica manera:
màniga curta arromangada fins a dalt de tot, o el contrari: amb
les mànigues part damunt les mans, o sia, de què
l'originalitat? «Minnessota University», sí, ara, venga, tu,
just-just el certificat d'estudis primaris i perquè els
professors es cansaren de veure't, que si no encara mamaries
escola. O els texans llargs en escreix, arrossegant-los pel
trespol, destenyits als redols de les imaginàries fregades
habituals... Sabeu el que vull dir? Ara mateix també em ve al
boll això de dur la visera de les gorres de «baseball» al
clatell o a un costat damunt una orella. Per si els pega el bater
del sol a aquella banda o a l'esquena, supòs, eh? O això dels
«piercings», als llavis, a les aletes del nas, onsevulla, que a
mi m'escarrufa i tot la cosa, mirin, no hi puc fer més. Ja estam
que cadascú amb el seu cos fa allò que vol, o pot, o li deixen...
Però vaja, l'altre dia vaig veure una nineta que ben segur no
havia complert els vint anys, que al nas n'hi duia quatre de
forats amb brillantó de cul de botella: tres a una banda i un a
l'altra. No vull ni imaginar si un dia agafa un fort constipat de
nas allò que pot arribar a passar-li. D'espectacle de circ,
escoltin. I què me'n diran dels tatuatges? Quan jo era jovençà
únicament es tatuaven els del «Tercio», els legionaris,
recorden?, al braç o a la pitrerota peluda: «No te olvido,
Maria», o: «Te quiero, Lola», o similars. I feien com a olor
de «Chinchón» i tot, em sembla recordar, ells. I jo pensava: i
si na Lola i na Maria un mal dia foten el camp, què passa? Que
allò no s'esvaeix ni que freguis una setmana de tira amb sabó
fluix i fregall, després. Ara s'enverga tatuatges tot Déu, tant
homes com dones, als llocs més inversemblants, però sobretot
als espatlons, als turmells, damunt el culet, o pertot pertot com
el bonjesuset, que he arribat a veure vertaderes exageracions.
Saturacions està millor expressat. Quins gusts, eh? Però, el
que dic sempre: allò que s'usa, no té excusa i foris. De tota
manera, no vull acabar aquestes notes gens ni mica reflexives
sense fer referència a una altra moda que, a dir veritat em
resulta ben deixondidora: la de les al·lotes jovenetes, i no
tant, fins i tot les embarassades d'un bon grapat de mesos, dur
els calçons molt baixos i les camies o bruses molt altes, curtes
en escreix, de manera que, entre la peça de baix i la de dalt
s'hi exhibeix generosa una bona escapció d'esquena i de panxona,
amb els corresponents inicis de la regata del culet, per darrere,
i la guixa així com Déu, la comare i el «piercing» li
deixaren, per davant. Les més afavorides de pèl, fins i tot
poden arribar a mostrar el començament de la carritxera, que jo
ho tenc vist. Quines coses, fa una quarantena d'anys, veure la
panxa d'una dona resultava impensable, si no es tractava de la de
la pròpia, clar, i ara, au, es regala. I ben fet. Visca la
llibertat individual, i cadascú del seu pa farà sopes. Què en
dóna de voltes el món, vatuadena!
|
