"L'operació ha anat bé, però el malalt s'ha mort"
Tots els passos de l'episodi que ha desembocat en la sortida
del govern balear de l'Institut Ramon Llull conformen una autèntica
cadena de despropòsits. La culminació del desastre ha estat un
anunci que treu a l'entitat el significat i la transcendència.
El govern de la Generalitat ha donat una gran lliçó de com no
s'han de fer les coses. Amb el benentès que realment fos
conscient de què tenia entre les mans i que volgués realment
resoldre una crisi que va provocar unilateralment. En la justa
distribució de responsabilitats en tot l'afer, cal dir d'entrada
que l'interès del govern balear -en mans del Partit Popular- de
continuar formant part del patronat de l'Institut no era tampoc
excessivament entusiasta. Però per això mateix corresponia a la
Generalitat la iniciativa per evitar una decisió que deixa la
cultura catalana sense l'únic exponent que reflectia la col·laboració
institucional al més alt nivell per constatar-ne i reflectir-ne
la integritat que la defineix.
Potser sà que Jaume Matas buscava arguments per justificar la
sortida del seu executiu d'una institució on van entrar els seus
antecessors, però la part balear ha actuat durant tota la
crisi amb grans dosis de discreció i responsabilitat polÃtiques.
El govern balear va aguantar que Pasqual Maragall avancés
unilateralment i sense cap consulta prèvia el nom d'un candidat
per substituir Joan Maria Pujals en la direcció de l'Institut.
Va suportar, igualment, una reunió en la qual la consellera de
Cultura de la Generalitat va prendre unes decisions -la
substitució de tota la cúpula directiva- que tampoc ningú els
havia comunicat anteriorment. Finalment, va acceptar que els cà rrecs
de segona lÃnia fossin ocupats pels candidats que va proposar el
govern de Catalunya. Per desencallar la situació de desconfiança
provocada i per reequilibrar la presència dels dos executius en
els òrgans directius de l'Institut, semblava bastant clar que el
mà xim responsable havia de ser proposat pel govern balear. Però
una vegada més, la Generalitat es va avançar de manera temerà ria
i va ser la consellera Mieras qui el va anunciar amb escasses
esperances d'aconseguir el consens necessari. Sense entrar en les
qualitats de Xavier Folch -que en té i moltes-, ha quedat palmà riament
clar que el seu nom no podia ser acceptat pel govern balear. AixÃ
ha estat. Finalment, divendres passat es van trobar Jaume Matas i
Pasqual Maragall i la reunió es va saldar amb el fracà s
previsible.
Segons sembla, Matas va aportar més d'un candidat per dirigir el
Ramon Llull -entre els quals el nom, solvent, de Valentà Puig-,
però Maragall no va voler acceptar-ne cap que no fos el seu. Al
final de la reunió el president balear va anunciar que el seu
govern se'n retirava. El president de la Generalitat va afirmar
que d'aquà a un any la col·laboració cultural entre els dos
governs serà "més sòlida que mai" i va proposar una
nova etapa "amb bona lletra, amb parsimònia i sense
imposicions". Unes declaracions que no s'entenen. En
principi, la bona lletra aquesta vegada no ha correspost al
govern de la Generalitat. I les imposicions -almenys públiques-
només li són atribuïbles a ell mateix. Les declaracions de
Maragall fan bona la dita mallorquina que s'atribueix als
optimistes: "L'operació ha anat bé, però el malalt s'ha
mort". La reunió entre els dos presidents va constatar un
fracà s, però sempre es pot pretendre salvar almenys les formes
i no burxar més en la incapacitat per a l'acord apel·lant a un
futur millor.
Amb la sortida del govern balear de l'Institut Ramon Llull, es
trenca l'únic exponent d'una col·laboració i una entesa
institucionals, que, pel bé de la cultura catalana, haurien de
ser molt més importants, sinceres i eficaces. La decisió de
Jaume Matas és una constatació de les incapacitats i els lÃmits
d'una cultura que no és normal, que s'autolimita i que fa
perillar el seu futur d'una manera Els dos presidents no són
conscients del retrocés que implica el seu desacord. Potser per
això mateix tot ha acabat com ha acabat.
|