|
L'Europa dels petits
El fet que l'Eurocopa la facin en exclusiva per la primera
cadena, la que pagam una mica entre tots, té els seus avantatges
encara que siguin en blanc i negre, és a dir, en negatiu. En
primer lloc, perquè permet adonar-nos que això de l'Espanya de
la tolerància és un dibuix a mig fer, per no dir que es tracta
d'una nebulosa intenció. Ho dic perquè, com és obvi, la
primera de televisió espanyola, no dóna peu a la diversitat
lingüística. Tu has de seguir el partit en espanyol tant si
vols veure perdre la «selección» com si vols veure guanyar Txèquia.
Ja sé que em direu que això és una menudència, que la cosa
els ha vengut molt al damunt i que no han tengut temps de
reaccionar, ni de començar a fer rodar això que en diuen la
tolerància. I bé, concedim-los la indulgència dels cent dies i
preparem-nos per veure el mundial en les mateixes condicions amb
què hem sentit l'Eurocopa. D'altra banda, i jo ho vaig comentar
de passada en un altre article no fa gaire, la direcció de Ràdio
Televisió Espanyola ha canviat però res més. El llibre d'estil
contiuna sent el mateix. Es tracta d'anar repicant a tothora els
bemols de l'adscripció nacional. És a dir, de recordar per pa i
per sal d'on hem de ser. I ho fan per activa, per passiva i, com
va dir un polític de la dreta eivissenca, per perifràstica. No
cregueu que sigui tan ingenu de pensar que seran capaços de
retransmetre un partit de la «selección» amb neutralitat. El
futbol és passió i amb passió s'ha de retransmetre. Però, o
jo som molt malpensat i veig fantasmes allà on no n'hi ha o la
subtilesa, que no sé fins a quin punt és la traïció del
subconscient, arriba a límits insospitats. No he vists gaires
partits de l'Eurocopa -i us diré de passada que el que vaig
veure amb més interès fou el que va refermar la victòria
d'Aljubarrota, batalla mitjançant la qual Portugal va recuperar
la seva independència de Castella- però aquesta setmana, una
lumbàlgia cavallina m'ha fet tastar escalfors insospitades -la
de l'estoreta calenta- i els antiinflamatoris m'han tengut alguns
dies en un estat de somnolència tal que l'única activitat
permesa era becar davant la televisió estirat al llit. Aquesta
anècdota biogràfica, gens recomanable per cert malgrat les
escalfors induïdes, em va permetre veure el Txèquia-Alemanya i
vaig notar, amb les consideracions fetes abans dels fantasmes i
les suspicàcies, la solidaritat dels locutors de televisió amb
els alemanys. Potser, vaig pensar, no se'n podien avenir que un
país petit, alliberat nacionalment -via partició pacífica
d'una república comunista- fos capaç de cantar-li les quaranta
a una esquadra futbolística de les més temibles del continent.
I no només això sinó que fos l'única selecció capac d'acabar
la primera fase amb els tres partits guanyats. De fet, com a mínim
la primera fase de l'Eurocopa ha estat la de l'Europa dels petits.
I dels cinc grans estats, tres han fet les maletes a la primera
escomesa. Només Anglaterra i França s'han salvat de la primera
purga. Tot i que la pèrfida Albió, per dir-ho en llenguatge
imperial, ha estat acomiadada per Portugal al primer envit dels
quarts de final.
Tanmateix aquesta solidaritat que des d'aquí alguns manifestam -públicament
o en privat- vers els països petits no es correspon llavors amb
la que aquests manifesten vers les nacions que no tenim estat.
Aquests dies ha circulat per internet, arran d'unes declaracions
del ministre de torn d'Afers Exteriors de la Unió Europea, Brian
Cowen, en què deia que no calia que el català fos llengua
oficial a Europa, un text per ser tramès a alguns cappares, els
eurodiputats, de la pàtria irlandesa -nació que l'any 1921 va
assolir la independència-, per tal d'avergonyir-los per la seva
actitud i fer-los saber que els pares de la Pàtria irlandesa,
que lluitaren per la seva llibertat i independència, estarien
furiosos per la postura dels representants irlandesos vers el
català. No cal dir que jo ja ho he fet. Les tecnologies modernes
tenen aquestes coses: et permeten fer sentir la teva veu assegut
-amb lumbàlgia inclosa- davant l'ordinador de ca teva. Que no
ens véngui d'una clicada!
|
