La debacle de l'Iraq
Hi ha poques qüestions més
importants avui dia que la de la conveniència de l'ús de la força,
una cosa que han posat en relleu de manera tan sanguinà ria les
escenes de sofriment de l'Iraq. A més a més del nombre de vÃctimes
que ha causat, la invasió i l'ocupació de l'Iraq encapçalades
pels Estats Units han violat un frà gil pacte internacional,
establert en el perÃode que va seguir als horrors de la segona
guerra mundial, per prohibir el recurs a la força en els afers
internacionals. Aquesta violació, juntament amb la persistència
del terrorisme, ha obligat les Nacions Unides a replantejar-se en
quin moment l'ús de la força està justificat.
L'ús de la força per part d'un Govern gairebé sempre va
acompanyat per declaracions de bones intencions. Aixà succeeix
també a l'Iraq. Com que tots els altres pretextos oficials se
n'han anat en orris, els Estats Units pretenen que la seva missió
allà és instal.lar-hi una democrà cia que reformarà el paÃs i
potser posteriorment la regió. Però es necessita una fe
sorprenent per creure que, com que els nostres lÃders han
anunciat que el seu objectiu és la democrà cia per a l'Iraq, això
és el que pensen.
Tal com s'ha demostrat amb les eleccions iraquianes, els Estats
Units s'han vist obligats a posar en marxa alguns dels mecanismes
formals de la democrà cia, una cosa que no és gens dolenta, però
és inconcebible que això concedeixi a l'Iraq una verdadera
democrà cia, amb drets de sobirania, si no és que hi ha pressió
per part dels ciutadans nord-americans i iraquians.
Reflexionem sobre quines podrien ser les polÃtiques d'un Iraq
realment sobirà i independent. Amb una majoria xiïta, l'Iraq
podria començar immediatament a restablir llaços relativament
amistosos amb l'Iran. Això perfectament podria suscitar
moviments en les pròximes à rees de majoria xiïta de l'Arà bia
Saudita per unir-se a una regió de control xiïta que, per cert,
inclouria dos terços de les reserves mundials d'hidrocarburs.
El control d'aquestes reserves ha estat un assumpte polÃtic
crucial durant tot el perÃode posterior a la segona guerra
mundial, i fins i tot més en l'actual evolució cap a un món
tripolar, amb l'amenaça que Europa i Àsia puguin avançar cap a
una independència més gran i, pitjor encara, puguin unir-se.
Una mà ferma sobre l'aixeta del petroli proporciona una "influència
crucial" sobre les economies asià tica i europea, tal com va
observar Zbigniew Brzezinski el 2003. A més a més, un Iraq
independent acabaria rearmant-se i fins i tot podria desenvolupar
armes de destrucció massiva per fer front a les de l'enemic
regional, Israel, recolzat pels Estats Units. És molt poc
probable que els Estats Units es quedin asseguts i es limitin a
observar aquests esdeveniments. La seva reacció més probable
seria aplicar les polÃtiques amb les quals s'ha fet miques el
consens sobre l'ús de la força.
La carta de les Nacions Unides comença expressant la determinació
dels signataris "de preservar les generacions futures del
flagell de la guerra", que llavors amenaçava amb la
destrucció total. Una guerra d'agressió era percebuda com el
crim internacional suprem. Formalment, aquest consens es manté.
Però és ignorat.
L'enfonsament del consens es va produir bastant recentment,
durant els anys 90, quan els Estats Units es van arrogar la
llibertat de recórrer a la força. La doctrina Clinton mantenia
que els Estats Units es reservaven el dret a utilitzar la força
militar "unilateralment quan sigui necessari", per
defensar interessos vitals com per exemple "assegurar un accés
sense restriccions a mercats clau, subministraments energètics i
recursos estratègics", segons un informe del 1997 presentat
pel Pentà gon al Congrés. L'Administració de Bush ha consolidat
i estès aquesta postura.
La lògica d'aquesta posició imperial és tan profunda com la
història dels Estats Units. El panorama mundial, com escriu
l'historiador William Earl Weeks a John Quincy Adams
and American Global Empire, està basat en el supòsit que
els Estats Units tenen la "missió de redimir el món"
a través de l'expansió d'"els seus ideals declarats, l'American
way of life i la fe en el destà divà de la nació".
Aquest marc teològic redueix els assumptes polÃtics a una
simple elecció entre el bé i el mal, impedint aixà qualsevol
debat raonat i democrà tic.
La qüestió de la legitimitat de les intervencions armades va
ser debatuda el novembre passat per un grup d'experts d'alt
nivell de l'ONU convocats pel secretari general Kofi Annan. Els
experts van reiterar la Carta de les Nacions Unides: sense
autorització del Consell de Seguretat, la força estÃ
restringida únicament a l'autodefensa contra un atac armat.
"En un món ple d'amenaces potencials --va explicar el grup
d'experts-- el risc per a l'ordre mundial i la norma de no
intervenció en què aquest continua basant- se és massa gran
perquè es pugui acceptar la legalitat d'una acció preventiva
unilateral. Permetre que un paÃs actuï aixà és permetre- ho a
tots".
Washington podria posar objeccions a la idea que els Estats Units
hagin de complir aquesta normativa; això és una cosa que ens
hauria de preocupar a tots els que gaudim de privilegis i
llibertats. Al seu nou llibre War Law: An Introduction to
International Law and Armed Conflict, l'expert en dret
internacional Michael Byers planteja la qüestió de com podrÃem
sobreviure a "la tensió entre un món que continua volent
tenir un sistema legal sostenible i un superpoder al qual sembla
que gairebé no li importa". Es tracta d'una qüestió que
no pot ser passada per alt superficialment.
|