De lletres i de ciències
Res de nou sota el sol: l'enèsima reforma del sistema
educatiu a l'estat espanyol, que es fa, com sempre, sense cercar el consens polÃtic
i social (però això seria motiu d'una altra reflexió), consolidarà la tendència
de les reformes precedents: marginar cada cop més tot allò que en termes col·loquials
anomenam «de lletres» en benefici de les «ciències». Pel que fa a l'educació
secundà ria, la proposta del govern espanyol redueix la filosofia a un sol curs
de batxillerat, i la música sofreix un retall considerable d'hores lectives. En
l'à mbit de les ensenyances università ries, el pronòstic no és més esperançador:
s'anuncia la supressió de les llicenciatures en història de l'art i en
filologia catalana.
I ens sap greu, és clar. Arreu sorgeixen crÃtiques contra
aquestes reformes, tot i que, ben mirat, aquà cadascú venta el seu sant: els
filòsofs defensen la filosofia, els historiadors de l'art la seva titulació, i
filòlegs, músics i altres espècies amenaçades fan cadascú la guerra pel seu
compte. De moment veig poca suma d'esforços, poca solidaritat entre tribus, i
poca anà lisi global d'uns fets que, al capdavall, obeeixen a un mateix patró.
Hem de reconèixer que les mesures anunciades són coherents
amb la dinà mica en què s'ha mogut l'educació al llarg de les últimes dècades:
mentre que les ciències positives i la tecnologia veuen néixer cada any noves
titulacions università ries, cada cop més especialitzades i concretes, en canvi
les ciències humanes i les disciplines «de lletres» sofreixen el procés
invers: la concentració, simplificació i residualització. Més encara: el que
passa amb el sistema educatiu sempre és un reflex de les tendències i les
prioritats de la societat. També en aquest cas. I per això, no haurÃem de
pecar de curtor de mires, focalitzant les crÃtiques contra determinats aspectes
de la reforma educativa, com si aquesta seguÃs una dinà mica oposada a la del
conjunt de la societat. És ben bé al contrari: la preeminència de les
disciplines cientÃfiques i la marginació de les disciplines humanistes respon
perfectament als esquemes d'una societat que considera la utilitat material
immediata i la productivitat com la raó de quasi tot, mentre que arracona per
inútil la creativitat... si no ve acompanyada de rendibilitat econòmica.
Quin futur li espera a una societat que ha decidit caminar
per aquests viaranys? Cada vegada sabem millor com funcionen les coses, cada cop
som més capaços d'extreure i manipular els secrets de la naturalesa, però
aquest progrés a velocitat de vertigen deixa pel camà les preguntes sobre el
sentit, i relega tot allò que no sigui productiu i quantificable en euros a l'à mbit
de la privadesa i l'ociositat.
Lou Marinoff reaccionava fa uns anys contra els perills
d'aquest reduccionisme posant un tÃtol provocador a un llibre seu: Més Plató
i menys Prozac. Més a prop nostre, Guillem Frontera reflexionava fa poc en un
dels seus magnÃfics articles sobre la gent que no necessita el passat, que no
sent la memòria col·lectiva com una necessitat vital d'arrelament i sentit,
com a fonament del present i del futur. Les coses són aixÃ. Entre tots ho feim
aixÃ. I les reformes educatives no fan altra cosa que ratificar que, en efecte,
això és el que volem.
|