El PSM opina. 22/04/2006

Pere, Sebastià, Mateu...

Una de les regles no escrites que procur servar és la de no parlar obertament del partit polític al qual estic afiliat des de fa vint anys. I no ho faig per diverses raons. En primer lloc, perquè el partit té els seus mecanismes interns perquè, si vull, hi pugui fer sentir la meva opinió; en segon lloc, perquè crec que seria jugar amb avantatge aprofitar aquesta columna de què dispòs per fer públiques les meves opinions, cosa que a més, seria una mica immoral si prèviament no ho hagués fet arribar al partit. Tampoc, com és obvi, mai no m'he proposat «contraatacar» crítiques que el PSM ha rebut, encara que m'hagin semblat injustes i fins i tot diria que tendencioses. Avui tampoc no trencaré aquesta regla, no sé si benedictina o franciscana, que m'he proposat, encara que el titular pugui induir a error, ni molt menys em definiré com a renovador o oficialista.

Senzillament, aprofitant la renúncia anunciada de Pere Sampol, vull retre un sentit homenatge a unes persones que, des de posicions capdavanteres i dedicant-hi moltes hores d'esforç i molt de temps del seu lleure, han contribuït, durant aquests trenta anys, a una fita històrica: la consolidació del nacionalisme polític a les Illes Balears. Però anem a pams. Si he titulat l'article amb el nom de tres grans figures cabdals dins el PSM ho he fet, aprofitant una ocurrència sentida per primera vegada al company Antoni Llompart -no sé si el copyrigth és seu- on feia una correspondència entre les sigles del partit i els noms de tres dels seus líders indiscutibles. D'altra banda, no voldria que ningú hi ensumàs una fragància d'elegia, en aquests titulars. Més enllà de la meva particular creença que no s'ha de patrimonialitzar la vida política, sinó que més aviat la vida política d'una persona hauria de ser, si se'm permet el símbol ciclista de gran etapa de muntanya del Tour de França, com una tasca d'equip on tots els seus membres, en un moment determinat, donen el màxim del que tenen al capdavant, ofrenen tot el seu potencial a l'equip, i llavors es retiren, no perquè triomfi el líder -en aquest cas el símbol no seria del tot adequat- sinó perquè triomfi la idea, la marca. Però també som conscient que hi ha persones que, per la responsabilitat que han tengut, atresoren tot un cúmul d'experiències que mai no són desaprofitables i que, des de la posició que sigui, les hem d'incorporar al projecte polític del PSM. Com aquests ciclistes que en una etapa s'han buidat del tot i, després d'una reposició de forces, poden tornar a cooperar en una altra etapa. De totes maneres, cada un d'aquests tres homenots faran el que creuran convenient sobre un hipotètic retorn a la primera línia política.

Ho he dit ben clar, que no volia que ningú hi ensumàs una flaire d'elegia, en aquests tres mots. Ni d'elegia particular ni d'elegia col·lectiva. Que ningú no es pensi que amb la «desintegració» -llevau a aquest mot tota la càrrega negativa que els malpensats vulguin posar-hi- del trident vulgui apuntar una idea: que l'etapa daurada del PSM ja ha passat. No, això mai. Tornant als símbols esportius, supòs que hi havia gent que es pensava que després del «dream team» el Barça mai no podria arribar a provocar un grau d'excitació orgasmàtica igual. La història ha demostrat que això no és cert... Sí que ho és el fet que entre el «dream team» i el Barça actual hi va haver una època de sequera i d'algun despropòsit. Això és per ventura el peatge que no pot pagar el nacionalisme polític a les Illes Balears. No ens podem permetre una època de sequera i molt menys de cap despropòsit, perquè els llençols que perdrem en aquestes bugades potser seran per sempre més irrecuperables. I no estam per perdre res. Jo estic convençut que no serà així i que el PSM trobarà uns relleus -en el significat ciclista del terme- que faran avançar el nacionalisme, tan necessari en aquesta terra.

A vegades, en algun sopar festa del partit, s'ha parlat, per explicar un estancament electoral del PSM, del fet que ens trobam en un replà d'una encisadora escala que s'ha d'anar pujant. És un desig que en un futur la tasca d'aquests tres personatges -i la de molts altres que els han fet costat- sigui observada des d'uns replans molt més elevats. Aquesta terra bé s'ho mereix.