|
Bellesa oculta (II)
Fa quasi dos anys vaig escriure un article titulat Bellesa
oculta, en el qual tot parlant de la flor d'ametler, bellesa
evident i efímera, vaig dir que aquest arbre ens ofereix, als
iniciats en les arts pageses i també als bons observadors de la
natura, una altra bellesa sublim, oculta aquesta, i que no és
altra que la que precedeix immediatament la floració; és la
bellesa de la brostada, deia, fa dos anys, que just en aquests
moments «podreu observar com les tanyades i els branquillons
s'inflen ufans, com els pits d'una partera», i encara hi afegia
més coses, si l'ametler està ben exsaquellat i té tanyades
joves, podreu observar, a vegades ajudats per la inclinació de
la llum solar, no només aquesta ubèrrima vigorositat que
traspuen les branques —semblant a la tensió que ens ofereix
el Moisès de Miquel Àngel, o a La Quàdriga, poema de G. Alomar—
sinó també un cromatisme que, entre verdós i vermellenc, les
tanyades joves insinuen.
Si ara he tornat a treure el tema no és perquè m'hagi
afeccionat a les reiteracions sinó perquè una amiga meva que
llegí l'article em va dir que a partir d'aquell moment, en
arribar l'època, es fixaria en aquesta nova observació que jo
proposava. Ara, per si d'acàs encara llegeix els meus escrits,
és l'hora de copsar aquesta bellesa oculta, aquesta bellesa difícil,
aquesta bellesa que no és de postal, ni de souvenir, però per
ventura per aquesta mateixa raó, és molt més golosa i llèpola,
molt més sublim. Fixau-vos-hi, en els ametlers, semblen cossos
de vint anys, tensos, elàstics, juganers, que exhibeixen impúdics
les potencialitats vitals sobre l'arena d'una cala verge i recòndita.
Deixau per als turistes badocs i altres assimilitas, tot citant
Costa i Llobera, «les buidors lluentes» de les flors efímeres,
per a ells «la coloraina, l'oripell, pomposos tresors de la misèria!».
Llavors vaig escriure, «però la sensació de ser pocs els
ungits que ho copsen t'atorga, no sé per quines cinc-centes, una
sensació de privilegi elitista. Potser és innata, aquesta
sensació en la raça humana, potser és la derivació a una
escala més racional de la ruda llei del més fort que estructura
les comunitats dels altres animals. Els nins que duen a escola
l'objecte més prohibit o més estrany se senten privilegiats. El
privilegi dels rics consisteix a no freqüentar els llocs dels
pobres: viuen a barris inaccessibles, van a espectacles cars,
viatgen a països llunyans, estiuegen...» Tanmateix, vaig
declarar i declar encara, que no sent enveja per aquests
privilegis de rics, que no és als meus ullons altra cosa que
oripell i coloraina, sinó allò que m'agradaria posseir i
compartir és la bellesa oculta que encarna una simfonia o tenir
la ment preclara per poder ajudar, braç amb braç, colze amb
colze, a complir amb la missió de poeta que Gabriel Alomar
explicita en el seu poema El Geni.
Tanmateix pel que veig aquesta no és una aspiració de la
majoria de gent. La gent comuna es decanta per la rima fàcil,
pel rodolí estult, es conforma en la contemplació efímera,
fugissera i evident de la flor d'ametler —tanmateix la
immensa majoria d'aquestes flors no arribaran a ser mai fruits—
i en canvi menysté o ignora, per desídia o prejudici,
l'essencial, no tan cridanera, bellesa de les tanyades ubèrrimes
—que signifiquen i han significat sempre la continuïtat de
l'arbre, que en marquen la bona salut, que són la garantia de
futur, perquè any rere any, més abundants o més migrats, els
esplets es succeeixin, la fruita arribi al nostre sarró—.
També és sorprenent que efímeres, fugisseres i no vull dir
negar que relluents i estètiques manifestacions —com la
flor d'ametler, que no arriba a substanciar-se en fruit—
sobre normalització lingüística, que mai no han passat de la
categoria d'oripell i coloraina, fetes per partits i líders, en
el fons, d'obediència i dependència estatal enlluernin o
obnubilin gentils —en el terme bíblic de la paraula—
i, també, ments considerades (o autoconsiderades?) preclares i,
en canvi, ignorin, com a mínim, aquests mateixos, per negligència,
turpitud o prejudici intencionat, la continuada, callada —com
la de la bellesa de les tanyades— i abnegada tasca que els
de sempre o quasi els de sempre, des de l'altruisme més actiu o
des de les distintes talaies de responsabilitat que la vida li
han conferit, duen a terme.
|
