El PSM opina. 07/01/2002

Coets i pors canines

Avui s'acaba el darrer acte de les festes. Les famílies més tradicionals, que no és sinònim de tradicionalistes, o les que volen tenir parat pertot, que en aquest cas és sinònim de consumistes, es veuran immerses en laberint de paquets i algun menjador o sala d'estar o sala de rebre s'haurà convertit, entre perellingos de paper i altres desferres de regals, en una paròdia còmica i casolana de l'apocalipsi. Llavors podrem entonar, tot sabent que mentim, allò de festes passades, coques menjades, però aguaitarem l'arribada del sant de Viana o del màrtir sagetat, que en la majoria de contrades fa treure reverd a les cuines o, si més no, condemna el porquim condimentat i mig curat a esdevenir, prèvia estació obligada damunt el caliu, una matèria que em permetran que no qualifiqui no fos cosa que es trobin vostès fent el vermut però que ja es poden imaginar què és el que resta quan el pa, el botifarró, la llangonissa, la xulla i, a vegades altres elements no tan nostrats, s'han sotmès, per imperiosa llei natural, al centrifugat dels sucs gàstrics i han avançat pel túnel llimós i rugoriforme del budellam prim i gruixat. Tanmateix per ventura el meu ca farà un alè.

Abans que continuï em permetreu de fer una petita digressió. Em sap greu haver de parlar del meu ca, en la meva cosmologia particular parlar amb el ca, del ca o amb algun altre animal domèstic o paradomèstic no és símbol de lucidesa, sinó tot al contrari, de decrepitud, de darrer recurs. Però el pobre ca meu li ha tocat viure, com a tots nosaltres, temps difícils, temps d'incerteses. I ell, que no és cap quissó, per tant no li resten massa anys de plàcida existència, li ha tocat passar l'equinocci d'uns canvis d'anys bastant més moguts del que sospirà sa mareta, permeteu-me que no parli del pare per raons òbvies ingratituds, quan el portava al ventre. I és que el meu ca no ha superat la por ancestral dels coets. Vaja, que s'estimaria més una garrotada amb el caire d'un regle damunt l'esquena que no assistir a un espectacle pirotècnic. Però el temps no ha jugat a favor seu, ha passat dos trànsits d'anys bastant afectat, entre l'efecte 2000, la polèmica del canvi de segle i de mil·lenni, que s'ha allargassat, atès la divisió d'opinions que generà, a dues nits de cap d'any, la de 1999 i la del 2000, i que tot plegat ha «justificat» la deflagració continuada i sorollosa de tota casta d'enginys pirotècnics. Quan li vaig dur la ració de cap d'any, poc abans que jo me n'anàs a ca uns amics a tensar-me les parets del ventre, ens miràrem per un instant a la cara i vaig llegir aquella micona de pànic que li supurava pels ulls. Si m'hagués entès li hauria dit que no calia que patís, que aquell any no, que a tot estirar sentiria els ecos dels qui tiren per Ciutat, no sé si subvencionats pel ciutadà Rodríguez o per justificar el degollament crematístic a què sotmeten als infeliços aparentment feliços locals de bauxes. Li hauria assegurat que al poble, a prop de la seva caseta, res de res, perquè tots els misteris sobre si el segle o el mil·lenni ja ens havien estats revelats. Aquest any només hi ha la febre de l'euro i no crec que hagi donat gaire eufòria a la gent, més aviat es pot deduir, tot sentint converses a la barra del cafè, un grau d'escepticisme elevat, d'haver de mudar d'hàbits i això sempre és costós i no justifica malgastar pólvora, ni esgarrinxar la negror estelada de la nit, amb focs d'artifici. Però em vaig errar en els meus pronòstics i el ca, que alguna cosa degué intuir d'aquell soliloqui, encara m'ho retreu, perquè n'hi hagué molts, de coets, fins i tot algun que li esclatà vora la coa i ell mig embogí i emprengué una fugida amb rumb desconegut, només per sortir il·lès d'aquell infern caní de trons i sons. I l'endemà el vaig trobar aperduat, tremolós. I entrà a la cotxeria i es va ajeure, estremit i tot, dins la caixa mig buida on hi tir els diaris que després recicl, com si cercàs l'escalfor de la besada entre en Matas i na Munar que ocupava la portada que li acaronà la pell. I jo, que si ho hagués fet damunt una combinació de números, hauria fet càbales i hagués partit corrensos a comprar un dècim de loteria; vaig restar indecís i no vaig saber si era un gest casual i indiferent o si tenia algun significat especial, potser era la seva manera particular de «cagar-se» en els coets, efímeres bubotes que tant l'havien atemorit, o era també una manera molt particular de dir que per a segons quins trànsits (podeu llegir transaccions) no feien falta tants de flaixos, ni tanta pirotècnia; o també que tot és efímer, fins i tot, als ullons del meu ca, la infernal i dantesca remor dels coets i la bogeria consuetudinària, dissortadament no tan efímera, dels qui els amollaven.