Les tres pessetes de la vergonya
Ja ens hi hem acostumat. (Compartesc amb Guillem Frontera la
idea que ens acostumam molt fĂ cilment a massa coses, que tenim
el cuiro gruixat, que les circumstĂ ncies, siguin de l'Ăndole
que siguin —polĂtiques, naturals, recaptatòries,
espoliadores—, dirigeixen el rumb dels nostres avatars col·lectius,
i s'ha instal·lat dins nosaltres una mena de liberalisme nirvà nic
de fĂłrmula tan atĂ vica com coneguda, resumible amb aquella
frase que diu «qui té rates que compri moix». La qual cosa
legitima accions tan trivials i aĂŻllades com ficar-se dins un
carrer en direcció prohibida, —tot decantant, si importa,
una tanca,— per evitar-te una voltera gimcaminal a la que
ens obliga el CiutadĂ RodrĂguez, en comptes d'intentar cercar
una mena de consens col·lectiu, de no alienaciĂł contĂnua i
sostinguda, per tal d'evitar atropells a l'estètica particular
de cadascĂş). Ja ens hi hem acostumat, deia, que cada any, una
mica abans d'entrar en el temps de l'Advent, (potser convendria
recordar als mĂ©s joves que aquest perĂode, que comprèn, segons
la litúrgia catòlica, els quatre diumenges abans de Nadal, és
també de reflexió i penitència) el govern central ens anuncia
la pujada dels carburants amb data irreversible i inajornable de
l'u de gener. Sempre hi ha una excusa vĂ lida i, als seus ullons
de tecnòcrates, ben justificada: un anys és la convergència de
l'IVA amb Europa, un altre l'esperit de no sé què i ara,
enguany, aquests immaculats gestors dels nostres béns
espirituals i temporals han dictaminat que l'han d'apujar per
finançar la sanitat pública. Que no és poca cosa! hom pot
engolir-se sense protestar l'eufemisme —n'hi ha que parlen
descaradament que és una necessitat peremtòria del govern
central de fer caixa— tot pensant que a partir d'ara haurĂ
de purgar les seves malalties en comuna, això és, en set o
vuit, per no dir quinze o setze malalts compartint, en un espai
familiarment reduĂŻt i amb harmonia, mals, gemecs i altres
condiments odorĂfics, com si es ressuscitĂ s de cop i per força
la revoluciĂł pendent i l'esperit del maig del 68, com si les
flaires exrevolucionĂ ries de na Del Castillo haguessin contagiat
tot l'executiu.
I això ho aproven els que deien que ens havien d'abaixar els
imposts. Quina barra, Déu meu! Perquè no hi hagi ningú felló
han triat l'impost més democrà tic, tres, quatre o no sé
quantes pessetes lineals cada vegada que posis un litre de
carburant. Res de redistribuir la renda i qui té més que pagui
més o que l'apujada s'apliqui segons el poder adquisitiu de
casdascĂş. I que donin grĂ cies els pobres, els treballadors, els
usuaris més directes de la sanitat pública —tret d'anar a
fer receptes, que per aquà hi passa tothom— perquè els
altres, els que tenen rendes i els qui poden pagar-se una
assegurança privada són solidaris amb els seus patiments, amb
els seus equinoccis! I si alguna autonomia no el vol aplicar ja
li estrenyeran la brida perquè ho faci, ja parlaran de gent que
li agrada fer victimisme o allò tan aigualit de dir que aquest
s'estima més una brega amb Madrid que arreglar els problemes
dels ciutadans. I per aquĂ en Joanet Flaquer, com un escolĂ de
frare paidofĂlic, arrufant una mica les celles i poca cosa mĂ©s.
Engolint-se «el marró», com es diu ara, —no sé perquè
no es diu el blau que Ă©s el color dels cops, de les mosteles i
dels dolors— d'haver fet campanya contra l'ecotaxa tot dient
que els turistes, pobrets, si han de pagar mil pessetes més per
cap, els que els cobren de dues cerveses a qualsevol terrassa
dins els dominis d'en Matas, això és ran del mar, ja no
tornaran més a Mallorca. I que els empresaris guanyaran menys i
que no sé què i que no sé què més. Ara no en parlen de les
repercussions sobre la temporada turĂstica de l'augment. No sĂ©
per què aquesta variable només apareix quan hi ha una vaga de
treballadors, siguin d'hoteleria o de serveis turĂstics, o per
l'Ecotaxa. SĂłn tres pessetes, ara el carburant va barat, ha
estat el moment precĂs de llançar-se damunt la nostra jugular
econòmica. Ja ens l'han entrat fins al mà nec. Quan la qüestió
de l'OPEP s'emputi —ja em perdonaran el mot— una mica i
els preus es tornin enfilar ningĂş no s'enrecordarĂ d'alliberar-nos
d'aquestes lladelles. Ja ens hi haurem acostumat. ResignaciĂł, ja
ho diu la glosa que he trobat al Diccionari de n'Alcover, «Déu
en el mĂłn va posar/ xinxes, lladelles i pois/ i ses puces a
tortois/ pel cà stig del cristià ».
ť
|