El PSM opina. 18/11/2001

Palma o el laberint de les mil-i-una obres

He de reconèixer que som un mal ciutadà, que he perdut el gust de transitar pels carrers cèntrics —els que més conviden al badoqueig i a l'ensensament. Si ho faig és per pura necessitat i me n'estalvi tant com puc. Som, a tot estirar, una ànima perifèrica, que com un ocell rapinyaire traça cercles concèntrics per restes de VAPs i vies de ronda, abans que, per imperatius inexcusables, aterri en el cor del nucli urbà. Aquests dies, obligacions ineludibles m'hi han duit i realment m'he adonat de la paciència que han tengut i que tenen els ciutadans de Palma per aguantar tanta pressió urbanística, tant de decibeli de compressor, formigonera, retroexcavadora i qualsevol altre artilugi que serveix per foradar el paviment, remenar la terra, transportar-la, tornar-la a deixar, tapar forats, emmamparar canonades impúdiques que traslladen immundícies humanes encalçades per una cinta de paper de vàter; per inhumar cables i filaments per on es traginen Kas d'informació que tant pot ser que, dins l'anonimat subterrani, es confonguin, amb promiscuïtat tècnica, la pàgina web d'una seu episcopal amb les ramificacions d'un holding pornogràfic. La paciència que tenen de ser conduïts els ciutadans, talment un ramat salvatge de cabres o de braus sanferminescs, per uns caminals de tanques metàl·liques que tracen penosos circumloquis per a la tortura dels amants de cercar, en dies de pluja i tot, ràpides diagonals, tot dibuixant dreceres sobre l'enrajolat anònim de les places. Vaig intentar recordar com era la de Santa Eulàlia i només em vaig recordar dels teuladins de na Maria del Mar Bonet, que deuen haver emigrat per sempre més, perquè entre tant de caos emmetzinat de pluja benèfica no vaig poder recompondre aquella plaça dels meus vint anys que trescava per arribar a la llibreria Es Cantó i acabar el pelegrinatge al carrer del Call, i passar entre l'estultícia d'unes pintades que franquejaven els portal de Llibres Mallorca.

Vaig passar també per davant l'església de Sant Miquel i vaig veure que varen arranar aquell jardinet que hi havia, deixant intacta la cosidora d'en Martínez Pavía, que no sé com no ha tornada vermella d'empegueïment, o blanca del mareig continu. Jo no vull dir, car no som cap especialista en urbanisme, que aquella plaça fos un prodigi, però el que sí que crec que tenc prou judici és per afirmar que la diferència entre el que hi havia abans, que tampoc no fa tants d'anys que estava fet, i el que hi ha ara no és gaire. Com a mínim no justifica el dineral que s'hi deuen haver gastat el tropell de Rodríguez boys. Per ventura, hi ha una raó oculta, vull dir d'aquestes de perforar-les per incrustar-los aquestes artèries comunicatives modernes. O fins i tot he pensat que les places també, com les fèmines presumides, volen anar a la moda i necessiten canviar d'imatge cada dos per tres per poder seduir millor els culs dels vianants que dignen a seure al seus bancs i, en silenci, deflagrar-hi aquelles inexcusables ventositats. I fins i tot he arribat a sospitar que tant de renou, tanta alienació del sentit comú, és una tàctica d'en Fageda per perpetuar-se en el poder, per atrofiar l'esperit crític de la ciutadania. Perquè ben mirat, si tot aquest daltabaix, si tot aquest maremàgnum, totes aquestes pèrdues ocasionades als comerciants, si tot això només ha de servir per rentar una mica la cara, com han fet davant la placeta de l'església de Sant Miquel, convendria que algú s'ho fes mirar i més valdria que emprassin la diligència, els diners i els esforços per altres quefers quotidians i necessaris on no van tan llatins.