|
El retracte
La meva fidelitat a l'idioma no m'ha permès escriure el
titular com l'he pronunciat en la intimitat diverses vegades i
com a mínim, per aquells superficials, aquells que només
llegeixen les lletres grosses, no macularé més la llengua
—val a dir que no m'agrada, i procur fer-ho tan poc com puc,
d'usar frases en llengua no catalana. De totes maneres si el
lector, pres per la dominical somnolència, s'entretén a cercar
el significat al diccionari, m'aventur a dir que no vull fer
referència ni al concepte matemàtic ni tampoc a l'accepció jurídico-mercantil
que hi podreu trobar. La idea parteix d'aquell costum, tan
nostrat, de la primera meitat del segle passat que consistia a
abillar-se el matrimoni amb les majors gales i anar a Ciutat (supòs
que també a Inca, Manacor o algun poble gran) a fer-se un
retrato. La galeria d'aquestes fotografies, si es poguessin
analitzar, com qui els posa una dosi de Carboni catorze, a través
del fulgor de la mirada, de l'acartronament dels gestos, de la
rigidesa de les barres estretes, de la tensió de l'instant o
l'olor camforada de la mudada nova, donarien una perfecta
radiografia d'un temps viscut. Llavors, el penjaven orgullosos
dins l'aiguavés de davant, en alguns indrets anomenat «sa casa»,
i el devien mirar-se'l entre satisfets i orgullosos quan hi
passaven per davant. Era el retrato, que podia simbolitzar l'opulència
d'una casa pobra o aquella il·lusió que feia tant de temps que
es perseguia.
Parlar d'això en l'actualitat, on milers de fotografies efímeres
es mustien dins l'ostracisme d'un calaix o són substituïdes,
també servant el més fosc anonimats, per altres sistemes més
sofisticats de reproducció de la nostra pròpia imatge, evocar
aquestes nostàlgies eixides pot ser més aviat fruit de l'ànima
tardoral que ens empara o del desconcert general amb què, des de
les tòrrides muntanyes de l'Afganistan, lluny de qualsevol
sofisticació tecnològica, un home sol, fa grinyolar el pern del
món. Però em tem que no és ni una cosa ni l'altra. Per ventura
hi deu haver una situació, entre d'altres possibles, que
produeix aquella satisfacció íntima que produïa la fotografia,
degudament emmarcada, que penjava dins la llar dels nostres
avantpassats. Aquesta situació és veure la teva imatge,
somrient, per ventura tensa i tot per l'emoció del moment, que
ocupa bona part de la portada d'un diari. Na Maria Antònia Munar
deu haver estat una d'aquestes persones que més deu haver
experimentat aquesta sensació. Hi deu haver sortit de tots els
vents possibles: a la tribuna del parlament; encofoiada al
setials del Consell; acompanyada íntimament de fauna diversa: un
porquet negre, un cavall de trot; caritativament solidària amb
el colesterol, la tensió alta i els trigliceris de la tercera
edat i qualsevol altra situació, divina o profana, que el lector
es pugui imaginar i concebre. De totes maneres hi havia una
instantània que segurament mai no s'havia produït i que en
devia dur un endarrer gros: la foto amb la gent del GOB, no la
foto mirant-se de cap de dent en una acartronada recepció, ni
tampoc la clàssica on cadascú escenifica el hapening atrinxerat
en la seva posició (ella des del poder, ells des de l'acció
simbòlicament reivindicativa). Aquesta foto cobejada d'harmonia
matrimonial, de sí t'estim fervorós, es produí en el cor de
l'estiu passat quan dona Maria Antònia anuncià la famosa i única
possible i plausible moratòria urbanística. Ara, quan sembla
que la lletra menuda de tot aquell rebombori de portades és:
construïu en sòl rústic el que pugueu, acabau els adossats i
les promocions que teniu en marxa i quan la feina s'haurà esvaït
un poc, dos anys com a mínim, llavors, si la crisi no resitua
les coses, ja en parlarem... Ara que des d'UM s'interfereixen
altres possibles restriccions urbanístiques que van en contra
del seu clientelisme, ara, segons llegesc per la premsa, el GOB
en comptes d'un «retrato» amb na Maria Antònia, allò que
voldria és fer-se un «retracto». Tanmateix, però, l'efecte
que es volia perseguir ja s'ha produït i res no pot tornar a fer
reversible aquell episodi. Els nostres vells, en canvi, tenien
una hipotètica solució si les coses anaven maldades:
ensofronyar-lo dins el guardarobes, o dur-lo damunt «sa sala».
|
