El PSM opina. 15/10/2001

Sense llum (divina), ni guia

Més enllà de les repercussions econòmiques que la crisi de l'onze de setembre pugui provocar, que tenen —per altra banda— la seva importància, crec que ens trobam davant un fet que, a mesura que passen les hores, sumeix els intel·lectuals i pensadors en la foscor més laberíntica de la perplexitat. Més enllà de la superficialitat —gairebé unànime, si més no si es mira des de la perspectiva occidental— que suposa qualificar l'acte terrorista com a barbàrie, no hi ha, aparentment, cap base sòlida o qualque paràmetre segur que ens permeti canar, en la dimensió que estam avesats a mesurar les coses actualment, l'abast exacte del conflicte que ens enrevolta. I crec que això encara ens desconcentra molt més.

Evidentment, el nostre pensament racional ens mena a cercar les causes que han originat el conflicte i trobar-les o, més fàcil, pressentir-les, no sabem si és tan difícil com la quimera de Sant Agustí —recordem que volia traspassar tota l'aigua del mar amb una copinya dins un forat— o com arribar a establir amb certesa gràfica l'origen de l'univers. Ho dic, perquè tot d'una que grates una mica endins et trobes navegant dins un magma vaporós on saps que l'únic salvavides que fa surar els teus raonaments són els a priori, els prejudicis o el no res en forma d'intuïcions no fonamentades. S'ha generat una mena d'estat d'opinió on els matisos són sospitosos i tot d'una t'alineen en un bàndol o en un altre. Quan hom es qüestiona si la repressió sobre l'Afganistan és justa o no i ho fa des de la perspectiva històrica del Vietnam, etc. etc. immediatament és qualificat de superficial antiyanquee. Igualment passa si, en l'explicació de l'atemptat terrorista, hom pensa que al darrera hi ha una de les armes —per ventura de les poques— que tenen els «oprimits» per venjar-se dels «opressors» —potser, el lector, en comptes de cometes hi pot llegir interrogants. D'altra banda, no crec que fos acceptable per ningú que els Bin Laden Boys algun dia llençassin una bomba atòmica damunt Nova York o a Can Pastilla, seria una manera de concebre que han perdut la raó. Però això encara no ho han fet.

Tampoc no ens podem basar en un concepte de superioritat de civilització, ergo de superioritat de model, que pugui justificar que la societat occidental té dret a fer prevaler l'status quo generat sobre altres formes d'organització social i àdhuc religiosa. Sobretot perquè aquest model de civilització —diguem-li capitalista— s'ha entronitzat sobre un seguit de contradiccions insalvables del tipus: xuclament dels recursos energètics, ecològics del tercer món a canvi d'una mica de xavalla i un dictadoret que custodia el poble amb la mateixa indulgència com es té cura d'una guarda d'endiots —a cops de canya, si fa falta—. Tothom pot tenir present les «tales», en tots els sentits, que practiquen les multinacionals (arbres, contaminació, etc). I encara que es pogués demostrar, com a mínim en un raonament casolà —o científic— mínimament convincent, que sí, que el nostre model és superior als dels altres, hi ha una altra pregunta subjacent: és legítim que s'implanti urbi et orbi? que tot el món el servi? que tots ballin al mateix so. No seria més lògic, en funció d'aquesta llibertat que tots defensam, que cadascú s'organitzi la vida com vulgui. D'altra banda, també es pot argumentar que les accions terroristes no es basen a partir d'una voluntat democràtica sinó que és la curolla? d'uns pocs. No són també uns pocs, a occident, que mouen els perns del món? En tot cas, com a molt, podem acceptar que la democràcia és el menys injusts dels sistemes d'organització però que té moltes xacres que legitimam entre tots.

Si a tot això hi afegim que no ens podem fiar de la informació que veim perquè no sabem fins a quin punt està manipulada, o és tendenciosament parcial, podeu comptar amb la foscor on ens movem o on es mouen els pensadors i els transmissors d'opinió. Un autèntic cul de sac sense respostes.