El PSM opina. 07/10/2001

Tanmateix a fora fa fred...

Diuen que quan el Conseller Mesquida mostrava la seva disconformitat amb el nou model de finançament autonòmic se'l va il·lustrar amb aquesta frase ben significativa «A defora fa molt de fred», que indicava, sense la necessitat de gastar cap megavat de llum, quina mena de Menú es cuinava. Faves de primer plat, faves de segon i faves de postres. L'alternativa era o menjar-ne o passar rusca. Ara, els mateixos que s'ompliren la boca de les bonances que ens duria el Règim Especial Econòmic —que per cert, algú sap com s'han substanciat tants de somriures engominats que n'anunciaven la bona nova?—, sense cantar-li les absoltes ni fer-nos saber si li han fet el funeral, ens fan beneir per pa i per sal aquesta nova imposició que neix de Madrid i que ens aportarà, si fumam molt, consumim molta benzina i ens engatam de suc legal, una tracalada de doblers extres. Tants, que el cap de l'oposició substitut es troba una mica preocupat per saber si el Govern sabrà gastar bé aquests doblers que li entraran en caixa. Fins aquí, tret que aquesta plusvàlua s'hagi d'invertir —per necessitats ecumèniques— en campanyes antitabac, de foment del transport públic per evitar morir deshidratats dins un embós de carretera o de subvencionar caritatives intencions com les d'alcohòlics anònims, fins aquí dic que tot sembla un conte de fades. Llàstima però de la filosofia, que es diu ara, que amara el producte! I és que aquest acord pressuposa com una mena de relació feudal entre els administrats i l'estat. Dit d'una altra manera, nosaltres com a col·lectivitat no som res, no pintam una regadora. Pagam a l'estat la majoria dels nostres imposts i llavors ell, en un acte d'heroica misericòrdia patriòtica, et retorna, no com a teus, sinó com a seus, aquella part que creu que t'ha de donar i que sempre és inferior a la que tu els has donat obligatòriament. I això pel senzill fet de tu ocupar el seu territori, sense demanar-te, ni tan sols amb una interrogació retòrica, si tu ho vols ésser d'aquest estat o t'agradaria organitzar-te d'una altra manera cívica i pacífica. Bé, i la cosa no acaba aquí, llavors et tutela i et diu que com que t'han donat ells els diners, tu com administrat individualment o via representants electes més directes, no pots decidir amb què es gastaran els teus imposts sinó els has de gastar segons ells et diuen. I ara, m'ho ensum, volen aprovar una llei de no sé què perquè segons n'Aznar, les autonomies no saben en què gastar els doblers i els tuden, ergo per evitar aquesta tudadissa, per saber ben bé si la pesseta que et donen es gasta així com volen ja s'armaran d'un altre sortilegi legal per fer-nos entrar a tots en calçador. Al cap i a la fi, és la posada en pràctica d'un model d'organització social cada vegada més centralitzat. Sospit, sense pensar-ho gaire, que és la jugada consegüent al cafè per a tothom. M'explicaré: quan varen inventar-se això de les 17 autonomies va respondre només al criteri d'evitar que cinc o sis, les que presentaven trets diferenciats, s'erigissin en una mena de subestats. Ara, quan potser se n'adonen que Castella la Manxa o la Comunitat Murciana o qualsevol altra d'aquestes artificioses no tenen cap sentiment autonomista, ni ambicions de fer polítiques pròpies sinó que se senten orgulloses i cofoies de ser una «región d'espanya» i per tant, els és igual que la madre pàtria els tuteli o els prengui allò que mai no han aspirat a tenir (l'autonomia) o es desdibuixin unes línies que mai no han existit. Potser remugaran una mica, sobretot si són governades per una força diferent de la de Madrid, però serà tan estantissa i simbòlica la seva protesta com la bandera que posen de «su comunidad» quan han de tallar una cinta per inaugurar una via de cintura on la que realment els omple de significat és l'espanyola.

Una mica d'això se n'ha parlat al Parlament aquesta setmana, però els morros i les celles abstencionistes de na Munar i altres males herbes han impedit que se'n parlàs gaire. Només els partits ideològicament nacionalistes —potser el plural és retòric— han qüestionat de veres aquest acord que una vegada més ens humilia. Fins i tot alguns, que sempre troben ossos al lleu, han callat. Tanmateix a fora fa fred.