Tic-tac, tic-tac
Ens sembli bé o malament, per sort o per desgrà cia, tot allò
que succeeix en aquest món que ens hem donat, un dia o altre
repercuteix, i molt, a sobre de tots nosaltres. La desgrà cia
se'ns ha fet present amb una flamarada d'odi reprimit, amb crits
que ens recordaran tota la nostra vida, a tots aquells que và rem
viure aquest negre començament del mil·leni, que la capacitat
creadora i innovadora de la raça humana només és superada per
la seva irrefrenable à nsia de destrucció.
I em demano, ¿com podem evitar allò inevitable?, perquè allò
que hem pogut veure en les filmacions que ens han ofert totes les
cadenes del món, supera el pitjor malson creat per la
privilegiada mà de Hitchcock, i darrera cada un dels fotogrames
hi ha milers i milers de tragèdies personals, no crec que hi
hagi paraules per descriure la tristor que embarga els cors de
milions d'éssers humans -del meu ja no en vull ni parlar perquè
qualque cosa s'ha acabat de trencar-, i alguns ja veuen entre
bambolines el que s'acosta darrera aquesta acció, no li agradarÃ
a ningú, no ho dubtin, el primer món ha estat atacat i s'haurÃ
de defensar. Estic escrivint aquestes poques paraules intentant
imaginar els escenaris possibles dels propers sis mesos, i mentre
ho faig, se m'omplen els ulls de llà grimes, són les que es
vessen per la comprensió de l'immens dolor dels familiars de les
vÃctimes, per la rà bia continguda en la impotència davant dels
fets ja succeïts, davant els que estan a punt de passar i, per
damunt de tot, per no haver sabut impedir-ho.
Impedir la injustÃcia, allà on calgui, arreu del món, impedir
la manca d'oportunitats, on sigui, impedir la fam, l'odi,
l'efecte devastador de la visió d'unes societats opulentes,
donant l'esquena a tres quartes parts del món que, si no mor de
fam, o de set, veu com els seus fills cauen sense medicines que
utilitzar, sense metges als quals acudir.
Tothom es demana per la ineficà cia dels cossos d'intel·ligència
dels EUA, la palla enlloc de la biga, els cecs som tots
nosaltres, el cec és el primer món; no espereu sentir ara el
tic-tac que sona fa dècades, ara només sentireu l'enrenou de
les bombes, el soroll de la mort, i després, una enganyosa
tranquil·litat, plena de falsos sentiments de victòria, plena
de la pesta dels morts sense nom, dels noms sense cos, plena dels
penitents que arrossegaran la seva existència per aquesta vall
de llà grimes, sense els seus homes, dones i fills, ¿i per quant
de temps? Només fins que un altre il·luminat sigui escollit per
l'atzar, per a portar els desheretats a la victòria o la mort, o
com deia Bin Laden fa ben poc, fins que vegem la cara de Déu. Em
demano si, després de l'inevitable onada del Vent DivÃ, que
promet acabar amb tota forma d'atac indiscriminat contra la
societat civil de qualsevol paÃs de l'OTAN, serem capaços de
fer una ullada enrera i, una vegada aclarit i esborrat el qui,
intentarem resoldre el perquè. Si, finalment no és aixÃ, i ens
toca viure abastament, pareu bé l'orella, no tardareu gaire a
tornar sentir: Tic-tac, tic-tac.
|