El PSM opina. 18/09/2001

Tic-tac, tic-tac

Ens sembli bé o malament, per sort o per desgràcia, tot allò que succeeix en aquest món que ens hem donat, un dia o altre repercuteix, i molt, a sobre de tots nosaltres. La desgràcia se'ns ha fet present amb una flamarada d'odi reprimit, amb crits que ens recordaran tota la nostra vida, a tots aquells que vàrem viure aquest negre començament del mil·leni, que la capacitat creadora i innovadora de la raça humana només és superada per la seva irrefrenable ànsia de destrucció.

I em demano, ¿com podem evitar allò inevitable?, perquè allò que hem pogut veure en les filmacions que ens han ofert totes les cadenes del món, supera el pitjor malson creat per la privilegiada mà de Hitchcock, i darrera cada un dels fotogrames hi ha milers i milers de tragèdies personals, no crec que hi hagi paraules per descriure la tristor que embarga els cors de milions d'éssers humans -del meu ja no en vull ni parlar perquè qualque cosa s'ha acabat de trencar-, i alguns ja veuen entre bambolines el que s'acosta darrera aquesta acció, no li agradarà a ningú, no ho dubtin, el primer món ha estat atacat i s'haurà de defensar. Estic escrivint aquestes poques paraules intentant imaginar els escenaris possibles dels propers sis mesos, i mentre ho faig, se m'omplen els ulls de llàgrimes, són les que es vessen per la comprensió de l'immens dolor dels familiars de les víctimes, per la ràbia continguda en la impotència davant dels fets ja succeïts, davant els que estan a punt de passar i, per damunt de tot, per no haver sabut impedir-ho.

Impedir la injustícia, allà on calgui, arreu del món, impedir la manca d'oportunitats, on sigui, impedir la fam, l'odi, l'efecte devastador de la visió d'unes societats opulentes, donant l'esquena a tres quartes parts del món que, si no mor de fam, o de set, veu com els seus fills cauen sense medicines que utilitzar, sense metges als quals acudir.

Tothom es demana per la ineficàcia dels cossos d'intel·ligència dels EUA, la palla enlloc de la biga, els cecs som tots nosaltres, el cec és el primer món; no espereu sentir ara el tic-tac que sona fa dècades, ara només sentireu l'enrenou de les bombes, el soroll de la mort, i després, una enganyosa tranquil·litat, plena de falsos sentiments de victòria, plena de la pesta dels morts sense nom, dels noms sense cos, plena dels penitents que arrossegaran la seva existència per aquesta vall de llàgrimes, sense els seus homes, dones i fills, ¿i per quant de temps? Només fins que un altre il·luminat sigui escollit per l'atzar, per a portar els desheretats a la victòria o la mort, o com deia Bin Laden fa ben poc, fins que vegem la cara de Déu. Em demano si, després de l'inevitable onada del Vent Diví, que promet acabar amb tota forma d'atac indiscriminat contra la societat civil de qualsevol país de l'OTAN, serem capaços de fer una ullada enrera i, una vegada aclarit i esborrat el qui, intentarem resoldre el perquè. Si, finalment no és així, i ens toca viure abastament, pareu bé l'orella, no tardareu gaire a tornar sentir: Tic-tac, tic-tac.