El PSM opina. 16/09/2001

Notes a peu de pàgina

Supòs que una de les sensacions que experimentàrem moltes persones com jo i com tu, lector, davant l'atemptat de dimarts fou la d'impotència, d'impotència no controlada ni expectant. Vull dir que tothom pot pensar que, de la mateixa manera que li pot tocar una primitiva, el destí li pot posar al davant un boig de la conducció i colar la vida conduint plàcidament per l'autopista a 90 per hora o pot ser víctima de la providència d'un càncer o un tumor fulminant. Més enllà d'aquestes quotidianitats, greus, d'altra banda, si n'ets el subjecte passiu, és difícil imaginar-te res més. Ni tan sols t'és lícit de pensar que quan puges a un avió pot estavellar-se en ple vol o que un dia t'obriran en canal per haver-te confós amb un «capo» de la màfia o de narcos. Tot això, bé pot servir per a un argument de pel·lícula de ciència ficció, però per a res més. Ara, que la vida, inesperadament, mentre estàs dinant, d'ensalada rònega o de conill amb ceba, o fas la migdiada tot repassant amb la punta dels dits la pell acotonada de la parella, et pugui fer un tomb tan impensat com imprevisible, és una cosa molt difícil de pair i d'assimilar i l'única evidència que ets capaç d'inferir és —com bé ha dit ja un company del diari— que ets una ínfima nota a peu de pàgina i jo hi afegiria, per a més inri, d'aquelles que s'expressen només amb abreviatures. Eclipsis.

A partir d'aquestes lil·luputinianes constatacions poques coses gosen a sortir-te de dedins perquè saps que en el fons serà com una minúscula volva de boirina —no arriba a gota d'aigua, que s'estavella dins un oceà. Tanmateix, convé, per la nostra pròpia naturalesa de nota a peu de pàgina, de posar-hi unes notes a les notes. Convé tornar a recompondre el nostre microcosmos existencial i persuadir-nos que encara és possible regir els nostres propis destins. Ser una mica dissidents d'aquesta providència d'estrelles i barres.

Alerta! és fàcil, sobretot des de la ingravidesa de nota a peu de pàgina, embarriolar-se dins els tòpics i fer com qui professar un antiianquisme militant tot podent donar a entendre que es justifica la barbàrie perquè a l'altre plat de la balança hi ha també un degoteig de víctimes que moren sense dir t'estim a través d'un telèfon mòbil. Particularment, no profés cap anitires però he d'admetre que, el fet de no tenir els elements suficients per a formular l'anàlisi —dubt que fins i tot els dits analistes els tenguin—, que puc ser víctima dels prejudicis i dels tòpics.

S'ha posat de manifest que allò que s'ha practicat ha estat un tancament de files —gairebé instintiu, com si fos un mecanisme d'autodefensa— vers el sistema. No només a l'interior dels EUA sinó també arreu del món. Els estats, com si fossin un eix vertical, com si les Torres Bessones, en fossin una representació gràfica, encara que ideològicament antagònics —diuen, jo no ho he sentit, que en Fidel Castro també s'ha sumat a les condolences solidàries— s'han fet costat uns als altres perquè està permesa la dissidència dins el sistema, però no l'antisistema: l'atac vertical, no controlat. Com passa també dins el microcosmos de les notes a peu de plana, on la dissidència dins el sistema és mínimament suportada, com si fos un gra —moviment ecologista, okupes, etc.— però allò que no es pot tolerar és l'antisistema, el voler capgirar l'ordre i la posició immutable dels estats.

I és evident que un dels pilars del sistema és les maneres com es persuadeix o peixeix als usuaris que aquest és l'únic ordre possible, un ordre gairebé diví, com els reis de l'edat mitjana o els bruixots de la tribu —Bush no només ha invocat Déu manta vegades sinó que ha plantejat una lluita entre el Bé i el Mal—. I la iconografia que ens ha arribat ha anat en aquestes direccions. La transmissió en directe ha magnificat encara més el magnicidi (allò que no es veu per TV, no existeix), la presentació de Bin Landen al costat sempre d'una assassina metralleta, o les sospites de la manipulació d'informació —des de la hipotètica resurreció d'unes imatges de palestins alegres, fins a la impossibilitat, dins el cor del món lliure, d'actuar en plena llibertat informativa. Però això no només passà a Amèrica; a la rota lil·liputesca de les notes a peu de plana també les Garzonades, per exemple, han estat presentades iconogràficament com si l'Arcàngel Gabriel castigàs demoníaques criatures que pensaven, actuaven o feien proselisme contra el sistema.