Notes a peu de pĂ gina
Supòs que una de les sensacions que experimentà rem moltes
persones com jo i com tu, lector, davant l'atemptat de dimarts
fou la d'impotència, d'impotència no controlada ni expectant.
Vull dir que tothom pot pensar que, de la mateixa manera que li
pot tocar una primitiva, el destĂ li pot posar al davant un boig
de la conducciĂł i colar la vida conduint plĂ cidament per
l'autopista a 90 per hora o pot ser vĂctima de la providència
d'un cĂ ncer o un tumor fulminant. MĂ©s enllĂ d'aquestes
quotidianitats, greus, d'altra banda, si n'ets el subjecte
passiu, Ă©s difĂcil imaginar-te res mĂ©s. Ni tan sols t'Ă©s lĂcit
de pensar que quan puges a un aviĂł pot estavellar-se en ple vol
o que un dia t'obriran en canal per haver-te confós amb un «capo»
de la mà fia o de narcos. Tot això, bé pot servir per a un
argument de pel·lĂcula de ciència ficciĂł, però per a res mĂ©s.
Ara, que la vida, inesperadament, mentre estĂ s dinant,
d'ensalada rònega o de conill amb ceba, o fas la migdiada tot
repassant amb la punta dels dits la pell acotonada de la parella,
et pugui fer un tomb tan impensat com imprevisible, Ă©s una cosa
molt difĂcil de pair i d'assimilar i l'Ăşnica evidència que ets
capaç d'inferir és —com bé ha dit ja un company del diari—
que ets una Ănfima nota a peu de pĂ gina i jo hi afegiria, per a
més inri, d'aquelles que s'expressen només amb abreviatures.
Eclipsis.
A partir d'aquestes lil·luputinianes constatacions poques coses
gosen a sortir-te de dedins perquè saps que en el fons serà com
una minúscula volva de boirina —no arriba a gota d'aigua,
que s'estavella dins un oceà . Tanmateix, convé, per la nostra
pròpia naturalesa de nota a peu de pà gina, de posar-hi unes
notes a les notes. Convé tornar a recompondre el nostre
microcosmos existencial i persuadir-nos que encara Ă©s possible
regir els nostres propis destins. Ser una mica dissidents
d'aquesta providència d'estrelles i barres.
Alerta! Ă©s fĂ cil, sobretot des de la ingravidesa de nota a peu
de pà gina, embarriolar-se dins els tòpics i fer com qui
professar un antiianquisme militant tot podent donar a entendre
que es justifica la barbà rie perquè a l'altre plat de la balança
hi ha tambĂ© un degoteig de vĂctimes que moren sense dir t'estim
a través d'un telèfon mòbil. Particularment, no profés cap
anitires però he d'admetre que, el fet de no tenir els elements
suficients per a formular l'anà lisi —dubt que fins i tot
els dits analistes els tenguin—, que puc ser vĂctima dels
prejudicis i dels tòpics.
S'ha posat de manifest que allò que s'ha practicat ha estat un
tancament de files —gairebé instintiu, com si fos un
mecanisme d'autodefensa— vers el sistema. No només a
l'interior dels EUA sinó també arreu del món. Els estats, com
si fossin un eix vertical, com si les Torres Bessones, en fossin
una representació grà fica, encara que ideològicament antagònics
—diuen, jo no ho he sentit, que en Fidel Castro també s'ha
sumat a les condolences solidà ries— s'han fet costat uns
als altres perquè està permesa la dissidència dins el sistema,
però no l'antisistema: l'atac vertical, no controlat. Com passa
també dins el microcosmos de les notes a peu de plana, on la
dissidència dins el sistema Ă©s mĂnimament suportada, com si
fos un gra —moviment ecologista, okupes, etc.— però
allò que no es pot tolerar és l'antisistema, el voler capgirar
l'ordre i la posiciĂł immutable dels estats.
I Ă©s evident que un dels pilars del sistema Ă©s les maneres com
es persuadeix o peixeix als usuaris que aquest Ă©s l'Ăşnic ordre
possible, un ordre gairebĂ© divĂ, com els reis de l'edat mitjana
o els bruixots de la tribu —Bush no només ha invocat Déu
manta vegades sinĂł que ha plantejat una lluita entre el BĂ© i el
Mal—. I la iconografia que ens ha arribat ha anat en
aquestes direccions. La transmissiĂł en directe ha magnificat
encara més el magnicidi (allò que no es veu per TV, no existeix),
la presentaciĂł de Bin Landen al costat sempre d'una assassina
metralleta, o les sospites de la manipulaciĂł d'informaciĂł
—des de la hipotètica resurreció d'unes imatges de
palestins alegres, fins a la impossibilitat, dins el cor del mĂłn
lliure, d'actuar en plena llibertat informativa. Però això no
només passà a Amèrica; a la rota lil·liputesca de les notes a
peu de plana també les Garzonades, per exemple, han estat
presentades iconogrĂ ficament com si l'ArcĂ ngel Gabriel castigĂ s
demonĂaques criatures que pensaven, actuaven o feien proselisme
contra el sistema.
ť
|