El PSM opina. 01/04/2001

Un tango per na Roseta

Diuen que el tango és un ball argentí d'amors tràgics i dissortats, de profundes lamentacions, d'arrossegar lentament una fulla d'ortiga, tota cremor, per la pell nimbada de l'ànima, tot resseguint l'esvoranc de la ferida. Diuen també els especialistes —cosa de psicòlegs i herbes d'aquestes— que la millor manera d'espoltrir les tristors és estovar-les als quatre vents. Per això crec que, solidari, hauria d'escriure un tango per a la nostra roseta encarnada, perquè pugui exhalar, íntimament, les penes d'aquest amor dissortat entre ella i els llunyans emigrants, perquè pugui renovar-se —es diu així ara en llenguatge polit— de tanta immundícia que li imputen o que la solla. Potser, no som la persona més indicada; li hauria d'escriure el seu free-lance professional, però està segura que no li pot demanar aquest favor després d'haver repudiat, públicament, brillants pàgines senceres de les seves obres completes; per ventura, també té la certesa que embruixat per guanyar-se els favors d'ella, —oh Güelfa ingrata deu exclamar-se el pobre, si és que ha llegit el Curial— el pobre relator de curolles íntimes i dissenyador d'inútils estratègies no pogué anar de tavernes portenyes, justament ara que pagava l'erari públic!, i arreplegar, verjos, quatre versets per entonar-los en ocasions dissortades com aquesta.

Perquè la situació ho és, inclement, i requereix un clam desesperat de tango en estat pur davant tanta calamitat. Davant tantes bones intencions convertides ara, per art d'unes criatures perverses i malintencionades, en un femer d'estultícies considerables. «I jo, s'exclama la pobra Rosa, que només volia anar a aquestes cases regionals a ensenyar-los a ballar quatre jotes i dos boleros i inculcar-los l'amor i l'estima per la nostrada modalitat». Realment, davant tals bucòliques intencions convendreu amb mi que se sent com una amant incompresa i abandonada. Necessita un tango! Ara justament que s'acaba de malbaratar el mètode pedagògic més revolucionari que volia implantar el PP a la seva política educativa. Volien experimentar, i res millor que amb aquells jovenets d'allà en la Pampa, que ja han perdut tota la fonètica peculiar i l'accent, un nou mètode d'immersió lingüística i, quan n'estassin ben segurs que la cosa funcionava, perquè ells no fan res que no sàpiguen que dóna bon rendiment, l'haurien importat a les Balears. I els sortia gairebé gratis, bé quatre pessos de no res que al canvi què valen? Perquè ningú no hi ha parat prou esment en l'ingredient revolucionari de l'experiment: per ensenyar català és necessari tenir nocions de rus. Deu ser com la sal i les espècies que condimenten els escaldums o com aquell puntet de no se què que fa quallar la maonesa. Diuen, els de la colla de na Roseta que els professors d'aquí fan avorrir la matèria als estudiants però mai no n'han explicat les raons científiques d'aquest fracàs. Ara ja les intuïm: en les estratègies pedagògiques que es fan servir a les nostres aules hi ha una gran llacuna: no tenen la més mínima noció de rus i ella, carona espavilada, que ho sabia bé, volia demostrar la validesa de la innovació en el context més advers, allà on la immersió és més pura i total: a l'Argentina.

Però tot se n'ha anat en orris. I de les altruistes i desinteressades intencions se n'han derivat suspicàcies i denúncies difamatòries. Res millor que un tango per eixugar tanta pena que surt de l'ànima. Però som al límit del meu espai, encara no he encetat cap mot de l'ofrena i, el que és pitjor, tenc erma la inspiració. Potser, com a molt, hauré de recórrer a la paràfrasi, per ventura podria consolar-la aquell que diu: Cuando estén secas la pilas de todos los timbres que vós apretáis buscando un voto fraterno, cuando no tengas ni fe ni hierba de ayer secándose al sol, verás que todo es mentira, verás que nada es amor, que al mundo nada le importa. Gira, gira...
.