El veritable pla de xoc
Torna a començar el curs: l'escolar, el polític, el futbolístic.
No sé si, posat a fer reconversions se'n fes una de temporal i
els anys naturals i els pressuposts públics i tantes altres
coses anassin de setembre a agost. En aquest recomençament hem
tengut el gran dinar i els cels més immediats ja han reaccionat
i ha caigut la primera pluja benefactora, aquella que s'escola
entre les dues maresdedéus —la d'agost i la dels missatges.
I com si fos la transmutació d'una plaga egípcia, ha plogut amb
molta força, amb massa —calabruix inclòs—, damunt
Algaida, el poble de l'honorable-venerable president, com si fos
una estranya premonició. Com si cel i terra es conjurassin per
aniquilar l'enemic! La pitjor cosa que tenen els retorns és que
no es tracta de començar de bell nou, ni de res serveixen els
bons propòsits, ni aquells plans que es puguin haver traçat al
llarg de les vacances estivals sinó que es porta el llast d'una
situació heretada i dins els límits estrictes d'aquestes
possibilitats hom s'ha de moure. Sense gaire marge de maniobra ni
poder trencar servituds de pas, als quals la vida obliga. Els
mateixos quefers de l'any anterior, i les mateixes migradeses. És
evident que una de les que pateix el nostre país és la manca de
recursos econòmics per poder dur a terme les coses més
essencials. Ja sé que el món no es fa en dos dies i que hi ha
projectes que necessiten anys. Per exemple, és impensable que
cap govern pugui resoldre els problemes de la xarxa viària en
una sola legislatura o que pugui aplicar un programa
mediambiental determinat, o qualsevol acció política sectorial.
Encara que des de qualsevol atalaia periodística, o no, és
pugui pensar que tot és un problema d'administració equànime i
amb imaginació dels recursos de què es disposen. Cosa que, des
d'un punt de vista conceptual, és del tot impossible perquè allò
que per a uns els pot semblar superflu, per als altres els pot
semblar de primera necessitat; i també, perquè és impossible
aplicar un barem imparcial on la qüestió personal, les
emocions, el subjectivisme irrenunciable es deixin de banda a
l'hora de fer una anàlisi mínimament rigorosa. Tanmateix hi
hauria d'haver un consens generalitzat a l'hora d'admetre que és
un absurd que un país que genera molts de recursos econòmics no
els pugui administrar per satisfer les seves necessitats més
peremptòries i bàsiques. A vegades es diu que cal imaginació
per tal de dur endavant la política, calen projectes. Pens, que
si hom sempre té al davant la barrera de no tenir recursos per
afrontar-los, fins i tot la capacitat imaginativa arribi a
atrofiar-se i el polític es converteixi, per mutació obligada,
en un ser pragmàtic que afronta el dia a dia amb la quantitat
exacta de pinsans de què pot disposar. És com podria passar a
un escriptor, que si no té garantides algunes necessitats bàsiques
i aquestes poden reduir-se a uns ingressos que li permetin dur
una vida normal, difícilment pot desenvolupar una obra i els
seus projectes creatius es malversen en quefers per omplir-se la
panxeta. Crec que d'ençà que gaudim d'autonomia, la perspectiva
política que s'ha aplicat a aquesta terra ha estat d'un
caciquisme espantós i alhora insultant, s'ha viscut de la
injecció monetària, que a tall d'almoina, ens ha fet Madrid, a
través d'alguna glòria local que hi exercia un càrrec que se
n'ha encarregat d'untar-ne les corrioles i a dictar com s'havien
de gastar aquests diners que, per fer-nos una gràcia, ens feien
arribar. Per tant, a l'hora de rebre algun servei ens devem
sempre més al caprici de la conjuntura. I la conjuntura sempre
és un peix que es mossega la coa. Si no hi ha coincidència de
colors polítics entre el govern d'aquí i el d'allà, ja tenim
excusa armada i es parla de no voler diàleg, de no acceptar el
que se'ls dóna, etc. etc.. Si hi ha coincidència, el servilisme
dels d'aquí beneeix, com si fos mannà diví, les almoines que
cauen des d'allà i no reivindica ni una pesseta més. En canvi,
a l'hora de xuclar els recursos no van amb tants de miraments.
L'autèntic pla de xoc que necessita aquest país és que sigui
capaç d'administrar els recursos que genera; fins i tot, la
quota de solidaritat amb Espanya. .
|