El PSM opina. 27/01/2002

De las oportunidades (sic), L'Espanya

Parlar de les «oportunidades» a finals de gener, em sona a grans magatzems, més concretament a la planta dels embulls —equiparable a la casolana cambra dels embulls, o, si ho voleu en pla una mica lletraferit, a la de les miscel·lànies— on andròmines de tota casta s'acaramullen al costat del que havien estat, just abans de ser manyuclades per la turba, serralades de roba baratera o íntima, de colors estridents —que no és sinònim d'eròtics— d'una moda que s'usava com a mínim en el miocè i que havia estat el deliri de les nostres padrines només per allò de la teoria pendular de la història. Tanmateix, no sé per què —si com la merda a les mosques o com la mel a les abelles— aquests turons de randes verges, freturoses d'estar en contacte amb pilositats púbiques, atreuen la voràgine brunzent dels consumidors a la percaça de l'oportunitat —la peça que just necessitàvem i que ens surt com a mínim a la meitat de preu— , i són atacats, els turons, amb tanta voracitat que a mitja tarda allò que havien estat bucòlics costers han esdevingut en metàfores hiperrealistes d'un camp de batalles. Què voleu que us digui, em semblava que era això i encara salpebrat amb una gran campanya mediàtica d'anuncis tan estridents com de gust dubtós.

Però resulta que no, que es veu que la semàntica —sempre en perpetu canvi— deu haver entrat en una nova fase i ara les «oportunidades» no tenen aquest matís tan xabacà, quasi suburbial i en vies de desestructuració —que es diu ara tot fent servir un eufemisme—, sinó que és alguna cosa com a més sublim, que fa oloreta com a de Son Vida —que per als lectors de fora Mallorca us diré que és una urbanització de luxe—, com és obvi, no és tampoc l'eslògan d'una gran superfície comercial o d'una botiga de «passa tu», sinó que l'he sentida dir a un individu distingit, de parla hermafrodita —com és el cas d'en Jordi Fernàndez Díaz, del PP de Catalunya, que mai no saps si parla català o castellà— i ho ha dit tot fent referència al PP.

Però jo no me n'he pogut estar de pensar-hi en aquells caramulls de roba, d'estris amuntegats, tan inútils com rebaixats ho estan de preu. Perquè certament no sé què volen dir quan parlen de les oportunidades, no sé si es refereixen a Gescartera, o a no sé quin enrenou que també ha passat a un president o alt càrrec d'una gran companyia, a Madrid; o per ventura fan referència a que tothom té l'oportunitat de portar el taüt d'un prohom sobre les espatles i que per això els ministres, quasi en gabient, es traslladaren —ells que volen despeses pagades— a la plujosa Galícia per carregar amb les despulles de Cela, i la tropa, com els agrada anomenar els que no pensen o respiren com ells, tengueren via lliure per carregar amb el de Marsillach, que era a Madrid i comportava menys depeses de desplaçament. Per ventura, parlen d'unes altres oportunitats, com les que té Zaplana per fer desdoblaments i, en canvi, per altres terres, aquesta no existeix. O qui sap si d'altres que tots els malpensats tenen al cap... Però diuen que no hi ha corrupció. Tampoc no n'hi havia a principis del 90 amb el PSOE i llavors es va destapar el pastís.

Però tornem als grans magatzems, al segon soterrani —que és allà on aquests establiments hi tenen les oportunitats. Sí, allà hi ofereixen, amuntegades i fins i tot confoses amb algunes de modernes en què curiosament mai no hi ha la talla nostra ni les estàndards, peces de roba de moda juràssica, que gairebé vol dir eterna, que es remunta a la protohistòria, com qui diu a Don Pelai; en el congrés del PP, el de les «oportunidades» o dels «saldos» ofereixen ara el «patriotismo constitucional», que també és un concepte molt vell, profundament vell al qual han rentat la cara amb quatre paraules tan modernes com inútils, perquè no són de la nostra talla; i en menjam per pa i per sal, com els anuncis embafosos de les baratures de posttemporada, anacròniques. Malgrat tot, i com que no tots els caires són foguers, s'hi ha guanyat alguna cosa, poqueta, minúscula, però cosa al cap i a la fi; s'ha guanyat un sinònim: si abans hi havia l'Espanya de «xirigota i pandereta» ara tenim l'Espanya de les «oportunidades».