El PSM opina. 08/02/2002

Moratòries, construcció i economia a llarg termini

* Llorenç Pou Garcias és professor d'economia de la UIB. (El "Diario de Mallorca" publicà, dia 8 de febrer de 2002, un extracte d'aquest article. Aquí el reproduïm íntegrament).

Al llarg de les darreres setmanes s’han succeït tot un seguit de declaracions de diferents agents econòmics per intentar reduir les exigències de les moratòries urbanístiques. La línia argumental és que davant la crisi econòmica existent, només una disminució de la moratòria podria evitar una caiguda en l’ocupació del sector de la construcció.

Al respecte hom voldria comentar una sèrie d’aspectes corresponents a la relació existent entre les moratòries urbanístiques, el preu i la construcció de vivendes, i el creixement del PIB, tot això des d’una doble perspectiva de curt i llarg termini.

Centrant en el curt termini, la primera qüestió evident està lligada amb l’existència d’una crisi econòmica al sector de la construcció. Els economistes deim que existeix recessió quan el PIB disminueix durant almanco dos trimestres consecutius. És aquesta la situació del sector de la construcció a les Illes Balears? Si bé la situació s’està moderant, els ritmes de creixement encara presenten una taxa molt alta. De fet, el nombre d’ocupats al sector de la construcció (mesurat tant en termes de l’Enquesta de Població Activa com d’afiliats a la Seguretat Social) segueix creixent en els darrers mesos i està en el seu màxim històric. Per tant, des d’aquesta perspectiva, la hipòtesi inicial de crisi econòmica a la construcció no és certa, invalidant la proposta d’una disminució de les restriccions urbanístiques.

En qualsevol cas, el tema de fons és el paper que juguen les moratòries urbanístiques sobre l’economia de les Illes Balears. Per entendre-ho cal situar-se en la relació que hi ha entre les moratòries, el preu dels habitatges i el creixement econòmic del sector de la construcció. En altres paraules, han provocat les moratòries una pujada dels preus dels habitatges? Han pogut les moratòries limitar el creixement del sector de la construcció com a resultat de l’escassesa de sòl?

Per entendre aquesta relació cal tenir en compte les particulars característiques de la demanda d’habitatges i la visió amb què, inicialment, es plantejaren els plans urbanístics avui encara vigents. D’una banda, la demanda d’habitatges és un tipus de demanda especial, perquè en molts de casos no pot ajornar-se indefinidament en el temps (perquè és per a primera residència o per a inversió) i perquè l’habitatge no és un bé estàndard, sinó que cada habitatge té unes fortes especificitats que la solen diferenciar de la resta (per exemple, la seva ubicació). L’anterior provoca que la relació entre venedor i comprador estigui, en molts casos, esbiaixada a favor del venedor. En aquest context, si la demanda augmenta, aleshores el preu de l’habitatge puja ràpidament. De l’altra, els plans urbanístics se solien fer amb una previsió que no es construiria tot el sòl planejat i que, en tot cas, l’anterior portaria molts d’anys per assolir-se, de forma que el potencial per ésser construït era i segueix essent força important (el sostre poblacional és encara molt superior a la població actual). Tot plegat provoca que, davant un gran increment de la demanda d’habitatges i l’existència de sòl disponible per ésser construït, hagin estat compatibles un gran augment dels preus i del nombre de vivendes construïdes, el qual suggereix que les moratòries urbanístiques no han tingut, en molts casos i sempre en termes generals, un efecte real molt gran ni sobre el preu dels habitatges ni en la limitació del nombre de vivendes finalment construïdes.

Nota: les dades corresponen a les mitjanes anuals de cada període. (a) milers de Tn. No s’inclouen els anys (*) 1986-87 o (**) l’any 2001. Font: Ministeris de treball i foment, “Evolució econòmica de les Illes Balears� i elaboració pròpia.

Per entendre el possible efecte de les moratòries resulta aclaridor comparar les mitjanes de l’increment de preus del metre quadrat i del nombre de vivendes iniciades a les Illes Balears a les tres darreres grans etapes viscudes per la nostra economia: 1986-1991, 1992-93 i 1995-2001, que es mostren a la taula adjunta (no s’inclou el 1994 perquè és un any de recuperació econòmica que distorsiona les dades). La comparació és interessant perquè les moratòries urbanístiques només comencen a ser efectives dins el període 1995-01 i perquè el període sense moratòries, 1986-93, inclou una etapa d’expansió econòmica i una altra recessiva. Quan es confronta l’evolució dels preus a les dues etapes expansives, 1986-91 i 1995-01, s’observa que a ambdós períodes els preus augmentaren a una taxa anual considerable. Igualment, el nombre d’habitatges iniciats (i de ciment venut) a les Illes Balears fou també molt alt a les dues etapes (no s’inclou l’any 1987 perquè el nombre de vivendes iniciades, 22.101, distorsiona la comparança). L’evolució semblant de preus i de nombre de vivendes iniciades en els dos períodes demostra, idò, que l’efecte de les moratòries ha estat marginal i que, en tot cas, el que hauria provocat és una millora en la relació de forces entre compradors i venedors a favor dels segons. Tot i que, com és evident, l’anàlisi exigeix un model econòmic més ample, que defuig l’objectiu d’aquest article, resta evident que si les moratòries haguessin restringit en termes reals el sector de la construcció, aleshores el nombre de vivendes (i de ciment) no hagués pogut créixer com ho ha fet. Els efectes viscuts són els propis d’una demanda molt vigorosa.

Arribats a aquest punt, els comentaris dels paràgrafs anteriors permeten respondre a la qüestió plantejada al principi d’aquest article. Seria una reducció de les moratòries capaç d’empènyer una possible economia en crisi? Les dades de la taula adjunta ens indiquen que quan la renda disponible de les famílies (que està estretament lligada a l’evolució del PIB) no augmenta, aleshores la demanda d’habitatges cau, fent intranscendent en el curt termini l’eliminació de les moratòries. Una prova de l’anterior ho ofereixen les dades del període 1992-93, quan es reduïren el nombre de vivendes, el ciment venut a les illes i l’ocupació al sector. Noti’s com en aquest període no hi havia moratòries urbanístiques.

L’única conseqüència d’una reducció de les moratòries en un període de crisi seria oferir sòl addicional per a construir en un futur període de creixement econòmic. Qualcú podria argumentar que l’anterior podria ser bo, perquè si es pogués comprar el sòl més barat, aleshores les vivendes també serien més barates. Res més llunyà de la realitat. Cal adonar-se que el preu de mercat dels habitatges no té necessàriament que guardar una relació estreta amb el mercat del sòl. De fet, alguns solars es compraren fa moltíssims d’anys i, en canvi, els preus dels habitatges són els d’ara i no els de l’any de compra dels solars. L’objectiu de qualsevol empresa és aconseguir els màxims beneficis possibles, i això passa per intentar vendre a cada moment al preu més alt possible. El preu del solar només determina el cost d’un dels inputs, però en cap cas el preu final de l’habitatge.

Sigui com sigui, la relació entre moratòries, creixement econòmic i sector construcció no hauria de regular-se des d’una vessant de curt termini. Ans el contrari, el fet que parlam de la utilització d’un recurs escàs, com és el territori, obliga a que la relació entre aquestes tres variables s’hagi d’enfocar des d’una òptica de llarg termini. En efecte, més enllà de si hi ha o no crisi econòmica, els ciutadans d’aquestes illes ens hauríem de plantejar de manera seriosa quin és l’ús que en volem fer dels recursos naturals disponibles i quin és l’estat del medi ambient que volem deixar a les generacions futures.

Cal començar a pensar que estam parlant d’uns recursos escassos que incideixen en les possibilitats de créixer globalment a llarg termini. La principal font d’ingressos d’aquestes illes és el turisme, que és una activitat molt lligada al medi ambient. Una mostra de la interrelació entre construcció i turisme mitjançant el medi ambient és que a les enquestes fetes als turistes es detecta un augment sostingut, i molt important els darrers anys, del percentatge de turistes que es queixen de la massificació i de l’excessiva construcció (un 20% l’any 2000). És cert que un augment de la construcció provoca un creixement del PIB i de l’ocupació, però no hem d’oblidar que ho fa a costa del medi ambient, de forma que tal vegada els guanys (un major PIB) no superin els costs (destrucció del medi ambient). Comença a ser hora de no posar pedaços al model de creixement econòmic d’aquestes illes. Cal encetar una vertadera reflexió al voltant de què volem el global de ciutadans en el llarg termini. Per això, convé adonar-se que el model expansiu exercit fins a l’actualitat no pot continuar indefinidament. Si la resposta a la pregunta sobre si volem un model econòmic basat en la qualitat del turisme i en la sostenibilitat ambiental per preservar els atractius turístics d’aquestes illes és una resposta afirmativa, aleshores hem de saber, i sobretot acceptar, que la construcció no pot mantenir el nivell d’activitat actual i que tota la societat haurà de fer front a esforços en el curt termini. D’entrada, si es considera que el nivell d’activitat constructora és excessiu, s’haurà d’acceptar que el nivell d’ocupació d’aquest sector s’ha de reduir. En aquest cas, el sector constructor s’haurà de reciclar a l’igual que fan la resta de sectors econòmics (la pròpia recuperació i manteniment del medi ambient ofereix tot un potencial de creació d’ocupació). No val a dir que donen feina a molta gent. S’ha de pensar a llarg termini. Si només es té en compte el curt termini, el que es fa és ajornar una decisió que podria perjudicar altres sectors, com per exemple el turístic, però amb la diferència que per ventura d’aquí uns anys ja no hi haurà marge de maniobra.

Convé adonar-se que la construcció d’habitatges, tot i oferir efectes d’arrossegament endavant i enrere a altres sectors, no és una activitat de tipus endogen (és a dir, capaç de mantenir un nivell de producció per ella sola), sinó que és una activitat en la que s’inverteixen, precisament, les plusvàlues d’altres sectors (industrials, turístics, etc.). Per tant, a l’hora de determinar quin és el nivell d’activitat desitjable del sector constructor, s’ha de saber primer què es vol a llarg termini a la resta de sectors que sí generen plusvàlues de tipus endogen. No entendre aquesta qüestió és caminar cap a l’ofegament a llarg termini del global de l’economia a partir de generar molta riquesa a un sector a curt termini. El problema és que el futur sempre arriba.

En definitiva, s’ha comentat que les moratòries no han provocat, en termes generals, restriccions quantitatives reals sobre el nivell de construcció i que l’evolució dels preus i de la construcció de vivendes s’explica per l’evolució de la demanda. Atès que parlam d’un recurs escàs que afecta els sectors econòmics que vertaderament determinen les possibilitats de creixement econòmic, cal ser valents i pensar en el llarg termini. Els ciutadans hem d’aprendre que pensar en termes de llarg termini implica, moltes vegades, haver d’assolir renúncies de riquesa en el curt termini i, en conseqüència, hauríem d’obligar els polítics a no ser presoners del dia a dia. Aquestes illes es mereixen propostes de futur manco centrades en l’interès particular a curt termini i més emmarcades en l’interès general a llarg termini.