|
Sortir de l'armari
Em perdonareu avui per emprar aquest tema frívol i fàcil.
Però ha estat la qüestió de la setmana i no me'n puc estar.
Fins i tot, diuen que el Bisbe n'ha parlat. I té raó la màxima
autoritat eclesiàstica per afirmar o donar a entendre que dins
l'armari hi fa molt mal viure. I que se n'ha de sortir. Dins els
càstigs imaginaris de la meva infantesa sempre vaig trobar que
un dels més horribles ho era, estar tancat al guarda-robes, de
mides reduïdes, a les fosques, entre abrics ofegadors i aquella
fragància, entre oloreta i olorota, que feia la càmfora
resclosa.
Una de les persones que ha sortit de l'armari, amb el seu afany
continuat d'exhibicionisme, ha estat la presidenta del Consell
Insular de Mallorca que, ocupant la seva posició privilegiada
d'enclusa que tanca un complicat i fràgil engranatge polític,
ha llançat una de les més estultes campanyes publicitàries de
l'erari públic per promocionar una cantant que a hores d'ara és
més coneguda que la pròpia presidenta del CIM. Tanmateix, més
enllà dels euros que pot haver costat la campanya i del
rendiment efectiu que se'n pugui haver tret, només 150 persones
han fet ús dels telèfons en un dia, el més simptomàtic són
les consideracions que se'n deriven. Aquí hi ha la vertadera
sortida de l'armari. Per una banda, ha quedat bastant ben clar,
per si no era ja de domini públic, que la presidenta del CIM per
assolir presència mediàtica tant li és sortir amorosint entre
les galtes una porcelleta negra al mercat de Sineu, com fer
l'ullastre esbrancat damunt el maridet encès del Bisbe Campins o
intentar captar l'atenció de la immensitat de gent que viu
d'esquena al CIM. Aquest ha estat l'interès d'aquesta campanya,
no fer la samaritana, ni tampoc posar na Chenoa com a exemple de
lluita, afany de superació i de sacrifici, amb què voldria que
s'impregnàs la joventut mallorquina, com així ho ha volgut
justificar/dissimular. Les cunyes radiofòniques en castellà, en
emissores fins i tot hostils a qualsevol cosa que faci olor
d'ampliar l'ús social del català ho han posat de manifest. Ha
intentat entrar, o com a mínim deixar la seva tarja de visita, a
milers de cases on no hi podria entrar de cap altra manera.
D'altra banda, també ha exhibit, tan impúdica com explícita,
una altra cosa —aquesta sí que la sol dissimular una mica més—
que no és altra, si la popularitat o el mercat de vots ho
requereixen, que amagar sota les randes del rebosillo la tènue
mallorquinitat que impregna aquest partit polític. Sembla que ho
ha dit d'una forma ben clara que la mallorquinitat no es guanya
només amb normalització lingüística. I per ventura té una
mica de raó si, per exemple, sense moure'ns del terreny de la
normalització lingüística, la presidenta del CIM empràs el
seu glamour, que el té, la seva capacitat de convocatòria, que
també la té, per emprendre, o haver emprès una acció mediàtica
en favor de la llengua catalana d'aquest abast o si hagués
intentat, com a mínim —model d'integració pansit—,
que na Chenoa enregistràs Sor Tomasseta o preparàs tot un
repertori ad hoc per actuar a la seva festa particular, la del 12
de setembre.
Crec que aquesta sortida de l'armari ha deixat ben clara una cosa:
que la mallorquinitat d'UM, el puntal on suposadament estalonava
la seva vertadera raó d'existir, és tan feble que no resisteix
el més mínim cant de sirena i només la fragància insinuada de
les llenties estantisses els fa pujar fins a límits insospitats
la síndrome de la venda. Si la sortida de l'armari del vicari de
no sé on del Camino només ha servit per mostrar-lo tal com és
però en res no ha fet canviar les estructures ni la inèrcia de
la Santa Església Catòlica, Apostòlica i Romana, em tem també
que la sortida de l'armari de sor Maria Antònia Munar només
haurà servit —pels qui encara, per miopia o per
mercenarisme no se n'havien adonat— per mostrar quines són
les íntimes conviccions de la presidenta del CIM. Tanmateix el
seu gest tan heroic com inútil no ha fet —només 150
persones han acudit al seu reclam— canviar les inèrcies
d'un poble que viu d'esquena a moltes coses, que, dissortadament,
passa de moltes coses.
|
