El PSM opina. 11/02/2002

L'empenta del cartagenero

A les comarques del sud del País Valencià es coneix el vent de Llebeig com “Cartagenero� per provenir del la ciutat murciana de Cartagena. Potser va ésser aquest impetuós corrent el que va portar n’Eduardo Zaplana a la presidència de la Generalitat Valenciana. Si més no, la seva carrera ha estat fulgurant, i destructiva, com el Cartagenero.

Es pot dir que Zaplana ha estat un home d’èxit. Des dels seus inicis com a batle de Benidorm fins a esdevenir un presumpte successor d’Aznar al capdavant del govern espanyol, ha destacat com a populista, demagog i capaç de trair els seus aliats, si convenia. Llàstima que els afers de faldes, si se’m permet l’expressió, han ensorrat el seu gran triomf, que el convertia en paladí predilecte de la directiva estatal del PP. El Molt Honorable Eduardo Zaplana havia aconseguit l’únic govern del PP amb majoria absoluta a una comunitat històrica amb llengua pròpia (No, amable lector, no és un errada de qui escriu. A Galicia no governa el PP, governa Fraga... i després d’ell, el diluvi!!). Una victòria especialment agradable als ulls del senyor Aznar: Arrabassa al PSOE un féu que es creia etern, erradica de les Corts Valencianes qualsevol possibilitat de representació nacionalista o regionalista, expulsa l’ultradreta condemnant-la a la radicalitat “centrant� el discurs del PP, assumeix com a propi un “civilitzat� discurs anti-catalanista just en la “terra de frontera� que és el País Valencià, i es converteix en model de president autonòmic “fiel a España�.

Tanta empenta portava el Cartagenero que fins i tot va arribar a les nostres Illes. No és cap secret que Matas i Zaplana comparteixen una amistat més enllà d’una simple comunió de sigles polítiques. L’ex molt honorable veia en Zaplana a un mestre i mentor, triomfador allà on ell no aconseguia arribar, malgrat haver aplicat les seves receptes màgiques de populisme, demagogia i, presumptament, frau electoral. Al carrer Gènova, seu estatal del PP, veien amb molts bons ulls que el seu “Cavaller� tingués un fidel escuder a aquelles Illes una mica rebels que, una vegada assegurat el pont de platja valencià, podrien esdevenir una magnífica plataforma per fer que la cultura i la identitat catalanes quedassin reduïdes a pur folklore dins els límits del Principat.

L’estratègia era clara, dos governs d’igual color, dos presidents emparentats mitjançant les respectives dones, dues situacions polítiques similars, molts interessos legítims ( i il·legítims, és clar) en comú. Només calia posar-se a fer feina. El primer pas, congelar qualsevol relació institucional amb la Generalitat de Catalunya, era senzill perquè després de la desfeta de Cristòfol Soler l’anticatalanisme era l’ensenya del PP balear. Lògicament això implicava una major sintonia amb la Generalitat Valenciana, que per manca de temps no va poder desenvolupar-se en tota la seva extensió, però que s’adivinava en els convenis de recepció de les cadenes de la RTVV (Canal Nou i Punt Dos) i en la massiva arribada de professors valencians castellanoparlants a Eivissa.

El segon pas era tancar l’esquema de partits. Quant al PSOE balear, les lluites internes no auguraven grans perills de convertir-lo en alternativa real de govern (igual que l’homònim valencià), i per tant només calia esperar una nova desfeta electoral que eliminàs l’enèsim candidat del PSOE local, el recent sorgit i desconegut Francesc Antich, triat a unes primàries en contra del candidat oficial. El PSM podia continuar essent la tercera força desgastant el PSOE (d’igual manera que al País Valencià ho era Esquerra Unida), deixant per més endavant una forta onada anti-nacionalista que s’encarregaria d’anar aïllant-lo progressivament. Però l’enemic a batre era, com el seu homòleg valencià, Unió Mallorquina amb qui l’operació d’absorció del 1991-94 no havia funcionat (aprenent dels errors del PP balear, Zaplana sí que ho va aconseguir al 1999, deixant Unió Valenciana fóra de les Corts escindida i desfeta). El fet que llavors governàs amb un Pacte de centre-esquerra el Consell de Mallorca va fer encara més visible la confrontació PP-UM i l’oberta intenció dels peperos d’enviar na Maria Antònia Munar a la foscor de l’oposició. Hores d’ara, tothom sap el resultat advers, en part per menystenir la possibilitat que TOTS els partits d’esquerra superassin les seves diferències i pactassin un govern (una operació absolutament impensable a l’esquerra valenciana) al que UM s’afegiria per fer pagar la traïció del 1991-94, i que els escandols electorals (cas Formentera) els farien perdre els diputats vitals per la majoria absoluta del PP.

Una altra branca ha estat l’anomenada “guerra de les caixes�. El sistema de caixes d’estalvi suposa un fort control polític de les mateixes per part dels governs autonòmics del territori on operen. Només les grans corporacions com Caja Madrid o La Caixa tenen prou força com per alliberar-se, però la resta, petites i mitjanes entitats vinculades a un sol territori són, sovint, el braç financer dels governs autonòmics. Dins aquesta dinàmica, les dues principals caixes valencianes, la CAM (fortament arrelada a les comarques alacantines) i Bancaixa (centrada a la ciutat de València i el seu entorn industrial), varen iniciar un procés de fusió que hagués suposat, de fet, que la CAM (dominada pel PP) absorbís Bancaixa ( més vinculada al PSOE). Un procés que, si hagués funcionat, portava acompanyada una operació de fusió posterior amb Sa Nostra (sempre que encara governàs el PP a les Illes), com a colofó de l’absorció feta de la Banca Abel Matutes Torres (Banca San Paolo, llavors) per la CAM. Finalment, Bancaixa i la CAM no es fussionaren, ni Sa Nostra és clar, però a Eivissa la CAM és el banc principal.

Podem pensar que aquest procés, fruit de la malèvola ment de qui escriu, no ha existit ni existirà mai. Però només és així perquè ha fracassat, si més no de moment. El procés s’ha endarrerit quatre anys per causes de tothom conegudes, però hi ha fets que permeten veure que no ha finalitzat. Pensar que Aznar va nomenar Matas per compensar la pèrdua de la presidència del govern balear no té sentit sinó hi comptam amb la fortíssima pressió exercida per Zaplana, qui al cap i a la fi hi situava un ministre “seu� al capdavant del Ministeri de Medi ambient. L’aprovació d’un Pla Hidrològic pensat exclusivament per l’horta alacantina i murciana no és aliena a aquesta designació.

Per altra banda, les recents declaracions de Matas en contra de Sa Nostra, amenaçant amb boicotejar-la amb la retirada de fons dels militants i simpatitzants, també forma part d’aquesta estratègia ja que no és més que una operació gens dissimulada per incrementar el poder econòmic de la CAM dins l’entramat financer de les Illes. Un exemple clar és el suport a l’Ajuntament de Palma (única institució del PP), sense anar més enfora governat per l’alacantí José Maria Rodríguez, que ha tengut la CAM com a principal patrocinador financer de les festes de Sant Sebastià, i no Sa Nostra com seria lògic.

Què passarà ara que Matas, possiblement imputat a dos casos judicials, i Zaplana, expulsat del cercle d’íntims d’Aznar, passen hores baixes? Només els resultats electorals el 2003 ho diran, però ben segur que una vegada desvetllada la trama els lectors seran capaços de veure més vincles de connexió de la que podriem anomenar com “Operació Cartagenero�.