|
De mel i sucre
Ja fa estona que el títol em ronda, com el dolç pensament
d'una concupiscència, per les turgències de l'enteniment. Per
ventura feia molts d'anys que no havia sentit dir aquesta frase i
aquest estiu la vaig sentir, entre xipolleigs, en boca d'una nina
a la piscina de ca uns amics. Fou com una revelació, com una
estremida que em recorregué l'espinada per reposar, finalment,
joiosa, dins el cel de l'ànima. Com si hagués recuperat, de cop
i volta, una espipellada perduda de la infantesa. Perquè era una
paraula que fèiem servir sovint. Fins i tot, diria que era una
paraula necessària i, en alguns casos, obligada. Nosaltres la usàvem
per designar un dèbil o una dèbil. A vegades quan ens ajuntàvem
els cosins, o una colla d'al·lots, n'hi havia un que era molt més
tendre per a les nostres impetuositats lúdiques i no podia jugar
al mateix nivell que ho feien els altres. Llavors li dèiem que
era de mel i sucre. Això volia dir que aquell infant participava
del joc com els altres però tots li teníem una mica de
condescendència —com si li féssim una adaptació
curricular ad hoc— i si jugàvem a conillons el qui feia de
ca procurava no acarnisar–s'hi i, si era ell —el de mel
i sucre— qui parava, algú d'una manera ben dissimulada es
deixava agafar per mantenir-lo content. En poques paraules, era
el consentit de la rotlada. I, normalment, no ho era per un bucòlic
i innat esperit solidari de la colla o per una caritat ben entesa.
No, ho era per necessitat. Si nosaltres no incloíem el de mel i
sucre en la rotlada segurament hi havia moltes possibilitats que
el joc s'acabàs. Era la condició necessària que ens imposaven
els grans, les circumstàncies. Na Maria Antònia Munar ho sembla
una mica, la de mel i sucre, de la política balear. La peça
necessària perquè el joc sigui possible i a qui se li tenen
certes condescendències. Tanmateix, a vegades solia ocórrer que
el de mel i sucre, tot oblidant-se de la seva condició es feia
fort en les seves febleses i volia usar els privilegis tàcitament
consentits per actuar com si no ho fos. Sortia del guió. I
llavors, ocorria l'inevitable: es trencava l'harmonia i, o bé no
jugava amb la resta i s'havia d'incorporar, tot morros i
petarrell, a la tutela dels grans —pares i avis—
entretengut amb una llepolia, o es trencava definitivament el joc
i cadascú a ca seva.
I per ventura m'ha revengut ara, la paraula. Quan s'han vist les
darreres actuacions de na Maria Antònia Munar que amb la compra
de Raixa s'ha materialitzat una hipòtesi que era un secret sense
contingut, que no era altra cosa que un desmarcament, si més no
dins el terreny ideològic —un trencament, una deslleialtat
institucional ara podria ser molt més perillosa tant pels
actuals socis com pels futurs, ningú no es fia d'un estaló
inestable— del Pacte de Progrés, un dir ben cara alta que a
les pròximes es pot pactar amb qualsevol i que aquest qualsevol
pot ser el PP. I l'idil·li de Raixa s'ha traginat cap un cap de
setmana a Doñana, potser per tornar-li la visita en una operació
que té més de maquillatge que d'altra cosa, com si s'hagués
posat —coincidint amb els darrers dies— una màscara
per induir por escènica als actual aliats. I per aquí, l'única
decisió de motu propi que ha pres ha estat una campanya publicitària
a favor d'una doble derrota: la de na Chenoa i la de la pròpia
campanya —molt poca gent acudí al Consell a usar els telèfons—
I nervis i potadetes, que és un sinònim d'inseguretat i de
debilitat —s'ha dit que des d'UM s'havia acceptat que els
pocs vots que els podria reportar la campanya de na Chenoa—
es quantificaven en un dos–cents– els eren més que
necessaris. I això explica moltes correlimes i molts de flaixos
i l'ús sovint del castellà a rodes de premsa. I per si no era
ben evident —l'estat d'histerisme— s'ha posat el
ventilador d'esquitxar merda en marxa —fins i tot apuntant a
les persones no només que li han estat més lleials, des d'un
punt de vista institucional, sinó que li han reportat més
floretes que ella s'ha pogut posar al capell i fins i tot li ha
ajudat a tenyir de metxes quataribarrades la perruca nacionalista
amb què volen presentar el partit. I poca cosa més, en temes
greus: de mel i sucre. Davant l'ecotaxa: una postura de mel i
sucre. Un difícil equilibri amb abismes perillosos a banda i a
banda: no ser necessària, com els de mel i sucre en el nostres
jocs infantils, per continuar el joc o restar fagocitada pel PP.
No sé si li convé més ser de mel i sucre. Per a aquest paper
és una gran actriu.
|
