Crisi i habitatge
L´enquesta de població activa, les dades de la Seguretat
Social, tots els indicadors demostren que l´economia de les
illes Balears no és en crisi. Fins i tot reflecteixen una
situació més favorable que no a la resta de l´Estat on l´alentiment
econòmic és més fort. Però resulta curiós que mentre en el
conjunt d´Espanya són els sindicats els que avisen sobre la
possibilitat d´una crisi, aquí són els empresaris els que
alarmen la població. Teòricament haurien de ser els més
interessats en conservar la calma i en fer anàlisis objectives
per planificar la sortida a la crisi, fins i tot abans que sigui
realitat, però no passa així i la prova és un recent escrit de
la CAEB sobre la construcció. Diu la patronal que l´atur s´ha
disparat en el sector. No és cert: o, al menys, no ho és encara:
l´atur ha crescut, però també ho ha fet l´ocupació. Amb els
seus comentaris els empresaris pretenen passar factura en el
present d´uns fets que encara han de venir o que, si més no, són
fruit de la seva desconfiança respecte a la necessitat d´introduir
canvis en el model econòmic de les Illes.
I no obstant, aquesta necessitat és indiscutible. El ritme dels
darrers anys és insostenible. Les xifres ho corroboren. En el
darrer lustre s´ha construït frenèticament, la qual cosa ha
permès triplicar el nombre de treballadors del sector. L´any
passat finalitzà amb un nombre de cotitzants de la Seguretat
Social de quasi 56.000 treballadors, amb un increment de 3.500
treballadors respecte al 2000. En tot cas es podrà dir que l´any
passat es crearen menys llocs de feina que l´anterior, però això
és tot. Aquest no és un indicador que ens permeti parlar de
crisi, sinó de moderació davant un creixement desorbitat. En
aquests moments, en una etapa d´alentiment de l´economia
internacional, no seria raonable pensar en nous augments,
sobretot si es tracta d´inspirar un model econòmic que
consumeixi menys territori i que deixi de fonamentar-se en la
creació d´enormes plusvàlues. En definitiva, allò que fora lògic,
enlloc de córrer espantats davant la incertesa, és aprofitar
els recursos obtenguts en el passat per planificar un futur molt
més harmònic.
El Llibre Blanc de l´Habitatge de la conselleria d´Obres Públiques
constata que un 43 per cent dels habitatges de les Illes són
segones residències o turístiques. L´escalfament de la darrera
dècada i l´obertura a Europa va convertir la construcció en el
sector més dinàmic o, dit d´una altre manera, el que més
inversions concentrava i el que més beneficis ha generat. L´alentiment
actual, en canvi, pressuposa un retorn a la normalitat. Una
normalitat que, entre d´altres coses, permet suposar que a
partir d´ara es destinaran més recursos per atendre la demanda
interna d´habitatges i menys per atreure la forana que, amb la
seva pressió, ha provocat que els preus de les Balears hagin
passat a ser un dels més cars de tot l´Estat. De fet, segons un
estudi del ministeri de Foment, per adquirir una casa de cent
metres quadrats és necessari destinar una quantitat equivalent a
la totalitat de vuit anys i mig del salari mitjà de les Illes.
Com a mínim, convé recordar que crisi també és això.
Una crisi és un canvi radical que provoca efectes indesitjats.
En aquest sentit, l´economia de les Illes sí que seria una
economia en crisi o, dit d´una altra manera, una economia crítica
perquè al costat dels beneficis té innegables conseqüències
negatives per al conjunt de la societat. A les Balears hi ha més
gent fent feina que mai, la qual cosa requereix molt més serveis
per part d´una Administració que cada pic acumula un major dèficit
fiscal respecte al conjunt estatal. Els dèficits
infraestructurals s´incrementen a mesura que puja el Producte
Interior Brut. D´altra banda, l´any passat les Illes varen ser
l´autonomia més inflacionària. L´ensenyament públic es veu
obligat a incrementar l´oferta escolar per atendre l´augment
demogràfic i fan falta més hospitals, més carreteres... la
massificació turística ha començat a ser molesta pels propis
turistes que enguany retarden o redueixen les reserves. L´economia
encara no és en crisi, però el model si. La qüestió de l´habitatge
n´és una prova. Mentre un segment del mercat registra un excés
d´oferta, aquesta és insuficient per atendre la demanda social
o, simplement, d´una classe mitjana que cada pic es veu amb més
dificultats per arribar a final de mes.
Per tot això, com vàrem escoltar en el Fòrum per a la
Sostenibilitat, només es pot sortir de la crisi si, des del
principi, es defineix el seu abast i s´analitzen les
possibilitats de reformar el model. Créixer com en els darrers
anys seria un suïcidi per a la societat i pels propis
constructors que, lògicament, depenen d´ella. Per això, abans
que el descens de l´activitat no provoqui fallides empresarials
i acomiadament de treballadors, convé reconduir el sector pels
viaranys de la sostenibilitat, és a dir atenent les demandes d´habitatge
de la població resident a través d´un pacte social amb les
administracions públiques, de manera que no es consumeixi més
territori que l´estrictament necessari. La rehabilitació de les
cases velles, el pla de carreteres o les inversions a zones turístiques
són alguns capítols que poder afavorir l´aterratge suau d´un
sector que té a les seves mans no caure en el pou que ell mateix
ha imaginat.
|