El PSM opina. 20/02/2002

L'opinió del soldat

No tinc tanta experiència acumulada com altres columnistes d'aquest diari, com a màxim hauré escrit un centenar i escaig d'articles en els dos anys escassos que hi duc col·laborant, però, com deia un conegut factòtum de la casa fa uns dies en aquestes mateixes línies, jo també he notat cert major interès —en forma de més mails— des de fa un temps. Ara, una cosa és constatar una evidència objectiva «em llegeixen, quina il·lusió!», i l'altra molt diferent és estar d'acord en l'arrel de l'inopinat estat participatiu de la gent envers nosaltres, els columnistes i/o col·laboradors de diaris.

Que el Pacte de Progrés no està fent les coses com les hauria d'haver fetes des d'un principi és una obvietat que ningú no la pot negar. Que degut al principi de la no injerència —principi denunciat en un gran article per Miquel López Crespí en aquestes mateixes planes l'altre dia— això sembli més una classe escolar amb una grupet d'alumnes aplicats —entre els quals sortosament s'hi troben els consellers del PSM-EN— i un altre que no ho és tant però que amb la seva mediocritat arrosseguen els primers, també sembla força clar. I és que encara que hom sigui d'esquerres, progressista, nacionalista i tots els «istes» que es vulguin, un ha de ser el suficientment objectiu com per acabar deduint o entenent una cosa que fa quatre o tres anys ningú no va gosar dir en públic però que ara sembla més que evident: que amb segons quins companys de classe val més no fer colla. És trist, potser dolorós, però és una obvietat. Segellada, cert. Però real com la vida mateixa.

Però que el Pacte no funcioni com cal en alguns aspectes —en molts d'altres funciona bastant bé, això tampoc no és cap catàstrofe— no vol dir que sigui exclusivament per l'existència del Pacte en si per la qual cosa rebem felicitacions o simplement opinions sobre els nostres articles. No. Crec molt sincerament que un dels despertadors socials perquè la gent es comenci a moure i ens comenci a valorar ha estat, senzillament, la constatació de que en aquest país gairebé tota la classe política no està a l'alçada que hauria d'estar. És a dir, que no assumeix els riscos que hauria d'assumir i que no és el suficientment generosa amb el ciutadà. I això és el que pensa la gent del carrer, la qual cosa no vol dir que sigui el meu pensament particular, per altra banda.

Perquè ens entenguem, la responsabilitat de que la gent estigui molesta amb gran part dels polítcs del país no la tenen uns: la tenen tots. Perquè foren uns els que s'estigueren riguent del ciutadà durant setze anys, i ara els altres, en tres d'escassos, estan arribant a nivells preocupants de paranoia política. Els uns per intromissió en les tasques dels seus socis de Govern, palesada en múltiples ocasions. Els altres, per mostrar una més que preocupant docilitat política, escenificada en un silenci dels anyells que ni el més curtit periodista local recorda. I, els de més enllà, per una desmesurada ambició, copsada des d'un principi per la gent del carrer. Per tant, normal que la gent estigui molesta i que ho digui ara, però aquesta molèstia no ha passat de l'estat latent al patent amb tanta rapidesa sense un cúmul de despropòsits històrics que ja venien de molt temps enrere.

I el turisme, i el nacionalisme? És l'exemple màxim de la paranoia de la qual xerro. Vaig dir que en parlaria, a ser possible «la pròxima setmana». D'això en fa ja dues. No és que em faci peresa parlar-ne, però és difícil posicionar-se sobre un tema del qual els teus no volen ni opinar; —ni opinar, repetesc— demostrant amb això un autisme polític el qual, un servidor, per dignitat, no vol compartir. Per això estan els aparells de partit, servicials i callats. Servicials com els bons soldats, els quals obeeixen ordres sense preguntar al superior si està segur del que fa. Les obeeixen, i punt. Són els soldats més vàlids, però com que a la vegada pensen, poden ser a la llarga els més perillosos per al seu cap. Com que aquest ho sap, sol apartar-los de la carrera de comandament per posar-ne d'altres de més dòcils. És una llei no escrita, però que desafortunadament cada vegada es va acomplint amb més periodicitat tant a les FFAA com a la majoria de partits polítics: com menys símptomes de pensar tenguis, més lluny podràs arribar.

Moltes gràcies.