L'opiniĂł del soldat
No tinc tanta experiència acumulada com altres columnistes
d'aquest diari, com a mà xim hauré escrit un centenar i escaig
d'articles en els dos anys escassos que hi duc col·laborant, però,
com deia un conegut factòtum de la casa fa uns dies en aquestes
mateixes lĂnies, jo tambĂ© he notat cert major interès en
forma de més mails des de fa un temps. Ara, una cosa és
constatar una evidència objectiva «em llegeixen, quina il·lusió!»,
i l'altra molt diferent Ă©s estar d'acord en l'arrel de
l'inopinat estat participatiu de la gent envers nosaltres, els
columnistes i/o col·laboradors de diaris.
Que el Pacte de Progrés no està fent les coses com les hauria
d'haver fetes des d'un principi Ă©s una obvietat que ningĂş no la
pot negar. Que degut al principi de la no injerència principi
denunciat en un gran article per Miquel LĂłpez CrespĂ en
aquestes mateixes planes l'altre dia això sembli més una
classe escolar amb una grupet d'alumnes aplicats entre els
quals sortosament s'hi troben els consellers del PSM-EN i
un altre que no ho és tant però que amb la seva mediocritat
arrosseguen els primers, també sembla força clar. I és que
encara que hom sigui d'esquerres, progressista, nacionalista i
tots els «istes» que es vulguin, un ha de ser el suficientment
objectiu com per acabar deduint o entenent una cosa que fa quatre
o tres anys ningú no va gosar dir en públic però que ara
sembla més que evident: que amb segons quins companys de classe
val més no fer colla. És trist, potser dolorós, però és una
obvietat. Segellada, cert. Però real com la vida mateixa.
Però que el Pacte no funcioni com cal en alguns aspectes en
molts d'altres funciona bastant bé, això tampoc no és cap catà strofe
no vol dir que sigui exclusivament per l'existència del Pacte en
si per la qual cosa rebem felicitacions o simplement opinions
sobre els nostres articles. No. Crec molt sincerament que un dels
despertadors socials perquè la gent es comenci a moure i ens
comenci a valorar ha estat, senzillament, la constataciĂł de que
en aquest paĂs gairebĂ© tota la classe polĂtica no estĂ a l'alçada
que hauria d'estar. És a dir, que no assumeix els riscos que
hauria d'assumir i que no Ă©s el suficientment generosa amb el
ciutadà . I això és el que pensa la gent del carrer, la qual
cosa no vol dir que sigui el meu pensament particular, per altra
banda.
Perquè ens entenguem, la responsabilitat de que la gent estigui
molesta amb gran part dels polĂtcs del paĂs no la tenen uns: la
tenen tots. Perquè foren uns els que s'estigueren riguent del
ciutadĂ durant setze anys, i ara els altres, en tres d'escassos,
estan arribant a nivells preocupants de paranoia polĂtica. Els
uns per intromissiĂł en les tasques dels seus socis de Govern,
palesada en múltiples ocasions. Els altres, per mostrar una més
que preocupant docilitat polĂtica, escenificada en un silenci
dels anyells que ni el més curtit periodista local recorda. I,
els de més enllà , per una desmesurada ambició, copsada des
d'un principi per la gent del carrer. Per tant, normal que la
gent estigui molesta i que ho digui ara, però aquesta molèstia
no ha passat de l'estat latent al patent amb tanta rapidesa sense
un cúmul de despropòsits històrics que ja venien de molt temps
enrere.
I el turisme, i el nacionalisme? És l'exemple mà xim de la
paranoia de la qual xerro. Vaig dir que en parlaria, a ser
possible «la pròxima setmana». D'això en fa ja dues. No és
que em faci peresa parlar-ne, però Ă©s difĂcil posicionar-se
sobre un tema del qual els teus no volen ni opinar; ni
opinar, repetesc demostrant amb això un autisme polĂtic
el qual, un servidor, per dignitat, no vol compartir. Per això
estan els aparells de partit, servicials i callats. Servicials
com els bons soldats, els quals obeeixen ordres sense preguntar
al superior si estĂ segur del que fa. Les obeeixen, i punt. SĂłn
els soldats més và lids, però com que a la vegada pensen, poden
ser a la llarga els més perillosos per al seu cap. Com que
aquest ho sap, sol apartar-los de la carrera de comandament per
posar-ne d'altres de més dòcils. És una llei no escrita, però
que desafortunadament cada vegada es va acomplint amb més
periodicitat tant a les FFAA com a la majoria de partits polĂtics:
com menys sĂmptomes de pensar tenguis, mĂ©s lluny podrĂ s
arribar.
Moltes grĂ cies.
ť
|