|
Ecotaxa i model econòmic
La futura entrada en vigor de l'ecotaxa està servint com a
pretext per discutir, entre d'altres temes, la situació del
model econòmic de creixement a les Balears. Les posicions són,
en aquest punt, tan enfronades com en els combats dialèctics que
genera la implantació del triut turístic. He defensat, amb
dades a la mà, que és urgent reflexionar —i també actuar—
seriosament sobre un canvi en la pauta de creixement de la nostra
economia, tot partint de dos fets medul·lars. En primer lloc,
que Balears és una economia en què el sector serveis —ambg
el turisme com a principal motor— és i serà clau. I, en
segon terme, que els canvis en els models econòmics no tenen
costos zero. En efecte, passar d'un model A caracteritzat per ser
molt intensiu en el consum de recursos naturals, deprededador en
la seva expansió territorial, centrat exclusivament en les taxes
incrementalistes de creixement del PIB i amb una elevada pressió
demogràfica (per esmentar tot just uns vèrtexs d'un polígon
molt més complex), a un model B més respectuós amb l'entorn, més
preocupat per la qualitat que per la quantitat i més bolcat al
desenvolupament i no sempre al creixement, no es fa d'un dia per
un altre. Aquests «costos de transició» —en expressió de
Pere Mascaró, un dels economistes més lúcids que tenim—
s'hauran d'explicar molt bé, amb forta participació de
l'administració pública per donar tranquil·litat institucional
i econòmica al procés. Això és complicat, lent, marcat per
incerteses i indedicions, i per la tensió inherent a tota
situació de canvi que hom albira com a necessari des del moment
en què tant administracions com alguns agents econòmics i
socials constaten el sòtil de l'actual pauta de creixement. En
aquest context, uns interrogants i dues precisions s'imposen:
a) ¿Tothom és conscient que, atenent els indicadors biofísics
disponibles, ens trobem en una cruïlla en el nostre model històric
de creixement?¿O més aviat alguns grups —economicosocials,
mediàtics, intel·lectuals— creuen que encar resta força
marge per seguir amb la vigent pauta de creixement que, no ho
oblidem, descansa sobre tres pilars bàsics: l'increment de la
construcció, l'augment dels visitants i el consum voraç de
territori?
b) ñEs obvi que l'ecotaxa —i vet ací la relació— no
pot corregir tot això. L'impost no és la panacea que resoldrà
tots els problemes —també ho hem dit àmpliament—, però
representa una eina novedosa com a instrumental per a les polítiques
públiques aplicades tant en el sector turístic com en el
mediambiental. La captació de recursos i la seva assignació,
feta de manera transparent, ha d'aplanar algunes de les
repercussions mediambientals del creixement econòmic illenc i,
en aquest respecte, sí que hom pot considerar com un canvi en la
tendència del model turístic existent. I val la pena recordar
que, en política econòmica, marcar orientacions futures, encara
que sigui amb signes incipients, però tangibles, resulta
determinant.
c) Magnificar els efectes de l'ecotaxa és un error greu. I ho és
en dues direccions clares. Per una banda, no és aquest fons un
calaix de sastre en què tots els sectors econòmics hi puguin
obtenir recursos. L'especificació finalista del tribut ha de
comprotar la visualització nítida de projectes concrets, en què
la recuperació del teixit ambiental resulti el primordial
objectiu estratègic. Per l'altre cantó, qui sobredimensiona
l'efecte de l'ecotaxa és el grup de detractors, que indica
conseqüències draconianes per a l'economia balear si es
desplega l'impost. Els primordals publicistes de l'ecotaxa són
aquests sectors, quehan vist com un govern legítim viu un
acostament, inusual en altres indrets, perquè vol fer efectiva
una llei aprovada en el Parlament de les Illes Balears i, per
ara, no paralitzada pel Tribunal Constitucional. No és el Govern
que «ven» l'ecotaxa a l'exterior: són els que la volen
avortada els que s'entesten a irradiar una imatge negativa,
producte dels efectes d'un impost, sense que existeixi cap base
científica que avali tal diagnòstic.
No resulten creïbles les proclames de grans recessions —«sense
precedents», s'ha dit— per mor de l'aplicació de l'ecotaxa.
Tals asseveracions són esbiaixades i producte de la visceralitat
més que de l'anàlisi rigorosa. No resluten convincents els
arguments dels hotelers que, any rere any, ploren tot configurant
un gran lament per afirmar que la crisi vindrà i, quan sembla
que ja ha passat —i no s'ha produït tal contracción en els
nivells que assenyalaven— segueixen amb la queixa dient que
no els ha anat tan bé com a l'exercici anterior. La credibilitat
l'han perduda amb manifestacions com aquestes. Activar el
pessimisme i adobar els missatges negatius, sense bases sòlides
que ho certifiquin és, això sí, experimentar, i no precisament
amb gasosa. La crisi turística, si és que es produeix, no vindrà
de la mà de l'ecotaxa, per molt que s'ho proposin alguns
hotelers i els touroperadors, protagonistes centrals d'un dels
missatges més alarmistes que s'han pogut escoltar els darreres
anys a la recent Fira Turística i que s'han abocat a l'opinió pública
de forma gens matisada. L'estratègia d'aquests darrers, dels
touroperadors, és tan clara com recurrent: comunicar la
possibilitat de canviar de destinacions, en funció dels seus
millors preus. Aquest posicionament ha estat desenvolupat, un cop
i un altre, pels mateixos agents econòmics, de manera que massa
sovint s'han traslladat aquestes presumpcions al sector hoteler,
que ja hauria d'aprendre a conviure amb elles. I, probablement, a
saber negociar millor. I és aquest parany en què la nostra
oferta turística no pot caure: la competitivitat illenca, a
hores d'ara, no és via preus, sinó a partir de paràmetres
clars de millores de la qualitat del que hom ofereix i, sobretot,
d'una cura enorme amb el nostre entorn —un actiu cabdal que
és aquest capital natural irreemplaçable—, que ha de
cararacteritzar l'activitat turística balear front als
competidors d'altres contrades de la Mediterrània.
|
