"La fermesa d'un somriure" Sebastià Serra, en la memòria
 
EL PEU, FITER; LA MIRADA, ATREVIDA
veure totes

Palma
Mallorca
Menorca
Eivissa
Grup parlamentari
Consell de Mallorca


 

El PSM opina. 27/02/2002

La «mala passada» de Juanito Muehlegg

Polítics, dirigents esportius i mitjans de comunicació espanyols acaben de tancar un altre episodi ple de despropòsits i amb un final pròxim al sainet dolent. Des del primer moment, l'odissea de Johan Muehlegg ha estat el paradigma de l'estratègia que cal rebutjar a l'hora de formar esportistes per a l'alta competició. Muehlegg va arribar a Espanya rebotat des de la Federació d'Esquí alemanya -Alemanya és el seu país d'origen i ell continua sent alemany- i després d'un intent fallit de ser fitxat per la italiana. Muehlegg va aconseguir la nacionalitat espanyola per un procediment especial i d'urgència. Els seus primers èxits van ser espectaculars. I, després d'alguns episodis conflictius amb la Federació, el nou fitxatge d'or va aconseguir un estatus especial, amb entrenador propi -el seu mateix germà- i sense cap control mèdic. Les autoritats federatives espanyoles fins i tot li van permetre l'excentricitat de contractar una curandera, que l'ha acompanyat a totes les competicions.

Després de la Copa del Món, els Jocs Olímpics de Salt Lake City havien de ser els de la consagració. De Johann Muehlegg, que va ser rebatejat des d'alguns mitjans informatius com a Juanito, i suposadament de l'esport espanyol en aquestes modalitats. I de bon començament tot apuntava que així havia de ser. Una darrere l'altra, Muehlegg va sumar finalment tres medalles d'or. Els elogis que els mitjans de comunicació espanyols -de Madrid i de Barcelona- van dedicar a l'estrella feien avergonyir qualsevol persona sensata. La seva espanyolitat va ser mil i una vegades recalcada i els seus èxits eren saludats des del patriotisme, el patrioterisme i el nacionalisme espanyols -que hi va haver de tot-. Però, situat ja en el punt àlgid del seu èxit, a punt d'acabar els Jocs, va arribar el sotrac en forma de positiu en un control antidopatge. La contraanàlisi va ratificar-ne el resultat i Johan Muehlegg va perdre la seva tercera medalla d'or i més coses... Els qui fins i tot li havien organitzat una audiència reial es van afanyar ràpidament a suspendre totes les celebracions.

Si ha estat trista la desqualificació de l'esportista, la reacció dels mitjans de comunicació que l'havien exalçat fins a l'olimp l'ha superada en vergonya pròpia i aliena. N'hi ha que l'han defensat perquè "si era espanyol dissabte passat, encara ho continua sent avui", n'hi ha que han deixat de dir-li Juanito com a suposat càstig i li han tornat el seu nom alemany, n'hi ha que n'han fet burla i escarni. I n'hi ha encara de més hipòcrites que, després d'haver-li aplaudit fins a escaldar-se les mans totes les victòries i d'haver-les embolcallat en la bandera d'Espanya, han criticat el patrioterisme dels altres arran de la desfeta. Pocs -gairebé ningú-, però, han fet la mínima autocrítica que exigia el cas.

L'odissea de Juanito recorda en massa coses els guions d'alguns dels millors films de Luis García Berlanga. Federació, polítics, mitjans de comunicació i una part de l'opinió pública espanyola han tornat a barrejar de manera més matussera patriotisme amb esport. En un cas, a més, que exigia la màxima prudència, perquè l'estranya i sobtada conversió de Johann Muehlegg a l'espanyolitat exacerbada resultava tan exagerada com sospitosa. Una vegada més cal denunciar l'actitud d'aquells que retreuen el nacionalisme dels dèbils i el qualifiquen d'aldeanismo i després no tenen cap mena de reserva a exhibir unes vergonyes nacionals excloents i ridícules.

Tot això, d'un costat. De l'altre, s'ha de tornar a demanar que ningú prengui les dreceres més fàcils amb la lamentable pretensió d'estalviar-se feina. El món de l'esport d'alta competició ja té prou punts foscos -que afloren sovint amb els excessos en els dopatges- per acumular-ne encara més. La Federació Espanyola d'Esports d'Hivern va voler comprar uns resultats espectaculars com a via expeditiva per suplir l'esforç, la dedicació i la inversió. En lloc de treballar cada una de les especialitats des de la base es van estimar més prendre la drecera d'un fitxatge de luxe, amb tantes trampes com calgués. La realitat i el final d'aquesta història els hauria de fer pensar. Perquè qui ha fracassat a Salt Lake City no ha estat ni Johann Muehlegg ni Juanito, sinó ells, una part de la societat espanyola i una manera mesquina de viure i entendre l'esport.





      

 

 




PSM Entesa Nacionalista - Avís legal                  Desenvolupat per: