La «mala passada» de Juanito Muehlegg
PolÃtics, dirigents esportius i mitjans de comunicació
espanyols acaben de tancar un altre episodi ple de despropòsits
i amb un final pròxim al sainet dolent. Des del primer moment,
l'odissea de Johan Muehlegg ha estat el paradigma de l'estratègia
que cal rebutjar a l'hora de formar esportistes per a l'alta
competició. Muehlegg va arribar a Espanya rebotat des de la
Federació d'Esquà alemanya -Alemanya és el seu paÃs d'origen
i ell continua sent alemany- i després d'un intent fallit de ser
fitxat per la italiana. Muehlegg va aconseguir la nacionalitat
espanyola per un procediment especial i d'urgència. Els seus
primers èxits van ser espectaculars. I, després d'alguns
episodis conflictius amb la Federació, el nou fitxatge d'or va
aconseguir un estatus especial, amb entrenador propi -el seu
mateix germà - i sense cap control mèdic. Les autoritats
federatives espanyoles fins i tot li van permetre l'excentricitat
de contractar una curandera, que l'ha acompanyat a totes les
competicions.
Després de la Copa del Món, els Jocs OlÃmpics de Salt Lake
City havien de ser els de la consagració. De Johann Muehlegg,
que va ser rebatejat des d'alguns mitjans informatius com a Juanito,
i suposadament de l'esport espanyol en aquestes modalitats. I de
bon començament tot apuntava que aixà havia de ser. Una darrere
l'altra, Muehlegg va sumar finalment tres medalles d'or. Els
elogis que els mitjans de comunicació espanyols -de Madrid i de
Barcelona- van dedicar a l'estrella feien avergonyir qualsevol
persona sensata. La seva espanyolitat va ser mil i una
vegades recalcada i els seus èxits eren saludats des del
patriotisme, el patrioterisme i el nacionalisme espanyols -que hi
va haver de tot-. Però, situat ja en el punt à lgid del seu èxit,
a punt d'acabar els Jocs, va arribar el sotrac en forma de
positiu en un control antidopatge. La contraanà lisi va ratificar-ne
el resultat i Johan Muehlegg va perdre la seva tercera medalla
d'or i més coses... Els qui fins i tot li havien organitzat una
audiència reial es van afanyar rà pidament a suspendre totes les
celebracions.
Si ha estat trista la desqualificació de l'esportista, la reacció
dels mitjans de comunicació que l'havien exalçat fins a l'olimp
l'ha superada en vergonya pròpia i aliena. N'hi ha que l'han
defensat perquè "si era espanyol dissabte passat, encara ho
continua sent avui", n'hi ha que han deixat de dir-li
Juanito com a suposat cà stig i li han tornat el seu nom alemany,
n'hi ha que n'han fet burla i escarni. I n'hi ha encara de més
hipòcrites que, després d'haver-li aplaudit fins a escaldar-se
les mans totes les victòries i d'haver-les embolcallat en la
bandera d'Espanya, han criticat el patrioterisme dels
altres arran de la desfeta. Pocs -gairebé ningú-, però, han
fet la mÃnima autocrÃtica que exigia el cas.
L'odissea de Juanito recorda en massa coses els guions d'alguns
dels millors films de Luis GarcÃa Berlanga. Federació, polÃtics,
mitjans de comunicació i una part de l'opinió pública
espanyola han tornat a barrejar de manera més matussera
patriotisme amb esport. En un cas, a més, que exigia la mà xima
prudència, perquè l'estranya i sobtada conversió de Johann
Muehlegg a l'espanyolitat exacerbada resultava tan exagerada com
sospitosa. Una vegada més cal denunciar l'actitud d'aquells que
retreuen el nacionalisme dels dèbils i el qualifiquen d'aldeanismo
i després no tenen cap mena de reserva a exhibir unes vergonyes
nacionals excloents i ridÃcules.
Tot això, d'un costat. De l'altre, s'ha de tornar a demanar que
ningú prengui les dreceres més fà cils amb la lamentable
pretensió d'estalviar-se feina. El món de l'esport d'alta
competició ja té prou punts foscos -que afloren sovint amb els
excessos en els dopatges- per acumular-ne encara més. La
Federació Espanyola d'Esports d'Hivern va voler comprar
uns resultats espectaculars com a via expeditiva per suplir
l'esforç, la dedicació i la inversió. En lloc de treballar
cada una de les especialitats des de la base es van estimar més
prendre la drecera d'un fitxatge de luxe, amb tantes trampes com
calgués. La realitat i el final d'aquesta història els hauria
de fer pensar. Perquè qui ha fracassat a Salt Lake City no ha
estat ni Johann Muehlegg ni Juanito, sinó ells, una part
de la societat espanyola i una manera mesquina de viure i
entendre l'esport.
|