Epitafi per a «Juanito»
El llimb dels Absents, car no existeix l'infern de l'Oblit,
acull l'Ăşltima morada de Juanito Muler qui in seculo fou i Ă©s
Johann Muehelgg. TenguĂ© una transubstanciaciĂł tan efĂmera com
intensa de fervorositat espanyola, fins al punt de trasmudar-li
les essències i passar de no ser res a gairebé ser, per a honor
i glòria del patriotisme constitucional, en Juanito Mulero
nascut a qualsevol poblet a cavall entre Albacete i Andalusia; LlĂ stima
que una petita contraanà lisi de darrera hora no permeté que el
Verb tornàs carn i també li impedà enganxar aquesta «o» tan
castissa i patrimonial a la fonètica de la nova configuració
humana que adquirĂ per breus instants, per obra i grĂ cia d'una
bruixa portuguesa i la paga galdosa que, Ă©s cert que per una via
indirecta, li feia arribar nostra dona del Castillo, Pilar per
als amics, ministra, entre d'altres insignificà ncies, també
d'esports, qui la plorĂ fins a l'extenuaciĂł i no l'abandonĂ
fins a tenir la perpètua convicció que desaparegué per sempre
la mĂ©s Ănfima belluma de la seva glòria.
Foren Ăntims mentre li durĂ l'Ă urea breu de l'existència i
ploraren a llà grima viva el seus decés i trà nsit irregular el
rei Joan Carles que ja havia espolsat les estores del Palau Reial
per rebre'l peu pla dins caseva i ser dipositari del valor moral
de les tres patenes d'or amb què volia engalanar la seva corona.
També, li consagrà amistat en José Maria Aznar qui, tot just
creuar victoriĂłs la lĂnia d'arribada, agafava el mòbil i
saludava efusivament l'heroi que ofrenava desinteressadament
tantes glòries per Espanya. Era tanta la cordialitat que en José
Mari havia promès llogar-lo com a professor particular d'esquĂ
de fons, més que res per la seva contribució a segellar
espiritualment el patriotismo constitucional, (no sé sap si
l'estipendi aniria a cĂ rrec dels fons reservats) i en Juanito,
agraĂŻt i generĂłs, li faria obsequi dels esquĂs que l'havien
fet volar sobre la gelor nevada de Salt Lake City. També feren
patent la seva amistat les presentadores i presentadors
d'informatius de televisiĂł i rĂ dio espanyoles, pĂşbliques i
privades, que amb el seu entusiasme donaren un gran alè vital a
Juanito Muler; ells foren els padrins de fonts del seu efĂmer
però refulgent regnat, els qui trasmudaren les seves essències
germà niques —quatre roïssos espuris— en existències
hispĂ niques de carn i os, ells foren qui el portaren a la pila
baptismal i, d'una Ă nima en pena, en feren un Juanito, d'un germĂ nic
anònim en feren un carismà tic «espanyol a todos los efectos»
o com a molt un «espanyol de origen alemán». El Johann fou
automĂ ticament Juanito, el Muehlegg, en una evoluciĂł instĂ ntania
de la fonètica, esdveningué en Muleh›Muler i, quan ja
s'insinuava el Mulero, esdevengué el cataclisme inesperat. Tant
és aixà que dilluns passat, al telediari de les 3, l'essència
Juanito havia eixamplat completament els potons i el cadĂ ver
enterrat en calç de l'oblit. Fou, en aquest espai televisiu,
Johann Muhelegg, i res «d'espanyol a todos los efectos» ni tan
sols «espanyol d'origen alemán». I no només el criticava
obertament el tinyós d'en Paquito Fernández Ochoa sinó que ho
feien cara alta els mateixos que l'havien acompanyat fins a
l'altar de la glòria, que no eren altres que els integrants de
l'equip olĂmpic que representava Espanya. Li mostrĂ gratitud
immensa la Conferència Episcopal, que volia establir ponts
espirituals d'uniĂł entre les arrels de l'Espanya del passat i el
futur resplendent i volien fer coincidir la decisiĂł de
l'Assemblea de nominar per a santa a Isabel la catòlica —a
en Ferran «amb qui tanto va montar» que li donin pel sac—
amb l'arribada gloriosa a Barajas d'en Juanito, i qui sap si
l'haguessin passejat dues–centes passes per la Castellana
sota pal·li. El gremi dels toreros també lamenta el seu trà nsit
instantani i guarden «brindis» i «relicaris», improvisats amb
urgència per no quedar malament davant la propaganda que en
Juanito els havia fet, per a una millor ocasiĂł tot esperant que
el blat esdevengui espiga. N'han pres bona nota del greuge fet,
per no haver–los nomenat per res en el seu vernissatge castĂs,
les confraries de paellers; tot i aixĂ, les folklòriques que ja
li havien compost tres mots d'unes buleries; les belles dames
sans mercĂ del paper couche ja li tenien un tĂ lem, si podien
burlar la guà rdia de la bruixa portuguesa, per ajocar–lo i
cobrar una exclussiva. Eren també a punt de prendre billet per a
la pantagruèlica panxada nacional: les relĂquies de Santiago apòstol,
els ecos dels crits de Don Pelayo en plena batalla de Covadonga.
La Reial Acadèmia de la Lengua ja tenia una cadira, encara que
fos de bova i baixa, per admetre'l i proclamar, en plenĂ ria
sessió, l'idiolecte que parla en Juanito com a «plus ultra»
genuà de la llengua espanyola. No estava confirmat, però ningú
no dubta que hi hagués algunes gestions, que en Matas el fes
director del Pla Hidrològic Nacional. I tanta de glòria s'esfumĂ
en un no res. LlĂ stima de culs que no saben evacuar segons
quines merdes!
ť
|