Palma, pena capital
* Xavier Bacigalupe és llicenciat en Ciències Polítiques.
Pot ser que el títol d'aquest article hagi pogut atreure els
defensors dels drets humans pensant que tractarà de la pena de
mort, però vull desenganyar-los des de l'inici. No parlaré
d'assassinats realitzats pels governs, sinó d'una altra classe
de drets humans, el dret a viure a un entorn saludable i segur
des d'un punt de vista ambiental, cultural, educatiu i cívic. I
aquest, igual que el dret a la vida, és inalienable a tots els
éssers humans.
Així, què hi té a veure Palma amb la pena capital? Permeteu-me
el joc de paraules: Palma és una pena de capital. També es
podria dir que Palma ens mata. I no em vull referir a la mort en
el sentit estricte, com sí que els succeeix als desgraciats
habitants dels barris marginals de capitals com Mèxic D.F.,
Calcuta, o Lagos. No, la Palma actual anihila la nostra vida cívica,
cultural, de sentiment de pertànyer a una comunitat, a una nació
(deix a la vostra elecció de quina nació voleu formar part).
Palma, com moltes de les ciutats del món occidental
postindustrial s'ha convertit en un enorme alberg on els seus
habitants menjam, dormim i treballam, sense cap altra aspiració
que esperar l'arribada del cap de setmana o les vacances per
poder fugir de la ciutat.
Som conscient que el meu discurs sona apocalíptic, però crec
que hi estareu d'acord, que estam molt enfora d'aquella Palma on
la gent passejava tranquil·lament al vespre a una ciutat on els
cotxes no eren els senyor absoluts i cada barri esdevenia una
comunitat en sí mateixa, creant una identitat personal de grup.
Quants «catalineros» són capaços de reconèixer al
despersonalitzat entramat de carrers actual el dinàmic nucli cívic
i urbà que era la Santa Catalina dels anys cinquanta i seixanta?
I què podem dir de barriades noves creades als setantes i
vuitantes, sense identitat ni les mínimes infrastructures?
Llavors, Palma era una ciutat provinciana, comparada amb les
cosmopolites Barcelona o Madrid, però mantenia un orgull d'ésser
LA (en majúscules) Ciutat de Mallorca, la porta d'entrada dels
corrents socials, polítics i culturals, amb tot el que tenia de
bo i de dolent. Aquest lideratge cívic i social ha desaparegut
al llarg de la segona meitat del segle XX. Palma està tan morta
que fins i tot ha perdut el seu nom centenari de Ciutat de
Mallorca. En el dia d'avui Palma ja no és el cap i casal, el
centre urbà, sinó únicament una metròpoli desorganitzada,
inconscient de si mateixa, desestructurada i aïllada
culturalment de la resta de l'illa, que ha convertit en una
enorme àrea metropolitana a força de xuclar-hi territori i
població per anar fent una aglomeració de persones i polígons
industrials sense ordre ni concert.
Deia a dalt que Palma és una pena de capital, perquè ha
esdevingut el lloc físic on hi són les principals institucions
de govern de l'illa i la comunitat autònoma. Però només és
això, una capital administrativa. Ja no és capaç d'irradiar
sentiment d'identitat. Queda molt i molt enfora el temps en què
Mallorca era una societat doble fonamentada en els pilars de la
Part Forana i la Ciutat, cadascú amb una estructura socioeconòmica
complementària de l'altra, sovint enfrontades, però sempre
interdependents. Avui Palma només és el municipi més poblat,
ja no aporta res d'especial interès a la societat i la cultura
mallorquines.
Qui ha estat el culpable d'aquest desgavell? Seria una ingenuïtat
carregar les culpes sobre l'ajuntament actual del PP, o les
legislatures del PSOE, malgrat que no hi han posat remei uns o
altres i sovint han facilitat el procés amb polítiques errònies
de destrucció del teixit sociocultural, amb xarxes de transport
públic ineficients i incapaces d'estructurar el territori i els
diferents nuclis de població, o desestructurant les associacions
veïnals. No, els autèntics culpables i víctimes alhora, som
els propis ciutadans, que hem estat més preocupats en el dia a
dia que en el nostre entorn més pròxim, en la nostra pròpia
ciutat.
Potser la presa de consciència per part dels Ciutadans, dels
Palmesans, la recuperació de l'orgull d'ésser mallorquins, la
importància de la tasca diària de dignificació de la vida
urbana i la reclamació constant de que Palma recuperi la seva
funció de cap i casal de Mallorca, siguin l'inici de la solució.
No basta amb aprovar la tan esperada i argumentada llei de
capitalitat, Palma tornarà a ésser Ciutat quan els seus
habitants tornin a sentir-se com a part d'una comunitat entre
ells mateixos i els altres mallorquins i mallorquines, una ciutat
on la gent pugui viure i se la faci seva. Sabem segur que fer camí
dia a dia seguint una utopia fa que cada vegada la nostra
realitat estigui més a prop dels nostres objectius.
|