«Fer país» des de les institucions
* Príam
Villalonga és investigador del Ludwig Institute for Cancer
Research, Royal Free and University College Medical School Branch
(Londres).
Un article recent de Miquel López Crespi (Acumular càrrecs
o fer país?, a El Día de El Mundo del 4 de Març), posava sobre
la taula un debat sense dubte transcendental per a l'esquerra
nacionalista, el de la compatibilització de la gestió de Govern
i la tasca de "fer país". Largumentació
exposada partia d'una sèrie d'exemples concrets, i en treia
conclusions en el sentit que part de l'esquerra "oficial"
defugia la tasca de fer país, dedicant-se a la "gestionitis".
En la confrontació "utopia versus pragmatisme", ell
pren clarament partit per la utopia i la defensa d'aquests ideals
intangibles del "fer país", i les utopies "esvaïdes"
En aquesta línia, critica les postures mes pragmàtiques i
possibilistes que -segons ell- sovint dimonitzen als sectors mes
idealistes qualificant-los de extremistes verbals, integristes
ideològics, etc.
Pens que el debat de fons, l'escollir entre pragmatisme i
utopia, és molt interessant alhora que intemporal, per la seva
actualitat perpètua. De fet, pel sol fet de posar sobre la taula
aquestes qüestions adesiara, l'esquerra manifesta una de les
seves virtuts essencials: l'assimilació de diferents
sensibilitats. No hi ha res pitjor que la intolerància envers la
dissidència, fet aquest de tarannà profundament antidemocràtic
i molt freqüent a la dreta. Per tant, al marge del que hom pugui
pensar al respecte, hem de donar la benvinguda a totes les
aportacions, per crítiques que siguin aquestes.
Dit això, voldria palesar algunes coincidències i algunes
divergències sobre el que exposa Miquel López Crespí. Puc
compartir els principis subjacents a la seva reflexió, és a
dir, la validesa de la lluita per ideals i valors que massa
sovint hem vist passar a un segon pla, però no puc coincidir del
tot amb el seu diagnòstic. Pens, en definitiva, que n'ha fet un
gra massa i que algun dels seus arguments han d'ésser matisats.
En primer lloc, posar com a exemple en Jordi Pujol potser no és
el mes assenyat. Diu López Crespí que el president de la
Generalitat es un clar exemple del "fer país" que està
a "infinita distància dels nostres aprenents de bruixot".
Potser està a infinita distància, sí, però també pel que fa
a l'habilitat en el maneig de totes les estratègies polítiques
imaginables. Pujol és, amb seguretat, el polític més pragmàtic
i possibilista que ha donat l'Estat Espanyol als darrers 30 anys.
És curiós que López Crespí el citi com a exemple per haver
desestimat entrar en el Govern espanyol perquè "no es
tractava d'acumular càrrecs, sinó de fer país". Ja
explicareu als habitants de les terres de l'Ebre com es fa país
recolzant el PHN, o mantenint l'ignominiós -als ulls de la
majoria de catalans- suport del PP al Parlament de Catalunya
El que sí puc compartir és la idea de potenciar la regeneració
democràtica, de fer més participativa i dinàmica la vida pública,
modernitzant els aparells dels partits. Però si és dolent
dimonitzar els "utòpics" -fins aquí d'acord-, no ho
es menys fer-ho amb l'esquerra "oficial". Sovint sentim
apel·lacions a que "tocar poder, assumir càrrecs, anar en
cotxe oficial" són sinònims de traïció als principis. Hi
pot haver casos d'això, però malament anirem si pensam que la
defensa dels ideals i els càrrecs públics són incompatibles
per naturalesa. Al capdavall, és molt més senzill "fer país"
des d'una tribuna mediàtica que des de un despatx de
l'administració, amb la responsabilitat derivada de gestionar
pressupostos públics. També crec que es comenta amb massa
lleugeresa la normalitat que suposa fer que "sanitat,
educació, benestar social, obres publiques, etc. funcionin a la
perfecció". Potser en algunes contrades, després de dècades
-potser segles- de rodatge democràtic, es pot assolir aquest
"funcionar a la perfecció"
però al nostre país,
tot just després d'assumir transferències d'educació i
sanitat, la tasca de fer funcionar aquests serveis no pot ésser
considerada com un automatisme evident. Tampoc no hem d'oblidar
que la filosofia subjacent a les concepcions sobre la rellevància
d'aquests serveis públics i la seva administració ha estat i es
l'eix divisori de la majoria de doctrines i sensibilitats polítiques.
En poques paraules, que en funció d'aquesta gestió es cauen i
posen governs, senzillament perquè això és el més prioritari
per als ciutadans. Fer una bona política educativa, de
transports, sanitària
per posar alguns exemples, és una
forma molt clara i real de fer país.
Una altra cosa es que no podem defugir els reptes que suposen
seguir lluitant, amb més imaginació si cal, per engrescar tota
la societat amb les reivindicacions històriques de l'esquerra
nacionalista. Serà essencial que els intel·lectuals
compromesos, com López Crespí i tants altres, marquin el camí
a seguir i facin aportacions crítiques enriquidores, convidant
al debat i a la reflexió contínues. Però, al capdavall,
correspondrà a l'esquerra "oficial" liderar aquesta
apassionant singladura. Així, em permetré de respondre a la
pregunta que López Crespí llançava en el seu article, Acumular
càrrecs o fer país?, amb una resposta: acumular càrrecs i fer
país. És essencial demostrar que no són fets incompatibles,
hem de saber fer país des de les institucions. Recordem que el
pragmatisme no és sinònim d'incompliment d'uns compromisos sinó
la constatació que, en política, la distància mes curta no és
sempre la línia recta. I és que la realitat, tot i ésser dura,
té una virtut òbvia: és real. Precisament, els projectes polítics
han de partir per força d'una acurada anàlisi d'aquesta realitat,
fet que sovint condueix al pragmatisme com a mecanisme de
transformació de la realitat, oposat al dogmatisme inflexible i
estàtic que no poques vegades cau en l'autocomplaença.
Per acabar, comenta López Crespí que "el PSM va perdre un
diputat a les passades eleccions i en podria perdre un altre en
el futur", per acabar qüestionant si "és sempre el
pragmatisme la clau per a triomfar?". És obvi que si això
es produís, s'hauria d'encetar una reflexió i una anàlisi en
profunditat de les causes d'aquesta caiguda electoral. Amb tota
la modèstia, des d'aquí volem demanar si atiar les qüestions
essencials de "la lluita pel dret d'autodeterminació,
federació dels Països Catalans, República, etc
" -reivindicacions
legítimes i plenament democràtiques per descomptat- seran el
camí més ràpid per assolir l'èxit electoral. Era només una
altra pregunta.
|