"La fermesa d'un somriure" Sebastià Serra, en la memòria
 
EL PEU, FITER; LA MIRADA, ATREVIDA
veure totes

Palma
Mallorca
Menorca
Eivissa
Grup parlamentari
Consell de Mallorca


 

El PSM opina. 06/03/2002

«Fer país» des de les institucions

* Príam Villalonga és investigador del Ludwig Institute for Cancer Research, Royal Free and University College Medical School Branch (Londres).

Un article recent de Miquel López Crespi (Acumular càrrecs o fer país?, a El Día de El Mundo del 4 de Març), posava sobre la taula un debat sense dubte transcendental per a l'esquerra nacionalista, el de la compatibilització de la gestió de Govern i la tasca de "fer país". L’argumentació exposada partia d'una sèrie d'exemples concrets, i en treia conclusions en el sentit que part de l'esquerra "oficial" defugia la tasca de fer país, dedicant-se a la "gestionitis". En la confrontació "utopia versus pragmatisme", ell pren clarament partit per la utopia i la defensa d'aquests ideals intangibles del "fer país", i les utopies "esvaïdes"… En aquesta línia, critica les postures mes pragmàtiques i possibilistes que -segons ell- sovint dimonitzen als sectors mes idealistes qualificant-los de extremistes verbals, integristes ideològics, etc.

Pens que el debat de fons, l'escollir entre pragmatisme i utopia, és molt interessant alhora que intemporal, per la seva actualitat perpètua. De fet, pel sol fet de posar sobre la taula aquestes qüestions adesiara, l'esquerra manifesta una de les seves virtuts essencials: l'assimilació de diferents sensibilitats. No hi ha res pitjor que la intolerància envers la dissidència, fet aquest de tarannà profundament antidemocràtic i molt freqüent a la dreta. Per tant, al marge del que hom pugui pensar al respecte, hem de donar la benvinguda a totes les aportacions, per crítiques que siguin aquestes.

Dit això, voldria palesar algunes coincidències i algunes divergències sobre el que exposa Miquel López Crespí. Puc compartir els principis subjacents a la seva reflexió, és a dir, la validesa de la lluita per ideals i valors que massa sovint hem vist passar a un segon pla, però no puc coincidir del tot amb el seu diagnòstic. Pens, en definitiva, que n'ha fet un gra massa i que algun dels seus arguments han d'ésser matisats.

En primer lloc, posar com a exemple en Jordi Pujol potser no és el mes assenyat. Diu López Crespí que el president de la Generalitat es un clar exemple del "fer país" que està a "infinita distància dels nostres aprenents de bruixot". Potser està a infinita distància, sí, però també pel que fa a l'habilitat en el maneig de totes les estratègies polítiques imaginables. Pujol és, amb seguretat, el polític més pragmàtic i possibilista que ha donat l'Estat Espanyol als darrers 30 anys. És curiós que López Crespí el citi com a exemple per haver desestimat entrar en el Govern espanyol perquè "no es tractava d'acumular càrrecs, sinó de fer país". Ja explicareu als habitants de les terres de l'Ebre com es fa país recolzant el PHN, o mantenint l'ignominiós -als ulls de la majoria de catalans- suport del PP al Parlament de Catalunya…

El que sí puc compartir és la idea de potenciar la regeneració democràtica, de fer més participativa i dinàmica la vida pública, modernitzant els aparells dels partits. Però si és dolent dimonitzar els "utòpics" -fins aquí d'acord-, no ho es menys fer-ho amb l'esquerra "oficial". Sovint sentim apel·lacions a que "tocar poder, assumir càrrecs, anar en cotxe oficial" són sinònims de traïció als principis. Hi pot haver casos d'això, però malament anirem si pensam que la defensa dels ideals i els càrrecs públics són incompatibles per naturalesa. Al capdavall, és molt més senzill "fer país" des d'una tribuna mediàtica que des de un despatx de l'administració, amb la responsabilitat derivada de gestionar pressupostos públics. També crec que es comenta amb massa lleugeresa la normalitat que suposa fer que "sanitat, educació, benestar social, obres publiques, etc. funcionin a la perfecció". Potser en algunes contrades, després de dècades -potser segles- de rodatge democràtic, es pot assolir aquest "funcionar a la perfecció"… però al nostre país, tot just després d'assumir transferències d'educació i sanitat, la tasca de fer funcionar aquests serveis no pot ésser considerada com un automatisme evident. Tampoc no hem d'oblidar que la filosofia subjacent a les concepcions sobre la rellevància d'aquests serveis públics i la seva administració ha estat i es l'eix divisori de la majoria de doctrines i sensibilitats polítiques. En poques paraules, que en funció d'aquesta gestió es cauen i posen governs, senzillament perquè això és el més prioritari per als ciutadans. Fer una bona política educativa, de transports, sanitària… per posar alguns exemples, és una forma molt clara i real de fer país.

Una altra cosa es que no podem defugir els reptes que suposen seguir lluitant, amb més imaginació si cal, per engrescar tota la societat amb les reivindicacions històriques de l'esquerra nacionalista. Serà essencial que els intel·lectuals compromesos, com López Crespí i tants altres, marquin el camí a seguir i facin aportacions crítiques enriquidores, convidant al debat i a la reflexió contínues. Però, al capdavall, correspondrà a l'esquerra "oficial" liderar aquesta apassionant singladura. Així, em permetré de respondre a la pregunta que López Crespí llançava en el seu article, Acumular càrrecs o fer país?, amb una resposta: acumular càrrecs i fer país. És essencial demostrar que no són fets incompatibles, hem de saber fer país des de les institucions. Recordem que el pragmatisme no és sinònim d'incompliment d'uns compromisos sinó la constatació que, en política, la distància mes curta no és sempre la línia recta. I és que la realitat, tot i ésser dura, té una virtut òbvia: és real. Precisament, els projectes polítics han de partir per força d'una acurada anàlisi d'aquesta realitat, fet que sovint condueix al pragmatisme com a mecanisme de transformació de la realitat, oposat al dogmatisme inflexible i estàtic que no poques vegades cau en l'autocomplaença.

Per acabar, comenta López Crespí que "el PSM va perdre un diputat a les passades eleccions i en podria perdre un altre en el futur", per acabar qüestionant si "és sempre el pragmatisme la clau per a triomfar?". És obvi que si això es produís, s'hauria d'encetar una reflexió i una anàlisi en profunditat de les causes d'aquesta caiguda electoral. Amb tota la modèstia, des d'aquí volem demanar si atiar les qüestions essencials de "la lluita pel dret d'autodeterminació, federació dels Països Catalans, República, etc…" -reivindicacions legítimes i plenament democràtiques per descomptat- seran el camí més ràpid per assolir l'èxit electoral. Era només una altra pregunta.





      

 

 




PSM Entesa Nacionalista - Avís legal                  Desenvolupat per: