I la pilota no fou patriòtica
A vegades la gent, en general, es pensa que les coses de la
res pública són molt fà cils de canviar, de subvertir l'ordre
de les coses, que deia un escriptor que conec, que basta que algú
ideï un decret o una ordre i tothom, com a maquinetes sordes a
qui un déu estrany ha donada corda, es posen a ballar i a sonar
amb concordança amb l'esperit del nou ordenament jurÃdic. No es
compta amb una cosa tan trivial com són les inèrcies de la gent
a fer les coses d'una determinada manera, fins i tot les més
trivials. Us en posaré un exemple: quantes discussions de cafè,
o de sobre taula, no s'han establert entre persones per esbrinar
quin és el camà més rà pid per anar entre A i B, tot partint
de la premissa que n'hi ha més d'un de possibles? I cadascú
defensa l'opció que ell fa o faria servir, la que la seva
particular rutina ha elevat a la categoria de vertadera. Quina és,
estimat lectorat, una de les coses més immutables que hi ha en
una llar convencional, on tot sovint cortines de bany novelles o
una nova disposició de la saleta d'estar intenten la revolució
impossible? Voleu sopes? Idò la distribució posicional de la
parella dins el tà lem. Fins i tot, uns amics meus em contaven
que, quan anaven de viatge, mai no perdrien l'ordre que l'atzar,
la comoditat o les rèmores havien establert.
Si coses com aquestes no són fà cilment canviables pensau com són
de dÃficil païment reformes que impliquin canviar de metge,
d'horari de metge, de sentit circulatori o de textura del pa. I,
per tant es comprendrà que té un grau molt més elevat de
dificultat el canviar la idea d'una inèrcia quan tots els
elements (des dels històrics als medià tics) apunten a perpetuar-la
i acrèixer-la sota l'amenaça de caure dins la més demonÃaca
anatemització si no se segueix el camà llustrat. Per dir-ho en
terminologia platònica, no només les imatges que es projecten a
la paret de la caverna són les millors i les úniques possibles
sinó que contÃnuament per la banda de davant hi ha uns
ressorts, com el capot dels toreros, que t'inciten, no només a
no perdre calada de l'únic menú que s'hi projecta, sinó que et
volen matenir viva a tothora l'atenció i, a més, per si les
mosques, hi ha un vigilant a darrera capaç de pegar-te una
betcollada si hi ha la temptació de mirar possibles aires nous
que s'entreveuen fora de la resclositat de la caverna.
Sortosament, pels que sentim altres remors, pels qui tenim la
temptació contÃnua de girar el cap i veure l'altra realitat,
els que vivim sempre a punt de rebre la betcollada, sentim la
satisfacció, l'enorme satisfacció, quan observam que hi ha
coses que, per la seva naturalesa, els qui ens obliguen a veure
sempre les mateixes bellumes no poden controlar. Com l'alegria
rebel que se sentia abans, principis dels anys seixanta, quan a
un professor dels que repartien tanta d'estopa, enmig d'una
classe li passava una petita però inevitable desgrà cia com
tacar-se d'oli amb el berenar, caure-li les ulleres o fer-se un
esqueix a l'americana.
La pilota, com diu el tòpic, sempre ha estat rodona, i per tant
incontrolable, no conduïble, difÃcilment patriòtica una
altra cosa són els à rbitres no es pot comprar com un vil
Juanito Muler, que no se sotmet a les directrius de les majories
absolutes. I és per això que els que no creim amb la violència
fÃsica, ens hem d'alegrar, a vegades, de l'arbitrarietat de la
pilota. Dimecres passat la pilota no fou patriòtica, ni del tot
constitucional. Ja se n'havien encarregat bé de convertir la nit
de dimecres en una mena d'eclosió triomfal. Reiterades
declaracions de n'Aznar sobre el seu madridisme, de la ministra
d'esports i educació i cultura. Havien disposat d'una tramoia on
la dissidència era impensable: la tropa d'Operación Triunfo a
la gespa del Bernabeu i al menjador de casa vostra a través
d'una cadena pública. I coets i traques sobre Madrid. Tot
s'havia confabulat perquè plegats formassin un mateix cos
indescriptible: 100 anys del Madrid, de la copa d'Espanya, no hi
havia frontera, ni lÃmits, exactament com no n'hi ha entre la
idea de Castilla la Manxa, per exemple, i Espanya. Tot anava
mesclat. Aixà semblava que el coctail seria molt més explosiu,
com una mescla i perdonau-me l'exabrupte trà gic
d'estupefaents sintètics amb alcohol. Només mancava una cosa,
que la pilota es volgués entrar. Volgués comportar-se com
constitucionalment pertocà s. Però fou de naturalesa indòmita:
rodona i aleatòria. I la pòlvora que sobre Madrid s'escampÃ
tengué el mateix regust que la dels canons d'una derrota com la
Invencible o Trafalgar. PodrÃem recordar una frase de Tierno
Galván que va dir: Cuando las persones están cargadas de razón
hasta las cosas se ponen de parte de las personas. La pilota,
assenyadament, es posà de la nostra part. Per molts d'anys!
|