"La fermesa d'un somriure" Sebastià Serra, en la memòria
 
EL PEU, FITER; LA MIRADA, ATREVIDA
veure totes

Palma
Mallorca
Menorca
Eivissa
Grup parlamentari
Consell de Mallorca


 

El PSM opina. 10/03/2002

I la pilota no fou patriòtica

A vegades la gent, en general, es pensa que les coses de la res pública són molt fàcils de canviar, de subvertir l'ordre de les coses, que deia un escriptor que conec, que basta que algú ideï un decret o una ordre i tothom, com a maquinetes sordes a qui un déu estrany ha donada corda, es posen a ballar i a sonar amb concordança amb l'esperit del nou ordenament jurídic. No es compta amb una cosa tan trivial com són les inèrcies de la gent a fer les coses d'una determinada manera, fins i tot les més trivials. Us en posaré un exemple: quantes discussions de cafè, o de sobre taula, no s'han establert entre persones per esbrinar quin és el camí més ràpid per anar entre A i B, tot partint de la premissa que n'hi ha més d'un de possibles? I cadascú defensa l'opció que ell fa o faria servir, la que la seva particular rutina ha elevat a la categoria de vertadera. Quina és, estimat lectorat, una de les coses més immutables que hi ha en una llar convencional, on tot sovint cortines de bany novelles o una nova disposició de la saleta d'estar intenten la revolució impossible? Voleu sopes? Idò la distribució posicional de la parella dins el tàlem. Fins i tot, uns amics meus em contaven que, quan anaven de viatge, mai no perdrien l'ordre que l'atzar, la comoditat o les rèmores havien establert.

Si coses com aquestes no són fàcilment canviables pensau com són de díficil païment reformes que impliquin canviar de metge, d'horari de metge, de sentit circulatori o de textura del pa. I, per tant es comprendrà que té un grau molt més elevat de dificultat el canviar la idea d'una inèrcia quan tots els elements (des dels històrics als mediàtics) apunten a perpetuar-la i acrèixer-la sota l'amenaça de caure dins la més demoníaca anatemització si no se segueix el camí llustrat. Per dir-ho en terminologia platònica, no només les imatges que es projecten a la paret de la caverna són les millors i les úniques possibles sinó que contínuament per la banda de davant hi ha uns ressorts, com el capot dels toreros, que t'inciten, no només a no perdre calada de l'únic menú que s'hi projecta, sinó que et volen matenir viva a tothora l'atenció i, a més, per si les mosques, hi ha un vigilant a darrera capaç de pegar-te una betcollada si hi ha la temptació de mirar possibles aires nous que s'entreveuen fora de la resclositat de la caverna. Sortosament, pels que sentim altres remors, pels qui tenim la temptació contínua de girar el cap i veure l'altra realitat, els que vivim sempre a punt de rebre la betcollada, sentim la satisfacció, l'enorme satisfacció, quan observam que hi ha coses que, per la seva naturalesa, els qui ens obliguen a veure sempre les mateixes bellumes no poden controlar. Com l'alegria rebel que se sentia abans, principis dels anys seixanta, quan a un professor dels que repartien tanta d'estopa, enmig d'una classe li passava una petita però inevitable desgràcia com tacar-se d'oli amb el berenar, caure-li les ulleres o fer-se un esqueix a l'americana.

La pilota, com diu el tòpic, sempre ha estat rodona, i per tant incontrolable, no conduïble, difícilment patriòtica —una altra cosa són els àrbitres— no es pot comprar com un vil Juanito Muler, que no se sotmet a les directrius de les majories absolutes. I és per això que els que no creim amb la violència física, ens hem d'alegrar, a vegades, de l'arbitrarietat de la pilota. Dimecres passat la pilota no fou patriòtica, ni del tot constitucional. Ja se n'havien encarregat bé de convertir la nit de dimecres en una mena d'eclosió triomfal. Reiterades declaracions de n'Aznar sobre el seu madridisme, de la ministra d'esports i educació i cultura. Havien disposat d'una tramoia on la dissidència era impensable: la tropa d'Operación Triunfo a la gespa del Bernabeu i al menjador de casa vostra a través d'una cadena pública. I coets i traques sobre Madrid. Tot s'havia confabulat perquè plegats formassin un mateix cos indescriptible: 100 anys del Madrid, de la copa d'Espanya, no hi havia frontera, ni límits, exactament com no n'hi ha entre la idea de Castilla la Manxa, per exemple, i Espanya. Tot anava mesclat. Així semblava que el coctail seria molt més explosiu, com una mescla —i perdonau-me l'exabrupte tràgic— d'estupefaents sintètics amb alcohol. Només mancava una cosa, que la pilota es volgués entrar. Volgués comportar-se com constitucionalment pertocàs. Però fou de naturalesa indòmita: rodona i aleatòria. I la pòlvora que sobre Madrid s'escampà tengué el mateix regust que la dels canons d'una derrota com la Invencible o Trafalgar. Podríem recordar una frase de Tierno Galván que va dir: Cuando las persones están cargadas de razón hasta las cosas se ponen de parte de las personas. La pilota, assenyadament, es posà de la nostra part. Per molts d'anys!





      

 

 




PSM Entesa Nacionalista - Avís legal                  Desenvolupat per: