Pròxim Orient: l'udol de la guerra
* Antoni Segura i Mas és catedrà tic d'història
contemporà nia de la Universitat de Barcelona.
Cada dia que passa la situació és més greu. Cada dia que passa
la pila de morts palestins i israelians aixafa més les
esperances de pau i guanya rèdits la guerra. Cada dia que passa
creix la desconfiança entre les dues comunitats i es fa més difÃcil
tornar al camà del qual mai s'hauria d'haver sortit. Avui som més
lluny de la solució del conflicte que no pas ahir, però menys
que demà . Sembla haver arribat l'hora dura i terrible dels
falcons que cerquen entre les despulles de les vÃctimes aliment
per a les seves polÃtiques suïcides d'horror i destrucció. La
impotència i el desà nim envaeixen els esperits d'aquells que
algun dia varen creure que la pau era possible i, per confirmar-ho,
es produeix un atac amb mÃssils a la residència d'Arafat mentre
el visitava l'enviat especial de la Unió Europea per al procés
de pau al Pròxim Orient. Ha estat una nova provocació d'Ariel
Sharon, incansable forjador de la guerra i de la llei del talió,
amenaçar Arafat i, de passada, Miguel Ãngel Moratinos, una de
les persones que més ha fet per posar fi a un conflicte que fa més
de cinquanta anys que dura i per portar la pau i l'esperança a
Palestina, terra sagrada de les tres religions monoteistes de la
Mediterrà nia.
L'actual escalada de la violència condueix inexorablement a una
guerra oberta de conseqüències imprevisibles. La guerra
d'alliberament palestina, tal com l'ha denominat Slomo Ben Ami,
no s'aturarà fins a aconseguir la declaració d'un Estat palestÃ
independent en els territoris ocupats de Gaza i Cisjordà nia. La
polÃtica israeliana de respondre amb assassinats als assassinats
forja nous sentiments de venjança i reprodueix sense fi
l'espiral de mort i desesperació. I, tanmateix, la guerra mai
pot ser la solució, perquè aprofundeix l'abisme entre dues
comunitats condemnades a viure una al costat de l'altra. Els
palestins van marxar d'una part del que ara és Israel el 1948,
però no marxaran mai de Gaza i Cisjordà nia perquè ja no tenen
on anar i és el darrer racó de casa que els queda. Com tampoc
marxaran els israelians del paÃs que van forjar les generacions
vingudes de la dià spora durant el mandat brità nic de Palestina.
La guerra és, per tant, un camà inútil que no condueix enlloc.
La propera cimera de la Lliga Àrab a Beirut donarà suport a la
proposta saudita de pau. Riad intenta refer ponts amb Washington
després de l'11-S i de les evidents implicacions d'alguns
membres de l'elit polÃtica i financera de la penÃnsula Arà biga.
La proposta saudita és una reformulació de la resolució 242
del Consell de Seguretat de Nacions Unides de 1967 i es redueix a
tres punts tan simples com concrets: retirada d'Israel de Gaza i
Cisjordà nia, declaració de l'Estat palestà i reconeixement de
l'Estat d'Israel per part de tots els països à rabs (fins ara
només ha estat reconegut per Egipte el 1978, per Jordà nia el
1994, i per Maurità nia el 1999). La proposta omet, voluntà riament,
la referència a "una resolució justa del problema dels
refugiats" de la resolució 242 i no entra en altres qüestions
problemà tiques com l'estatus final de Jerusalem i la qüestió
dels colons. També obvia la polèmica de les dues versions
oficials de la resolució: la versió anglesa diu que Israel s'ha
de retirar from territories occupied (de territoris
ocupats), la qual cosa interpreta el govern de Tel Aviv en el
sentit que n'hi ha prou retirant-se d'una part dels territoris
ocupats; mentre que la versió francesa diu que Israel s'ha de
retirar des territoires occupés (dels territoris ocupats),
la qual cosa els països à rabs implicats interpreten com que
s'ha de retirar de tots els territoris ocupats (Gaza, Cisjordà nia
i els alts del Golan), com en el seu moment va fer de la penÃnsula
del SinaÃ. La proposta saudita deixa, per tant, la porta oberta
a ulteriors negociacions i posa damunt la taula les qüestions
clau del conflicte i que avui tota l'opinió pública
internacional té clar: Israel ocupa il·legalment i en contra de
les resolucions de l'ONU uns territoris en què hauria d'ubicar-se
l'Estat palestÃ; al mateix temps, però, Israel té el dret a
ser reconegut pels països à rabs veïns i a garantir la seva
seguretat. I aquesta és l'aposta: retirada dels territoris
ocupats a canvi de seguretat.
Ehud Barak, un dels generals de més prestigi i un home summament
intel·ligent, va retirar l'exèrcit israelià del LÃban (l'ocupació
del LÃban és la guerra que ha causat més vÃctimes a
Israel) però fou incapaç de complir les altres promeses
electorals (arribar a un acord definitiu amb els palestins i
aprovar una Constitució). Alhora va subestimar les possibilitats
de Sharon, considerat un personatge de curta volada polÃtica
llastat per les responsabilitats en les massacres de Sabra i
Xatila el 1982. I Barak va perdre les eleccions. Ariel Sharon va
arribar al poder prometent seguretat, després d'encendre la
metxa de la Intifada d'Al Aqsa (els palestins van veure una
provocació en la visita que va fer a l'Esplanada de les
Mesquites del 28 de setembre del 2000). Avui, però, la societat
israeliana viu més insegura que mai. Arafat persegueix el somni
impossible de ser el rais de tots els palestins (inclosos els
radicals de Hamà s) i, possiblement, en un primer moment, va
especular amb la violència de cara a les negociacions de la
tardor-hivern del 2000. Però, ara per ara, no hi ha opció de
recanvi que tingui el carisma i l'acceptació que encara conserva
el vell lÃder de l'OAP. Una altra qüestió és que estigui a
les seves mans, sense la declaració prèvia de l'Estat palestÃ,
acabar amb la violència que nia en el pit de molts joves
palestins vençuts per la frustració i la injustÃcia.
S'equivoquen aquells que, com Sharon i Bush, demanen la fi de la
violència per poder negociar, car això és deixar-ho tot en
mans dels violents de totes dues comunitats, allunyant-se de les
solucions polÃtiques. Esclar que potser és una equivocació
interessada perquè l'udol de la guerra és el que més estimen
els falcons.
|