Clonació terapèutica, pas endavant britanic
* Príam Villalonga és investigador del Ludwig Institute
for Cancer Research, Royal Free and University College Medical
School Branch (Londres).
El passat dia 27 de Febrer, es feia pública la resolució de la
House of Lords britànica donant llum verda a la clonació
d'embrions humans per a finalitats terapèutiques. Aquest pas
representa un punt d'inflexió importantíssim pel que fa a la
legislació en aquesta matèria a nivell mundial, al temps que
permet impulsar les investigacions basades en la utilització de
les cèl·lules mare (stem cells) que s'han revelat molt
prometedores fins avui. La transcendència d'aquesta decisió
convida a insistir de bell nou en els aspectes potencialment
positius d'aquestes investigacions, alhora que ens fa reflexionar
sobre llurs implicacions bioètiques i sobre els mecanismes de
regulació i control més adequats.
En primer lloc, revisem punt per punt el que es va aprovar a la
cambra dels Lords i les implicacions consegüents, és a dir,
avaluem quin és l'impacte real d'aquesta mesura. La comissió
per a la investigació de cèl·lules mare, presidida ni més ni
manco que pel Bisbe d'Oxford, el reverend Richard Harries, va
resoldre donar llum verda a la clonació, en casos molt limitats,
i sempre per a finalitats exclusivament terapèutiques. Les raons
argumentades per aquesta comissió, després d'estudiar-ne els
arguments favorables i contraris, foren les següents: «la
recerca a partir de cèl·lules mare ofereix una esperança real
per a la curació futura de malalties molt comuns com el
Parkinson, Alzheimer, etc., (
) malgrat les difícils
qüestions morals i científiques, la comissió no estima que
aquestes siguin suficientment convincents per a prohibir la
recerca emprant cèl·lules mare embrionàries». Afegeix, explícitament,
que «els arguments científics ens indiquen que els progressos
en el camp de les cèl·lules mare adultes no fan encara, com
alguns indiquen, innecessària la investigació emprant les cèl·lules
mare embrionàries». De forma pràcticament immediata, com
llegim al dia següent a The Guardian, «milions de lliures seran
destinades a finançar la recerca en el camp de cèl·lules mare
embrionàries humanes en quatre grups de diferents universitats
britàniques».
Malgrat que cada vegada que hi ha notícies relacionades amb la
clonació hi ha un allau d'informació científica de caire
divulgatiu, és obvi que és necessària quanta més pressió
mediàtica millor per part de la comunitat científica per tal
d'explicar de forma clara aquestes qüestions a la societat. En
primer lloc, hem d'assenyalar que el que s'ha aprovat a la cambra
dels Lords no és la clonació reproductiva, és a dir la
dirigida a l'obtenció d'un ésser humà clònic idèntic
a un altre. Aquesta pràctica està prohibida a tots els països
que han legislat sobre aquest tema, i a més està clarament
rebutjada per la comunitat científica. De fet, ni tan sols s'ha
donat llum verda a la clonació terapèutica de forma massiva. El
que s'ha aprovat és la possibilitat de treballar amb cèl·lules
embrionàries humanes al Regne Unit, indicant que si fos
necessari en casos molt limitats i estrictament regulats
es podria recórrer a la clonació com a font d'obtenció
d'aquestes cèl·lules.
És precís aclarir què són les cèl·lules mare, d'on poden
obtenir-se i què suposaria la clonació terapèutica en aquest
camp de la recerca, així com les potencials aplicacions. Les cèl·lules
mare poden esser considerades cèl·lules amb la capacitat de
donar lloc a la pràctica totalitat de cèl·lules dels diferents
teixits de l'organisme. És a dir, que cultivades en el
laboratori amb els estímuls químics adequats, podrien convertir-se
en cèl·lules neuronals, epitelials, hepàtiques, etc
Estam parlant, com és obvi, d'un tema d'un potencial enorme per
a la salut pública i la qualitat de vida dels éssers humans.
Hem d'assenyalar que en l'organisme adult hi ha alguns tipus de cèl·lules
mare, malgrat que com indicava el propi informe de la
comissió britànica les investigacions indiquen que no
tenen tanta potencialitat com les embrionàries. Són les cèl·lules
dels primers estadis del desenvolupament embrionari (dels
embrions amb un número molt petit de cèl·lules) les que són
objecte de les investigacions que comentam. Aquestes cèl·lules
són les conegudes com cèl·lules pluripotents o cèl·lules
mare embrionàries. Fins ara, l'única font d'obtenció
d'aquestes són els embrions «sobrants» de les fecundacions in
vitro. Aquests es poden mantenir congelats i les seves cèl·lules
poden esser utilitzades per a la investigació. La resolució
britànica permet, com hem dit, treballar amb les cèl·lules
mare embrionàries (d'aquests excedents d'embrions) i, en casos
molt concrets, la clonació per a obtenir més embrions. La
clonació d'un embrió comporta la fusió o transferència a un
òvul o oòcit d'un nucli (el fragment cel·lular que conte la
informació genètica) d'una cèl.lula somàtica d'un organisme
adult d'una cèl·lula de la pell, per exemple. Si
aquest embrió fos implantat en l'úter d'una dona podria donar
lloc a un individu, que seria genèticament idèntic al donant
del nucli que s'ha transferit a l'òvul. Això és el que es
coneix com a clonació reproductiva. Recordem, però, que aquest
no és el cas: l'embrió generat al laboratori mitjançant
aquesta tècnica seria tan sols emprat per a disgregar les seves
cèl·lules (cèl.lules mare) i estudiar les seves capacitats per
a derivar diferents tipus tissulars.
Donat que les cèl·lules mare normals (primàries) tenen una
vida en cultiu molt limitada, una de les prioritats en aquest
camp és aconseguir perpetuar les cèl·lules mare en el
laboratori indefinidament. Això és el que coneixem com la
creació de «línies cel·lulars». Aquestes línies permetrien
un accés més fàcil a l'ús de cèl·lules mare, atès que es
mantindrien en cultiu per temps indefinit. Una vegada assolit
aquest pas, que comportaria la creació de bancs de línies cel.lulars
mare, s'entraria en la fase de controlar la diferenciació
d'aquestes cèl·lules en els diferents tipus de cèl.lules de
l'organisme humà. D'aquesta manera s'aconseguiria la creació
d'un banc de cèl·lules de diferents teixits: musculars, sanguínies,
nervioses, etc. Pensem que la majoria de malalties no són més
que l'expressió macroscòpica de defectes moleculars que
comprometen de forma severa les funcions cel·lulars i tissulars,
per afectar finalment al global de l'organisme. Amb el temps,
fins i tot es parla de poder generar òrgans sencers al
laboratori: pulmons, fetge, cor, etc
Un dels avantatges de
la clonació és que, com les cèl·lules mare tendrien la
mateixa dotació genètica que el donant, s'eliminarien els
problemes deguts al rebuig: els teixits generats al laboratori
serien teixits genèticament idèntics als del pacient en qüestió.
Des de la comunitat científica, tan important és fer pedagogia
del que suposen totes aquestes investigacions com alertar-ne
sobre el sensacionalisme en què tan sovint se sol caure a l'hora
de transmetre-les a la societat. És cert que potencialment són
molt atractives, però no ho és menys que és necessitaran molts
anys i una gran injecció econòmica per a veure'n
els resultats. El que no poden defugir les societats occidentals
madures és afrontar aquest repte amb rigor i serietat, atès que
la ciència és imparable per naturalesa i que la tecnologia ja
està desenvolupada. És molt indicatiu el fet que als EUA
aquestes investigacions no estiguin permeses des del sector públic
però sí en mans privades. Si hi ha pors i dubtes relatius a les
qüestions ètiques i al control que s'ha d'exercir sobre aquest
camp, és inconcebible deixar-ho en mans exclusivament privades,
mogudes només per criteris econòmics. És precís permetre les
investigacions assegurant alhora que l'Estat pot controlar els
objectius i els resultats d'aquests treballs, per tal que els
beneficis puguin esser patrimoni de tots els ciutadans sense
exclusió. Per això, des d'aquí valoram positivament l'exemple
britànic, a on ha prevalgut el criteri científic sobre el
sensacionalisme obscurantista, i convidam a les autoritats a
prendre'n bona nota.
|