I avui, què?
Gairebé farà un any que vaig tenir la sort de compartir
taula i sobretaula amb n'Isidor Torres, el batle de Formentera.
Parlàrem de moltes coses, especialment d'educació i de cultura.
De Formentera, de la d'abans i la d'ara. De les virtuts i les
mancances de l'illa. I també, del cas, del cas que l'ha feta
famosa pels racons dels jutjats. En el fons, li estan una mica
agraïts, per no dir molt, al cas Formentera. Fou l'estaló
definitiu que els havia fet guanyar les eleccions. El poble va
fer justícia i no anà de berbes. Formentera se sent oblidada.
No sé fins a quin punt en tenen una mica de síndrome, vull dir.
I són molt susceptibles a totes les coses que els afecten. Els
en manquen moltes si es compara amb una altra illa, se senten la
darrera arruga del món. Per això, els formenterencs surten tant
com poden, però hi tornen, com tornava l'àguila al niu de Costa
i Llobera. Però els va caure molt tort que, en una illa de
tantes mancances, d'oblits tan sistemàtics, de prejudicis
fonamentats i alimentats, en una illa tan petita, els va caure
molt tort que hi anassin a raure una bona colla de gent, com a
votants, que no era ni Juan, ni Marí, ni Torres, ni Planells,
sobretot una gent que no devia saber dins quin sostre de la memòria
tenien estojada la silueta allargassada d'aquesta petita illa. Ni
tan sols aquells que gaudiren de la sort o del privilegi de, cinc
mesos abans de les eleccions, poder tornar a la terra dels seus
ancestres. Per això els va molestar als formenterencs que els
empeltassin tota aquesta gent i que fossin aquests, des de la
ignorància més supina del territori poguessin decidir els
destins d'aquella illa. Els va fer justícia, el poble. Ho deia
amb aquella carona que té n'Isidor, carregada de formenterisme,
si es pot dir així, però alhora vigorosa i tot sabent què
necessita la seva illa, i també que li'n sobra.
No vull ni puc posar en dubte que l'instructor del cas, el jutge
Montserrat, no pugui tenir tota la raó. Com a mínim la raó jurídica,
que és una raó que se'ns escapa a molts de mortals i que la fan
anar d'un cap a l'altre sense que li vegem clar el dibuix:
prescripció de delictes, defectes de forma, estafes milionàries
amb dos glòria patris de penitència. I tot allò que tu i jo,
un bon diumenge de Pasqua, farts de panades i robiols, i tot
olorant el rostit ens podem imaginar.
Però posem-nos a imaginar. Que per alguna cosa tenim la potestat
de dibuixar dins un plec de la mollera un itinerari vital
diferent d'així com ha estat. I és clar, el diumenge de Glòria,
avui, és un dia gran per als cristians perquè Jesucrist va vèncer
la mort i, com qui va a comprar les ensaïmades, es va aixecar
tot xalest i va empènyer la pedrota que feia de porta al xalet
adossat que en Josep d'Arimatea li havia deixat per fer-se un
resset vital en aquestes vacances de no res. Però què hauria
passat si Judes no hagués armat la traïció. Això és difícil,
de totes maneres d'imaginar, especialment ara que vint-i-un
segles després pam envant pam enrere tots duim un
Judes dins el cor i per menys de trenta monedes safalcaríem allò
que no està escrit en les escriptures. Per tant, és difícil no
imaginar-se la traïció a Getsemaní. Però què hauria passat
si hi hagués hagut feeling entre en Pilats i el Bon Jesús. Si
tots dos fossin simpatitzants del mateix partit polític, com
diuen que ho són en Matas i en Montserrat, i en comptes
d'amollar en Barrabàs, que era el predilecte del poble,
haguessin amollat el Bonjesús, que per ventura ja havia donat
una paga i senyal al d'Arimatea perquè li llogàs l'adossat. Què
hauria passat? Hauria mort Jesús? S'hauria d'haver deixat
mossegar per un ca i que li entrassin el tètanus, per exemple?
Si fóra així, quins passos processionalment devots trauríem a
passejar fent gimcanes per les esbudellades artèries urbanes
d'en Rodríguez? Què hi diria la protectora d'animals, si
malmetien o difamassin la imatge del ca damunt els cadafals,
entre boscos de caperutxes, o cuculles? Quin atractiu turístic
tendrien? No en farien escarni, els europeus del nord enllà com
fan amb les curses de braus? Si Barrabàs hagués tengut un cert
grau de connivència amb Jesús de Natzaret i no l'hagués enviat
al patíbul del Gòlgota, quines panades ens hauríem menjat, tu
i jo, quin frit de pasqua hauríem paït, quin rostit d'altar
fumat i missa de tres no ens esperaria avui a taula? Què
celebraríem? Sortosament per a la història, en aquell temps en
què el Bon Jesús i Sant Pere anaven pel món, els que havien
d'interpretar el guió ho feien sense afegir-hi ni una coma. No
com ara, que ens farien creure que els bancs de l'església
ballen o que setanta-quatre argentins triaren voluntàriament
Formentera per posar-se cabal amb la terra que un dia els va
veure néixer.
|