"La fermesa d'un somriure" Sebastià Serra, en la memòria
 
EL PEU, FITER; LA MIRADA, ATREVIDA
veure totes

Palma
Mallorca
Menorca
Eivissa
Grup parlamentari
Consell de Mallorca


 

El PSM opina. 03/04/2002

Petit comerç i model de ciutat

* Príam Villalonga és investigador del Ludwig Institute for Cancer Research, Royal Free and University College Medical School Branch (Londres).

Un dels fets que més m'ha sorprès d'ençà la meva arribada a Londres ha estat comprovar com ha desaparegut el petit comerc del teixit urbà. Amb la denominació «petit comerç», m'estic referint al que entenem tradicionalment: tot tipus d'establiments comercials de propietat reduïda (ja sigui d'una familia, d'uns socis o d'un sol individu). Òbviament, la ciutat disposa de moltes àrees comercials als diferents barris, a on hi trobam des de grans magatzems fins als establiments més petits. El que diferencia notòriament a aquests del nostre concepte de petit comerç és que trobam els mateixos comerços per tot arreu, en forma de sucursals de cadenes comercials. Tant és si som a Greenwich, Chiswick o Richmond-upon-Thames, o de fet a qualsevol altre lloc d'Anglaterra: per tot trobarem les mateixes botigues. Hi haurà sempre la mateixa cafeteria, la sabateria, la botiga d'electrodomèstics, etc... A tall d'exemple, la llibreria Waterstones: es tracta pràcticament de l'única llibreria del país, amb multitud de sucursals que monopolitzen absolutament el sector. Aquesta estructura de cadenes la trobarem en tots els altres sectors: restauració, apotecaries-supermercat, botigues de roba, etc...

Vivint a aquesta ciutat, hom té la vivíssima impressió que es troba a un lloc a on regna per complet la globalització econòmica, i a on l'ultraliberalisme ha conduït a una concentració econòmica en poquíssimes mans. Es tracta d'un capitalisme sense rostre, perquè desconeixem a on van a parar els nostres doblers. Els propietaris d'aquestes cadenes comercials —normalment desconeguts pel gran públic— són sovint grups empresarials amb inversions molt diversificades. Potser en adquirir un producte a una d'aquestes tendes o en prendre una pizza a un restaurant de cadena estam co-financant la caça il·legal de balenes, les indústries contaminants o l'explotació al tercer món. La veritat és que és impossible saber-ne el destí final dels beneficis d'aquestes empreses, que amb tota probabilitat passaran pels mercats financers de la City, donat el grau d'interconnexió entre empreses i l'elevada mobilitat de capitals.

La meva experiència personal en aquests establiments no és ni de bon tros satisfactòria. La impressió general és que el client no rep un tracte massa considerat i molt manco una atenció personalitzada. En certa manera és comprensible, si pensam que els treballadors que ens atenen no participen de l'empresa per la qual traballen i que els seus contractes són sovint de durada escassa. M'expliquen que aquest procés s'ha produït relativament en poc temps, en els darrers 5 o 10 anys. L'avantatge més evident d'aquest model comercial és la llibertat d'horaris, motiu pel qual a Londres trobarem els comercos oberts els dissabtes i diumenges. Els inconvenients, més enllà que sigui extremadament trist i impersonal trobar-se les mateixes tendes per tot arreu, són que la classe mitjana —tal com l'entenem nosaltres— està en perill d'extinció. Voldríem aprofitar aquestes observacions per a reflexionar sobre l'estreta relació que hi ha entre el petit comerç i l'estructura de les ciutats i les societats en general. Com és natural, ho referirem a la realitat de les Illes Balears, a on l'actual procés d'aplicació de la llei de Comerç per part del Govern fa que sigui un bon moment per a posar arguments sobre la taula en aquest sentit.

En primer lloc, és necessari advertir que l'estructura urbana anglosaxona és radicalmet diferent de la mediterrània, fet que s'ha de tenir molt en compte a l'hora de fer comparacions. En el primer cas ens trobam amb nuclis o centres d'activitat econòmica envoltats per una enorme extensió de barris residencials, amb l'àrea de serveis comercials restringida a la High Street corresponent. Al nostre país, les zones d'activitat econòmica i les estrictament residencials se superposen de forma gairebé total, amb una xarxa comercial estenent-se per tota la ciutat, no només al «carrer major» com en el cas anglosaxó. Per tant, és altament improbable l'absorció massiva del petit comerç per part de grans empreses, atès que pràcticament a tots els baixos dels edificis hi ha botigues. Aquesta és una característica del nostre diferent concepte de ciutat, de profundes arrels culturals. Això mateix ens permetrà matisar la qüestió de la llibertat d'horaris. Si a una societat molt més consumista que la nostra —com és l'anglesa— afegim els rigors metereològics (pluja, vent, fred) tal vegada entendrem per què bona part dels anglesos necessiten passar el diumenge a dins un centre comercial. La nostra cultura mediterrània fa que en cap cas això sigui una prioritat, pero no amaga el fet que una major llibertat d'horaris suposaria més comoditat per a molta gent. El ritme de feina d'avui dia, la incorporació de la dona al mercat laboral, etc... són realitats que s'haurien de reflectir forçosament en una major flexibilitat horaria per part del nostre teixit comercial.

Pel que fa als perills d'una major liberalització del sector, com hem esmentat, hem de destacar l'efecte negatiu que té sobre les classes mitjanes. En el cas de Londres, ja ens trobam amb una societat pràcticament bipolaritzada entre assalariats i grans fortunes, amb un repartiment de la riquesa extraordinàriament desigual, encara que ens resulti sorprenent. Hauríem de tenir present que a les Illes Balears, amb una elevadíssima taxa de petites i mitjanes empreses, una liberalització sense restriccions comportaria a mig termini efectes negatius sobre gran part de la nostra societat. El que està en joc és la distribució de la riquesa conseqüència d'un model en què la seva creació està atomitzada en moltes petites empreses. És evident, com hem indicat, que els perills no són la desaparició absoluta del petit comerç dels nostres pobles i ciutats, pero si ens atenem a la importància estructural d'aquest en la nostra economia —afegint-hi les necessàries consideracions socials— conclourem que per petit que sigui el perill, és essencial minimitzar-lo a tota costa. Certament, una liberalització del sector comportaria beneficis a curt termini per als consumidors, pero l'efecte a mig i llarg termini sobre el petit i mitjà empresariat —component central del nostre model socioeconòmic— seria perjudicial. Això potser s'ho poden permetre a d'altres indrets, però clarament no és el nostre cas.

El que no ès rigorós és criticar el proteccionisme sense fer esment de tots els efectes de les mesures liberalitzadores, com fan alguns. És precís fer abans una anàlisi en profunditat sobre quina és la situació global a les societats a on el procés liberalitzador està més avançat. Les mesures liberalitzadores afavoreixen les grans empreses en detriment de les petites, capgirant el model distributiu inherent: la mateixa activitat econòmica es concentraria en menys mans que actualment. Aquestes són les qüestions que ens hem de demanar: volem passar a esser una societat de treballadors assalariats en comptes d'una societat de petits empresaris? Estam disposats a perdre varietat en l'oferta comercial a llarg termini, a més de qüalitat en el servei? És obvi que si la resposta és negativa, hem d'esser conseqüents i afavorir la protecció del petit comerc. És importantíssim que les institucions recolzin aquest sector com a peça clau del nostre model socioeconòmic. Dit això, no hi ha res que l'actuació institucional per si sola pugui sostenir: la viabilitat del sector passa per entendre que s'hauran de fer sacrificis per tal d'adaptar-se a les exigències de les noves realitats. En poques paraules, que els petits i mitjans empresaris són els principals responsables de la seva supervivència en un entorn socieconòmic creixentment hostil. Ara que el Govern els recolza obertament, han d'oferir al públic el millor servei —com han fet fins ara— i les condicions més flexibles possibles. Malgrat el suport institucional, haurien de saber que —més tard o més d'hora— res no resisteix els embats del mercat.





      

 

 




PSM Entesa Nacionalista - Avís legal                  Desenvolupat per: