Petit comerç i model de ciutat
* PrÃam Villalonga és investigador del Ludwig
Institute for Cancer Research, Royal Free and University College
Medical School Branch (Londres).
Un dels fets que més m'ha sorprès d'ençà la meva arribada a
Londres ha estat comprovar com ha desaparegut el petit comerc del
teixit urbà . Amb la denominació «petit comerç», m'estic
referint al que entenem tradicionalment: tot tipus d'establiments
comercials de propietat reduïda (ja sigui d'una familia, d'uns
socis o d'un sol individu). Ã’bviament, la ciutat disposa de
moltes à rees comercials als diferents barris, a on hi trobam des
de grans magatzems fins als establiments més petits. El que
diferencia notòriament a aquests del nostre concepte de petit
comerç és que trobam els mateixos comerços per tot arreu, en
forma de sucursals de cadenes comercials. Tant és si som a
Greenwich, Chiswick o Richmond-upon-Thames, o de fet a qualsevol
altre lloc d'Anglaterra: per tot trobarem les mateixes botigues.
Hi haurà sempre la mateixa cafeteria, la sabateria, la botiga
d'electrodomèstics, etc... A tall d'exemple, la llibreria
Waterstones: es tracta prà cticament de l'única llibreria del paÃs,
amb multitud de sucursals que monopolitzen absolutament el sector.
Aquesta estructura de cadenes la trobarem en tots els altres
sectors: restauració, apotecaries-supermercat, botigues de roba,
etc...
Vivint a aquesta ciutat, hom té la vivÃssima impressió que es
troba a un lloc a on regna per complet la globalització econòmica,
i a on l'ultraliberalisme ha conduït a una concentració econòmica
en poquÃssimes mans. Es tracta d'un capitalisme sense rostre,
perquè desconeixem a on van a parar els nostres doblers. Els
propietaris d'aquestes cadenes comercials normalment
desconeguts pel gran públic són sovint grups empresarials
amb inversions molt diversificades. Potser en adquirir un
producte a una d'aquestes tendes o en prendre una pizza a un
restaurant de cadena estam co-financant la caça il·legal de
balenes, les indústries contaminants o l'explotació al tercer món.
La veritat és que és impossible saber-ne el destà final dels
beneficis d'aquestes empreses, que amb tota probabilitat passaran
pels mercats financers de la City, donat el grau d'interconnexió
entre empreses i l'elevada mobilitat de capitals.
La meva experiència personal en aquests establiments no és ni
de bon tros satisfactòria. La impressió general és que el
client no rep un tracte massa considerat i molt manco una atenció
personalitzada. En certa manera és comprensible, si pensam que
els treballadors que ens atenen no participen de l'empresa per la
qual traballen i que els seus contractes són sovint de durada
escassa. M'expliquen que aquest procés s'ha produït
relativament en poc temps, en els darrers 5 o 10 anys.
L'avantatge més evident d'aquest model comercial és la
llibertat d'horaris, motiu pel qual a Londres trobarem els
comercos oberts els dissabtes i diumenges. Els inconvenients, més
enllà que sigui extremadament trist i impersonal trobar-se les
mateixes tendes per tot arreu, són que la classe mitjana tal
com l'entenem nosaltres està en perill d'extinció. VoldrÃem
aprofitar aquestes observacions per a reflexionar sobre l'estreta
relació que hi ha entre el petit comerç i l'estructura de les
ciutats i les societats en general. Com és natural, ho referirem
a la realitat de les Illes Balears, a on l'actual procés
d'aplicació de la llei de Comerç per part del Govern fa que
sigui un bon moment per a posar arguments sobre la taula en
aquest sentit.
En primer lloc, és necessari advertir que l'estructura urbana
anglosaxona és radicalmet diferent de la mediterrà nia, fet que
s'ha de tenir molt en compte a l'hora de fer comparacions. En el
primer cas ens trobam amb nuclis o centres d'activitat econòmica
envoltats per una enorme extensió de barris residencials, amb l'à rea
de serveis comercials restringida a la High Street corresponent.
Al nostre paÃs, les zones d'activitat econòmica i les
estrictament residencials se superposen de forma gairebé total,
amb una xarxa comercial estenent-se per tota la ciutat, no només
al «carrer major» com en el cas anglosaxó. Per tant, és
altament improbable l'absorció massiva del petit comerç per
part de grans empreses, atès que prà cticament a tots els baixos
dels edificis hi ha botigues. Aquesta és una caracterÃstica del
nostre diferent concepte de ciutat, de profundes arrels culturals.
Això mateix ens permetrà matisar la qüestió de la llibertat
d'horaris. Si a una societat molt més consumista que la nostra
com és l'anglesa afegim els rigors metereològics (pluja,
vent, fred) tal vegada entendrem per què bona part dels anglesos
necessiten passar el diumenge a dins un centre comercial. La
nostra cultura mediterrà nia fa que en cap cas això sigui una
prioritat, pero no amaga el fet que una major llibertat d'horaris
suposaria més comoditat per a molta gent. El ritme de feina
d'avui dia, la incorporació de la dona al mercat laboral, etc...
són realitats que s'haurien de reflectir forçosament en una
major flexibilitat horaria per part del nostre teixit comercial.
Pel que fa als perills d'una major liberalització del sector,
com hem esmentat, hem de destacar l'efecte negatiu que té sobre
les classes mitjanes. En el cas de Londres, ja ens trobam amb una
societat prà cticament bipolaritzada entre assalariats i grans
fortunes, amb un repartiment de la riquesa extraordinà riament
desigual, encara que ens resulti sorprenent. HaurÃem de tenir
present que a les Illes Balears, amb una elevadÃssima taxa de
petites i mitjanes empreses, una liberalització sense
restriccions comportaria a mig termini efectes negatius sobre
gran part de la nostra societat. El que està en joc és la
distribució de la riquesa conseqüència d'un model en què la
seva creació està atomitzada en moltes petites empreses. És
evident, com hem indicat, que els perills no són la desaparició
absoluta del petit comerç dels nostres pobles i ciutats, pero si
ens atenem a la importà ncia estructural d'aquest en la nostra
economia afegint-hi les necessà ries consideracions socials
conclourem que per petit que sigui el perill, és essencial
minimitzar-lo a tota costa. Certament, una liberalització del
sector comportaria beneficis a curt termini per als consumidors,
pero l'efecte a mig i llarg termini sobre el petit i mitjÃ
empresariat component central del nostre model socioeconòmic
seria perjudicial. Això potser s'ho poden permetre a d'altres
indrets, però clarament no és el nostre cas.
El que no ès rigorós és criticar el proteccionisme sense fer
esment de tots els efectes de les mesures liberalitzadores, com
fan alguns. És precÃs fer abans una anà lisi en profunditat
sobre quina és la situació global a les societats a on el procés
liberalitzador està més avançat. Les mesures liberalitzadores
afavoreixen les grans empreses en detriment de les petites,
capgirant el model distributiu inherent: la mateixa activitat
econòmica es concentraria en menys mans que actualment. Aquestes
són les qüestions que ens hem de demanar: volem passar a esser
una societat de treballadors assalariats en comptes d'una
societat de petits empresaris? Estam disposats a perdre varietat
en l'oferta comercial a llarg termini, a més de qüalitat en el
servei? És obvi que si la resposta és negativa, hem d'esser
conseqüents i afavorir la protecció del petit comerc. És
importantÃssim que les institucions recolzin aquest sector com a
peça clau del nostre model socioeconòmic. Dit això, no hi ha
res que l'actuació institucional per si sola pugui sostenir: la
viabilitat del sector passa per entendre que s'hauran de fer
sacrificis per tal d'adaptar-se a les exigències de les noves
realitats. En poques paraules, que els petits i mitjans
empresaris són els principals responsables de la seva supervivència
en un entorn socieconòmic creixentment hostil. Ara que el Govern
els recolza obertament, han d'oferir al públic el millor servei
com han fet fins ara i les condicions més flexibles
possibles. Malgrat el suport institucional, haurien de saber que
més tard o més d'hora res no resisteix els embats
del mercat.
|