El PSM opina. 12/04/2002

La 'teleprefabricació'

Cadascú assoleix els seus objectius com li dóna la gana. Partint d'aquesta premissa, ningú no pot retreure res a la Rosa, al Bisbal, al Bustamante i a aquesta colla de cantants per la gràcia de la deessa televisió. Segurament, moltes d'aquestes estrelles de la música no han sentit mai parlar de les fuses, de l'allegro ma non tropo o dels instruments de canya. Per posar tres exemples. Però els seus discs pugen en les llistes d'èxits com l'escuma. I això que la majoria de cançons no són seves. Ni tan sols no les han fet per a ells. En molts casos, reversionen èxits que als seus autors segur que no els van reportar ni la meitat de beneficis que a ells. I als voltors que els volten. Les discogràfiques s'han posat als seus peus mentre currants de la música malviuen per les Rambles de Barcelona i músics de primera fila comencen a tenir greus problemes per treure els seus productes al mercat. La Rosa, el Bisbal i el Bustamante són fenòmens. Fenòmens televisius i amb data de caducitat, però. Com els iogurts. Ells tenen el que volien. I no se'ls pot dir res de res. Els qui cometen el delicte, en tot cas, són aquells milions de persones que de la mateixa manera que els han enlairat els acabaran oblidant. I tampoc no és un delicte punible, aquest. Perquè els seguidors d'aquests músics prefabricats tenen també tot el dret a aconseguir els seus propòsits com creguin convenient. Que la Rosa els fa feliços? Perfecte. El que repugna és aquest poder de la televisió. Aquesta mena d'alienació permanent de la societat. Aquest presumpte sentiment que, a voltes, transmet la sensació que tots som dins un ramat de xais. Que pretenen moure'ns amb uns fils com si fóssim titelles perquè avancem pel mateix camí. Si aquesta teleprefabricació, com em temo, també és una part d'aquest suposat paradís anomenat globalització, jo agafo la forca i me'n vaig a l'infern. Sóc antiglobalitzador.