El PSM opina. 25/04/2002

Les finques dels aprofitats

Vivim l'època de les mansions dels nou-rics. Impressionants construccions d'un mal gust holivudienc s'aixequen cada dia per aquí i per allà fent malbé moltes zones declarades de «màxima protecció». Lleis que es canvien d'un dia a l'altre, estranyes concessions de permisos de construcció, manca d'escrúpols en el moment de destruir àrees d'especial interès, una vall, les nostres platges i muntanyes... Tot serveix per a fer veure al veïnat que s'ha assolit una determinada posició social. Altes torres i arcs imitació dels que tenen els antics casals fets de qualsevol manera es presenten com el súmmum de la «nova arquitectura». Basta veure les fotografies dels xalets de tots aquests aprofitats que surten publicades en els diaris, talment un esperpèntic panorama dels horrors: parets de totxos mínimament dissimulades amb una capa de guix o, els més «cultes», amb pedres per a imitar les cases antigues. Però l'excessiva abundor de falsos arcs i columnes que no sostenen res, la ridícula ubicació de les finestres, els ulls de bou col·locats als indrets més inversemblants, les plantes exòtiques portades d'algun indret de les Antilles, la piscina de cinquanta metres, el terreny reconvertit en prat de gespa per als cans, palesen la vulgaritat i l'ínfima categoria intel·lectual d'aquesta classe dirigent —polítics i empresaris de nou encuny—. Tot plegat ens recorda aquell vell acudit mallorquí que diu: «De porcs i de senyors s'ha de venir de raça». I aquí tenim molts porcs però pocs senyors.

Ahir era el conseller Borràs, comprant una finca de 289.000 metres quadrats a 0,60 cèntims el metre per a bastir-se un casalot semblant al que hem descrit una mica més amunt en Àrees Naturals d'Especial Interès (ANEI). Sortosament la fiscalia ha ordenat un estudi topogràfic de la finca del conseller i la Guàrdia Civil ja ha trobat al ciutadà libanès, el senyor Ahmad Afhead, que va vendre els terrenys —on no es podia construir— al polític d'UM. La premsa ha informat sobradament de l'operació especulativa portada endavant pel conseller Borràs: la compra per trenta milions de pessetes d'uns terrenys valorats en prop de cent cinquanta representen uns guanys de cent vint milions en una simple visita al notari.

En el programa electoral d'UM, aprovat l'any 1999 —Miquel Àngel Borràs ja era membre de l'executiva— quedava ben especificat que en les àrees naturals d'especial interès es prohibiria l'edificació fossin quins fossin els metres quadrats que tengués la propietat. Sortosament la llei és la llei i una sentència dictada per la magistrada-jutge Carmen Frigola en relació a la construcció dins d'un terreny rústic a Sant Antoni de Portmany pot ser el precedent que permeti als tribunals ordenar «la restauración de la legalidad urbanística infringida inclusive con la demolición de la obra».

Aquest seria el primer pas: castigar qui ha fet malbé la nostra terra. Sabem que a part de la fiscalia, el GOB també estudia la possible il·legalitat de la construcció. El fiscal de delictes ecològics, el senyor Adrián Salazar, ha ordenat als agents del Seprona (Servicio de Protección de la Naturaleza de la Guardia Civil) que porten endavant la investigació de l'«afer Borràs» no solament que estudiïn el possible impacte contra el medi ambient de l'edificació sinó que revisin a fons tots els tràmits de concessió dels permisos. La Guàrdia Civil està redactant l'informe definitiu i el fiscal actuarà en conseqüència.

Com dèiem en el començament de l'article sembla com si tothom hagués enfollit i res ja no importàs: ni les lleis, ni el bon gust, ni la preservació dels espais naturals... La qüestió, per a la plaga de depredadors que ataca la nostra terra, és fer veure al preu que sigui l'estatus assolit en l'exercici de la política i del negoci. El mal gust no és un delicte. No tenim res en contra de qui vulgui fer ostentació del seu poder o del seu analfabetisme cultural sempre que no afecti l'interès general dels ciutadans de la nostra comunitat autònoma. Però quan les malifetes d'algun aprofitat fan malbé el que és de la societat, aleshores s'ha de ser coherent en la persecució i càstig del malfactor.

Un altre casalot famós és la construcció totalment il·legal feta pel regidor d'Hisenda de l'Ajuntament de Santanyí i membre del CMS, el senyor Sebastià Obrador. Aquest espavilat va demanar permís per a fer un porxo de 45 metres quadrats i l'home, viu com n'hi ha pocs, va dir «aquesta és la meva!». Sense cap mena de vergonya s'ha bastit un casal a l'estil del senyor Borràs. Les fotografies que publiquen els diaris de les illes són igualment esfereïdores. Sortosament el desastre ha pogut ser controlat a temps. Les obres han estat paralitzades i el senyor Miquel Vidal, batlle de Santanyí, ha obert un expedient d'infracció urbanística. El PSM també s'ha mobilitzat a fons (no podem dir el mateix d'altres casos prou coneguts) i, actuant de forma valenta i decidida, els regidors de la formació nacionalista i d'esquerres Ramon Canyelles i Maria Antònia Burguera han demanat la destitució del senyor Sebastià Obrador. El comunicat fet públic pel PSM demana al batle que «retire todos los cargos que ocupa Sebastià Obrador en el equipo de gobierno» ja que «es la única manera de demostrar que no se permiten favoritismos en el Ajuntament».

Pensam que la ràpida actuació dels regidors del PSM denunciant el fet, exigint la demolició parcial de l'edifici i demanant la immediata dimissió del regidor Obrador és un exemple digne d'imitar. Maria Antònia Burguera i Ramon Canyelles han actuat com pertoca. Talment com haurien de fer tots els partits polítics. Massa sovint hem vist i constatat fins a extrems inimaginables com, per conveniències males d'entendre, per allò de «ara jo no diré res del que tu fas; tu no diguis res quan jo ho faci» es boten les lleis, es mira a un altre costat. El cas del casalot del conseller Borràs ha servit a la perfecció per evidenciar certs silencis. Si exceptuam la crida a l'atenció feta per EU-Verds, les peticions de responsabilitat que va fer en el seu moment el GOB, altres organitzacions que de portes endins diuen defensar i protegir el nostre territori han callat sospitosament.

Però aquests que callen, els qui amaguen el cap dins l'arena com els estruços, els qui no actuen davant les constants irregularitats urbanístiques amb la rapidesa i celeritat amb que ho ha fet el PSM de Santanyí pagaran en el seu moment un elevat preu polític. La gent ja no combrega amb rodes de molí i té els ulls ben oberts. Cada silenci, cada nova claudicació davant els aprofitats costarà vots, més dels que hom pugui imaginar.