El PSM opina. 26/04/2002

Clonació: llums i ombres

* Príam Villalonga és investigador del Ludwig Institute for Cancer Research, Royal Free and University College Medical School Branch (Londres).

No fa gaire parlavem aquí mateix del delicat tema de la clonació i les seves aplicacions, arran d'una resolució britànica que autoritzava la clonació terapèutica en casos limitats. L'anunci, el passat 7 d'abril, que el primer embrió humà clonat podria haver estat implantat en l'úter d'una dona —ara en la vuitena setmana de gestació— ens obliga a matisar i a insistir en les diferències entre clonació reproductiva i terapèutica. Indubtablement, l'impacte d'aquesta notícia enterbolirà encara més la percepció que té la ciutadania d'aquests conceptes. En aquest context, l'anunci en qüestió atempta no sols contra els més elementals principis ètics, sinó que constitueix un autèntic daltabaix per a la imatge pública de les investigacions basades en les cèl·lules mare i la clonació terapèutica. Bona mostra d'això són les intencions del president Bush de prohibir qualsevol tipus de clonació, malgrat el posicionament favorable envers la clonació terapèutica —en cap cas la reproductiva— de quaranta premis Nobel nord-americans.

Segons la revista divulgativa New Scientist, el polèmic ginecòleg italià Severino Antinori va comentar a un congrés als Emirats Àrabs Units que «una dona està embarassada de vuit setmanes», referint-se al seu programa de reproducció per clonació que inclou 5.000 parelles. El Dr. Antinori va refusar donar més detalls sobre l'estat de la dona en qüestió, així com tampoc no va facilitar la seva nacionalitat ni localització. Si això fos veritat, constituiria una autèntica aberració en més d'un sentit. Tanmateix, hem d'esser prudents i esperar la confirmació de la notícia que potser no és més que una argúcia publicitària, com molta gent comença a pensar. És molt sospitós que l'oficina d'Antinori a Roma refusi en tot moment confirmar la notícia, i sospitosa és també l'actuació d'Antinori en el passat: les seves afirmacions d'haver clonat primats mai no s'han confirmat en forma de publicacions científiques. Estam, per tant, davant d'un personatge molt poc fiable i hem de mantenir tot l'escepticisme que ens sigui possible.

De totes formes, la possibilitat —malgrat que sigui remota— és certament preocupant. No és necessari ni tan sols fer al.lusió a les qüestions ètiques i morals que desqualifiquen aquest programa experimental. El rebuig a la clonació reproductiva és absolut a la comunitat científica i amb seguretat deu esser l'únic sentiment clar que tenen els ciutadans en aquest tema. Però més enllà de les qüestions ètiques, l'estat actual de les investigacions fan dubtar molt seriosament de l'èxit final d'aquesta arriscada iniciativa. És molt probable que l'embrió implantat no arribi al final de la gestació i en tal cas la possibilitat de malformacions o malalties futures és molt gran. Diversos problemes han sorgit en les set espècies de mamífers clonats fins avui —recordem l'ovella Dolly—, tot i que les investigacions estaven bastant més avançades que en humans. L'empresa nord-americana Advance Cell Technology va clonar tres embrions humans el novembre passat, però cap d'ells no va sobreviure l'estadi de sis cèl.lules. Per tant, a la llum dels coneixements actuals, és molt dubtós que el Dr. Antinori pugui sortir-se amb la seva. No serà ell qui pagarà el preu en cas de malformacions o malalties, fet que posa de manifest la seva greu irresponsabilitat, per damunt de consideracions ètiques sobre la clonació. No és d'estranyar que un personatge d'aquestes característiques es vegi forçat a realitzar aquests experiments a llocs tan exòtics com Dubai.

En tot cas, no hem de caure en el parany de rebutjar qualsevol iniciativa basada en la clonació terapèutica, ni molt manco en la utilització de cèl·lules mare embrionàries. Precisament, hi ha dades recents molt interessants que posen en qüestió moltes de les expectatives generades sobre les cèl·lules mare adultes, i conseqüentment reafirmen l'interès en les cèl·lules mare d'origen embrionari. La prestigiosa revista Nature, en el seu número del 4 d'abril, recull dos treballs que descriuen com cèl·lules mare adultes poden tenir un comportament que mimetitzi —però que, estrictament, no és així— la seva diferenciació en diferents tipus cel·lulars. Recordem que la capacitat de les cèl·lules mare per a generar tots els tipus cèl·lulars de l'organisme és la clau de la seva utilitat terapèutica. Concretament, un grup de Florida ha descrit com cèl·lules mare adultes, provinents del moll de l'os, poden fusionar-se amb altres cèl·lules veïnes adquirint el fenotip (aspecte) d'aquestes. A un altre article, un grup de la Universitat d'Oxford descriu un comportament pràcticament idèntic en cèl·lules mare adultes de cervell de rata. El missatge d'aquests treballs és que les observacions prèvies en el sentit que les cèl·lules mare adultes poden generar diferents tipus cel·lulars podrien esser conseqüència no de la seva plasticitat i capacitat de diferenciació intrínseca, sinó d'un procés aleatori de fusió cel·lular entre cèl·lules mare i altres cèl·lules properes. En resum, aquests treballs posen en dubte els descobriments anteriors relatius a la capacitat de diferenciació de les cèl·lules mare adultes. Per tant, a l'espera de noves clarificacions, les cèl·lules mare embrionàries romanen com l'alternativa més sòlida en aquesta línia de recerca.

Per acabar de subratllar l'enorme potencial de les cèl·lules mare embrionàries i de la clonació terapèutica, hem de comentar un altre treball d'enorme impacte. La revista Cell —la més prestigiosa en el camp de la biologia cel·lular— publica a la seva edició del 5 d'abril un treball magnífic realitzat per un dels majors experts mundials en cèl·lules mare, Rudolf Jaenisch, del Massachussets Institute of Technology. En aquest article es descriu las correcció d'un defecte genètic en ratolins combinant transferència nuclear (clonació terapèutica) i teràpia gènica. Intentarem, pel gran interès d'aquest treball, explicar-ho tan planerament com ens sigui possible:

Els investigadors parteixen de ratolins amb una deficiència genètica (els falta un gen concret) que els provoca una severa immunodeficiència: estan mancats d'alguns tipus de cèl·lules de la sang (limfòcits B i T). Aquests ratolins només poden sobreviure en condicions de netedat i d'esterilitat ambiental. D'aquests ratolins s'extreuen cèl·lules de la coa i d'aquestes s'aïlla el nucli, que es transfereix a un òvul sense nucli, és a dir es procedeix a la clonació per transferència nuclear. Dels embrions resultants (en un estadi molt primerenc, amb poques cèl·lules) s'obtenen cèl·lules mare embrionàries. Aquestes són genèticament idèntiques al ratolí original, és a dir que comparteixen la deficiència genètica. Mitjançant teràpia gènica s'introdueix el gen que els mancava, i posteriorment les cèl·lules mare (ara ja normals o «sanes») són estimulades en cultiu per a convertir-les en cèl·lules progenitores hematopoiètiques (les cèl·lules que donen lloc a totes les cèl·lules de la sang). Una vegada assolit aquest pas, es trasplanten al ratolí original immunodeficient. Tres setmanes després es varen identificar cèl·lules sanguínies dels tipus que originalment mancaven i, en resum, es va comprovar la restitució a la normalitat del sistema immune d'aquests ratolins, i per tant la seva curació.

Evidentment, aquests treballs mereixen gaudir d'un ampli reconeixement científic i social, i els separa un abisme de la irresponsabilitat del Dr. Antinori. Hem d'esser molt conscients que no és pot ficar tothom en el mateix sac, i que la clonació —com tot— pot esser emprada en benefici de la humanitat o en profit d'interessos particulars, mancats d'ètica professional. Encara que hi hagi exemples lamentables com el d'Antinori, no hauríem de caure en la irresponsabilitat de magnificar-los, tancant-nos les portes que ens ofereixen aquestes prometedores investigacions. Les opinions més autoritzades ens diuen que les cèl·lules mare embrionàries —i la clonació terapèutica com a font d'obtenció d'aquestes— poden oferir esperances de futur per a moltes malalties. No hauríem de sobredimensionar les actuacions d'un llunàtic com Antinori. No s'ho mereix. Els científics honests —l'amplíssima majoria— tampoc no s'ho mereixen.