El PSM opina. 30/04/2002

Una reflexió sobre el terratrèmol francès

Ja sé que és un tòpic dir-ho, però no deixa de ser cert que el que ha succeït a França en la primera volta de les eleccions presidencials ha de ser degut a molts de factors i a moltes raons. Dic açò perquè la reflexió que vull exposar no pretén, en absolut, considerar-se com l’explicació clau del que ha passat. Sols vull posar de relleu un aspecte que, almenys de moment, ha estat poc tingut en compte per la majoria de comentaristes mediàtics i que, al meu parer, no deixa de ser important. Em referesc a la malaltia democràtica que suposa l’ultracentralisme francès, que ara passa factura.

Arreu d’Europa, de manera diversa, seguint distints models, i amb més o manco fortuna, fa anys que es duen a terme processos de descentralització política i administrativa. Alguns estats (els de caràcter federal) duen la descentralització escrita en el propi model de l’estat. Altres han evolucionat des d’una forta centralització cap a diverses formes de transferència del poder central a favor d’entitats regionals i locals (l’estat espanyol, sense anar més lluny). En aquests processos hi podem trobar tots els matisos i emperons que vulgueu. Els nacionalistes de les nacions sense solem criticar la insuficiència d’aquestes reformes, però no es poden negar categòricament. Però en aquesta evolució dels estats-nació clàssics hi ha excepcions, i la més clara és la francesa.

Les reformes descentralitzadores no obeeixen tant a raons ideològiques, sinó sobretot al sentit comú i al pragmatisme de l’acció política¹. Sense menysprear altres aspectes (motivacions democràtiques i històrico-polítiques) es tracta, essencialment, de millorar l’eficàcia en la gestió de les institucions polítiques, d’apropar l’administració als administrats, de distribuir territorialment el poder polític per poder-lo executar de manera diligent i efectiva. Així, per exemple, l’acceptació de l’anomenat principi de subisidiarietat per part dels Tractats de la Unió Europea (“tot allò que pugui fer l’administració més propera al ciutadà no ho ha de fer una administració superior”) no es deu tant a una conversió dels líders polítics europeus a l’autonomisme o el federalisme, sinó a una motivació pragmàtica. En definitiva: la descentralització és recomanable senzillament per raons d’eficàcia i de racionalitat administrativa.

Però vet aquí que, mentre d’una o altra manera aquestes reformes s’han obert pas a Europa, França ha continuat essent el bastió defensiu de l’estat unitari pur, del centralisme jacobí, de l’unitarisme polític absolutament al·lèrgic a reformar les estructures de l’estat en clau descentralitzadora. Fa uns anys, un professor universitari francès em comentava que tant des d’àmbits acadèmics com des de tècnics de l’administració s’han plantejat propostes de distribució territorial del poder, que invariablement han estat obstaculitzades pels polítics, tant de dretes com d’esquerres, gelosos guardians de les essències republicanes, que a França és el mateix que dir del centralisme en estat pur. D’altra banda, és important destacar que aquest centralisme no és sols polític, sinó també econòmic: l’extraordinària concentració financera, industrial i comercial de París i el seu entorn, i la consegüent marginalització de la perifèria, no té parangó a cap altre estat de la Unió Europea.

I resulta obvi que l’estructura política de l’estat francès no és capaç de resoldre mínimament els importants reptes polítics, socials i econòmics de l’actualitat. Però com que l’esperit jacobí amara profundament la societat francesa, cap alternativa o proposta favorable a una reforma institucional en clau descentralitzadora no troba ressò en la ciutadania, que continua confiant que tot es resolgui des de París. La cosa no funciona, però la ciutadania no atribueix el fracàs a un model d’estat caduc i anacrònic, sinó a la mala gestió dels governants de torn. En conseqüència, la gent s’instal·la en el desencís, fomentant l’abstencionisme electoral, o es decanta per les propostes més rànciament jacobines, que prometen recuperar la grandeur mitjançant un enfortiment (encara més!) del govern central. L’èxit de Le Pen és, en part, explicable per aquest fenomen, com també ho és el gens menyspreable suport electoral a les tesis del sobiranisme estatalista absolutament tronat de Jean-Pierre Chevenement.

Mentrestant, a l’estat espanyol, on amb tots els matisos que vulgueu s’ha produït, al llarg dels últims vint anys, un important procés de descentralització administrativa, ara tenim un govern central i un partit, el PP, que promou de manera desinhibida la tornada enrere, la re-centralització de l’estat. També, com en el cas francès, en la doble vessant política i econòmica. Per una banda, pretén recuperar competències transferides a les comunitats autònomes, desenvolupa lleis d’àmbit estatal que restringeixen o minimitzen la capacitat política dels governs autonòmics, promou un “pacte local” directament pensat per buidar de contingut el poder autonòmic, i nega la presència de les autonomies davant les institucions de la Unió Europea, per esmentar només alguns exemples. Per altra banda, duu a terme una ofensiva de concentració econòmica i financera a la capital de l’estat (operació brillantment analitzada i descrita per un recent informe del Cercle d’Economia de Catalunya), que pot frenar o fins i tot fer retrocedir el desenvolupament de la perifèria geogràfica. Amb açò no vull insinuar que aquí ens podem trobar amb un fenomen paral·lel al lepenisme o al chevenementisme, però sí afirmar el perill que el gir centralista promogut pel PP pot tenir sobre la vertebració política, la cohesió social i l’equilibri econòmic de l’estat. A la curta, el centralisme del PP pot treure rèdits electorals a l’Espanya profunda. Però a mig o llarg termini sols pot conduir a un fracàs que tots pagarem si s’arriba a consumar.

___________________________

(1) Per a qui vulgui aprofundir en aquesta línia explicativa, recoman els treballs d’Antoni Fernández, Rafael Ribó i Jaime Pastor al “Manual de Ciència Política” coordinat per Miquel Caminal, Ed. Tecnos, Barcelona 1998.