|
El «valencià», cosa de tots
La presentació del llibre Doctrina sobre la llengua de les
Balears i de València, que recull textos de Mn. Antoni M.
Alcover (2ªedició ampliada, en ocasió del centenari de la
Lletra de convit), és motiu de reflexió sobre la confiança
—és a dir, la manca de confiança— en la raó perquè
les persones s'entenguin. I és que els arguments de l'apòstol
de la llengua catalana a favor de la unitat de l'idioma, més
enllà de la diversitat que mostren els parlants de qualsevol
llengua viva, encara ara són menystinguts i escarnits pels
enemics de la democràcia. Tot quedaria en anècdota
intranscendent, si entre aquestes ments obtuses no hi hagués uns
sectors importants del País Valencià, que amb el president
Zaplana al davant aprofiten la ignorància d'alguna gent atiant
primaris sentiments d'autoodi com a estratègia per recollir vots
a les eleccions i barrant qualsevol avanç en la normalització
de l'ús social de la llengua dels valencians. Des dels temps de
la Transició, la dreta valenciana ha sabut instrumentalitzar
l'anticatalanisme visceral per afavorir els seus objectius de
domini. Primer fou amb els F. Abril Martorell, M. Broseta, et
alia (UCD); després, amb els de V. Lizondo (UV) i amb els
governs d'E. Zaplana (PP) —comptant, tot sigui dit, amb
l'actitud absurdament contemporitzadora dels anteriors governs de
J. Lerma (PSOE)—, el secessionisme lingüístic no ha cessat
de fer matx. El nacionalisme separatista (puix que tracta de
consumar la ruptura territorial dels Països Catalans en un dels
trets nacionals més bàsics, l'idioma) ha anat assolint un èxit
darrera altre, mentre que les forces polítiques democràtiques,
perplexes, no encertaven a trobar una estratègia correcta per
fer front a tanta demagògia. Per al catedràtic de llengua
catalana de la UB, J. Solà, l'anomenada «pau lingüística»,
segons el pacte que constituïa l'Acadèmia Valenciana de la
Llengua, no hauria significat altrament que la constatació de la
victòria de l'espanyolització del país: a les ciutats més
importants (València, Alacant, Elx, Castelló…) l'ús
social del valencià ha arribat a percentatges residuals (3'8% a
la ciutat cap i casal). En aquestes circumstàncies, el rerapaís,
que encara parla valencià, lluny de garantir cap continuïtat,
es bat en retirada.
Hem de dir que aquest panorama no és fruit de cap «procés
natural», sinó d'una agressió planificada, que, des del
franquisme i posteriorment té un fil conductor en els debats de
l'Estatut valencià i en les primeres disposicions ministerials
de la «democràcia». Record, per exemple, el nefast Decret de
Bilingüisme del 23 d'agost de 1979 i l'OM que el regulava.
Sistemàticament, els polítics dominants a València s'han
posicionat contra la Universitat, contra els criteris de la
mateixa Real Academia Española, contra els escriptors i intel·lectuals,
contra la ciència, en una actitud que no té res a veure amb la
raó i sí molt amb la bestialitat feixista, que menysprea la
cultura i manipula la història.
I tot açò ha succeït i succeeix. Episodis recents com el no
reconeixement de les titulacions en Filologia Catalana (de la
mateixa Universitat de València!); l'exclusió dels curricula
oficials de literatura dels autors no nascuts al País Valencià,
el ridícul llistat de «paraules genuïnes», etc.) són una autèntica
vergonya i uns atemptats de lesa cultura.
«Cal que fora també del País Valencià, la resta de la
comunitat lingüística catalana abandoni la deixadesa col·lectiva,
el conformisme tradicional i la inconsciència general, davant
l'agressió reiterada dels de sempre, i s'adoni d'una vegada que
el valencià és cosa de tots i que les llengües, com els
pobles, sempre comencen a afeblir-se, a trencar-se i finalment a
perdre, per la baula més dèbil de la cadena, pels extrems, per
les fronteres» —escrivia fa poc J.Ll. Carod-Rovira. Hi
estic d'acord. Com a ciutadà catalanoparlant, fart d'assistir a
vint-i-cinc anys de barbàrie contra els meus drets lingüístics,
reclam de les autoritats democràtiques del meu país (Parlament,
Govern, Consells, Ajuntaments) i de l'Estat (Congrés de
Diputats, Senat…) una actuació enèrgica de condemna contra
el terrorisme cultural separatista al País Valencià, impunement
exercit. La democràcia no implica que els governs legítims
puguin fer allò que els rota o els ve en gana. L'Estat Social i
de Dret que la Constitució espanyola proclama obliga a respectar
els drets més bàsics. Que aquells que es diuen tan
constitucionalistes (per a allò que els convé) no es passin més
per allà baix la Carta Magna en altres coses, em sembla
desitjable.
|
