I malgrat tot surt el sol
El primer de maig havia de marcar la frontera entre un ahir edènic,
de platges perlejades de finures d'arena naturalment disposada
pel pas dels anys, de terrasses assolellades o ombrejades segons
convengui on prendre un refresc de bucòlics efectes
tonificadors a uns preus que es diuen populars, sense plusvĂ lues
de cap mena; d'hamaques gratuïtes, perquè ocupen un sòl públic,
i còmodes sota els parasols administrades per
empreses altruistes, no fos cosa no vinguessin els turistes, tot
i que a vegades pertanyen, per unes estranyes casualitats mai no
volgudes, a la dona del batle o a un cosĂ germĂ del primer
mandatari. Sota uns para-sols de canyet que criden
clamorosos les turgències vermelloses dels turistes i els
conviden a passarhi el dia i, encara, de tant en tant,
passen quasi clandestinament però consentida, dones vestides amb
massa roba, de pell morena natural que ofereixen de franc, amb atĂ vica
cantinel·la inclosa, un tall de sĂndria, o de melĂł o de pinya
tropical o qualsevol fotesa per rosegar i passar l'estona. De
trens turĂstics, que no fan fum, ni renou, ni embossen el trĂ nsit,
que traginen el ramat de punta a punta d'urbanitzaciĂł o de cala
damunt unes vies imaginà ries que recorren recòndits paratges,
virginitats territorials ocultes, que eleven els Ăndexs
culturals del bestiar nòrdic que ens visita. I aquesta oferta
complementà ria també de forma altruista perquè si no, no
en vendria cap, de turista. I per si no n'hi hagués prou,
d'atractius, es passeja tot un eixam de funambulistes ambulants,
mags d'inimaginables xisteres, que ara els posen un capell de
torero, suara unes cornucòpies d'un carnaval que gastà en
banyeta verda, més tard uns filaments que desprenen hà lits
lluminosos, reminiscències del futur paradĂs que ens espera a
tots, i qualsevol andròmina més per fer riure l'enamorat que fa
mèrits per conquerir els favors de la dama, el nin que s'ha
portat bé al restaurant o l'andropà usic que, posats a no poderse
remenar res, belluga les molles elĂ stiques que sostenen el
banyam d'un dimoniĂł de fira. I al vespre, cuineres grassones,
madones de poble, amb la mateixa grĂ cia que si fessin un dinar
de matances, treuen taulades, no d'arròs grogós o de pilotes,
que potser això els escagassaria i tampoc no vindrien, sinó de
pizzes i d'unes patates llargueres que els unten amb una mica de
suc vermell, que anomenen ketxup, perquè tenguin gust de qualque
cosa. I tot això ho treuen les madones de poble grassonetes,
altruistes, davantal posat, que recullen unes poques propines i
venga servir pitreres de pollastre de camp, que Ă©s gustĂłs, i
pizzes pels monotemĂ tics, i vi del bo, del celler res
d'aquest que anomenen cabezĂłn i quan es troben plens de
panxa, els esperen a l'hotel, amb el jardĂ sense moscards, amb
una orquestra que ja ha envestit pasdobles i vivaspanyes a les
totes. I allà còmodament asseguts hi ha cambrers, que semblen
esclaves egĂpcies, que els porten un gin tònic, la ginebra de
marca, la tònica també i encara s'ofrenen a ventarlos, si
tenen calor, a ensinistrarlos amb quatre passes de ball, si
tenen amilocades les extremitats inferiors o entretenen la dona
que té massa ballera o mal de cap. I, no ho heu observat? a
posta de sol o un poc més, s'omple la urbanització d'un petit
eixam d'aprenents de cicerones que els regalen un tiquet per
mostrarlos el camĂ d'un temple bĂ quic on hi ha mĂşsica a
tota, i xafarranxo també a tota, i els abeuren com a xots, sense
pagar res, que si no no vendrien, i com que no hi vendrien, no es
distraurien i com que no es distraurien, s'avorririen i per
avorrirse ja poden quedar al seu paĂs, que no fa sol i nomĂ©s
plou o fa boira. Però tot això era abans, quan en aquest paĂs
ningĂş no pagava taxes a l'aeroport i tot era abundĂ ncia, com en
un jardĂ de les delĂcies. Era abans, ara hi ha l'ecotaxa, i amb
un euro a diari s'han espantat milers i milers de turistes que no
vendran perquè com que estaven avesats a venir de franc ara se
senten insultats perquè els fan pagar aquesta ruïnosa quantitat
i, a partir de l'u de maig, els tords volaran baixos. I qui sap
si sortirĂ el sol?
ť
|