El PSM opina. 10/05/2002

L'ultradreta, el símptoma i la malaltia

Al contrari del que podria semblar, no m'ha deixat gens tranquil la indignació unànime i la condemna entusiasta amb què s'ha reaccionat davant d'un suposat creixement de la ultradreta política a la Unió Europea. I tampoc m'ha convençut la idea simple que s'ha difós en el sentit que aquest creixement era una reacció poruga davant de la inseguretat ciutadana o dels temors que provoca la immigració. I m'agradaria mostrar les meves reserves i suggerir nous interrogants.

En primer lloc, crec que hem anat massa de pressa a parlar d'un creixement espectacular de l'extrema dreta política a Europa. És cert que els resultats de la primera volta a les eleccions presidencials franceses van deixar al descobert una realitat antiga i sòlida, el Front Nacional de Le Pen, però no pas per un creixement massa notable dels seus vots sinó per la fragmentació de l'esquerra i la desaparició del candidat socialista a la segona volta. I tot i que cada cas demanaria una anàlisi particular, m'inclino a pensar que també és el que ha passat en els altres països: el creixement dels extrems es deu sobretot a la crisi dels partits polítics majoritaris a dreta i esquerra que han abusat de la indefinició ideològica i pràctica que fins ara els havia permès competir electoralment en un mateix espai central.

La segona consideració crítica és per l'esquematisme amb què hem anomenat d'ultradreta aquests partits radicals en ascens. I no és només que a Le Pen sobretot el votin obrers i joves. El cas holandès encara convida més a la reflexió. El líder de l'agrupació d'electors dita d'ultradreta, desgraciadament assassinat, resulta que era de tarannà liberal i gens conservador -un homosexual que no tenia cap inconvenient a fer pública la seva opció, per exemple-, que no suportava que el comparessin amb Le Pen i al domicili del qual aquesta setmana han deixat flors tota una multitud de joves de totes les ètnies. I per fer-ho més difícil, aquest moviment que ha estat considerat racista ara es decanta per João Varela, un home negre nascut a Cap Verd, per succeir-lo. D'altra banda, el fet que aquestes forces creixin en països de forta tradició democràtica contradiu l'argument de l'existència o no d'una cultura democràtica sòlida com a salvaguarda davant del feixisme. I, encara, fa desconfiar de la qualificació d'ultradreta feixista que molts dels que la denuncien no reaccionin amb el mateix alarmisme catastrofista davant d'alternatives electorals d'esquerra radical, sovint d'una ideologia antidemocràtica encara més explícita que la de Le Pen o Fortuyn.

Tot plegat, i ho dic sense poder evitar que una esgarrifança em pugi per l'esquena, em fa venir al cap la política del PP al País Basc, amb la criminalització de l'independentisme i l'intent d'il·legalització de Batasuna. Vull dir que el PP, a Euskadi, diu que vol resoldre el problema de la violència política, que també anomena feixista, criminalitzant l'expressió política d'un quinze per cent de la població i, si pot, prohibint que s'expressi democràticament a les urnes. No entraré ara en si el PP es deixa portar -amb consciència o no- per l'interès electoralista d'una política demagògica que agrada a Espanya, ni perdré temps a demostrar que la seva estratègia està abocada al fracàs, sobretot després de veure que ni la brutalitat militar -o terrorisme d'Estat, que aquí els conceptes em ballen- de Sharon no ha pogut frenar en res el terrorisme palestí de Hamas. Només poso l'èmfasi en la comparació amb una manera de fer política que també creu més en els exorcismes de la propaganda política que no pas en l'anàlisi del problema i la negociació de la seva solució. En el cas de la suposada ultradreta, també s'ha optat per escandalitzar-se pel seu creixement suposadament brutal i excitar tota mena d'exorcismes socials per tal de, si no eliminar-la, criminalitzar-la. Com si el vot a aquestes forces fos el resultat d'una conversió espontània i capriciosa que cal combatre. Sincerament: si a Rotterdam un 30 per cent de l'electorat va votar el senyor Pim Fortuyn, és que hem de creure que el virus del feixisme ha infectat la ciutat d'Erasme en una mena de pandèmia ideològica imparable. ¿O és més raonable pensar que, senzillament, els ciutadans de Rotterdam tenen motius per veure amb molta incertesa el seu futur i el de la seva ciutat?

Així, doncs, crec que l'anàlisi dels fets hauria d'emprendre un altre camí. Primer, s'hauria de comprovar si hi ha un nou fenomen polític o si, simplement, ara se n'ha fet visible un d'antic. Això evitaria dramatismes, pors innecessàries i, potser, reaccions histèriques com les de l'assassí de Fortuyn. Segonament, convindria revisar el concepte d'ultradreta que sembla inadequat vistes les característiques dels continguts ideològics i dels votants que reben. És clar, revisant també el conjunt de simpaties i antipaties, a dreta i esquerra, amb els mateixos criteris. Tres, caldria aprofundir en la idea de si allò que realment és nou no és la crisi de l'espai central, en la mesura que ha esdevingut ideològicament irreconeixible i incapaç de solucionar alguns dels nous problemes reals de la convivència ciutadana: és a dir, si no s'està convertint en una mena d'espai polític insignificant. I, en definitiva, seria fonamental resoldre els conflictes que dibuixa aquesta nova realitat: d'una banda, amb un aprofundiment coratjós de les regles de joc democràtiques -que, per exemple, evitin que un sospitós de corrupció s'escapi de l'acció de la justícia i arribi a president de la República- i, de l'altra, atenent les veritables incerteses dels ciutadans, especialment si apunten a problemes objectius. I és que la ultradreta no és la malaltia, sinó el símptoma. Potser.