Record a Marià Villangómez
Parlar de Marià Villangómez és anar a la recerca d'alguns
dels més estimats records ocults en els plecs de la memòria: la
melangiosa presència d'Eivissa i Formentera retorna ara, potent,
com una mar agitada per les més fortes onades. Recentment la
consellera de Cultura, Fanny Tur, em comunicava que havia guanyat
el I Premi de Poesia Illa de Formentera (juntament amb el poeta
Bartomeu Ribas) en homenatge a Marià Villángómez. L'obra
guardonada era Rituals. De sobte, els records referents a la
influència de Marià Villangómez dins de la generació
d'escriptors dels anys seixanta i setanta s'han acaramullat dins
del meu cervell.
Un dia hauré d'analitzar a fons, cercant les arrels, la influència
de la poesia de Marià Villangómez en algun dels meus poemaris (i
concretament en aquest que ara ens ocupa, Rituals, publicat amb
suport del Consell Insular d'Eivissa i Formentera per «Res
Publica Edicions»).
Joan Fuster, en el capítol «Notícia de les Illes, del País
Valencià i del Rosselló» (Literatura Catalana Contemporània,
pàgs. 254-260) deia, en parlar de la superació de l'Escola
Mallorquina (tot situant el paper bàsic de Rosselló-Pòrcel en
aquesta línia) que malgrat que de principi «els versos de Dolç
i de Villangómez, en contrast amb els de Rosselló, semblaven
assegurar la continuïtat de l'Escola...» el cert és que,
continua Joan Fuster: «L'evolució es precipita en uns anys, i
canvia completament la fesomia del grup insular. Es pot observar
en el procés seguit per l'obra de Miquel Dolç i per la de Marià
Villangómez... els tres primers volums publicats per Marià
Villangómez -Terra i somni (1948), Elegies i paisatges (1949),
Els dies (1950)- continuen la línia tradicional de les Illes.
Després, amb Els béns incompartibles (1954), i els llibres que
el seguiren, Ceguesa de l'estel (1956), Sonets de Balansat (1956),
La miranda (1958), El cop a la terra (1958), Declarat amb el vent
(1963) etc., la seva poesia experimenta, també, una poderosa
creixença interior i absorbeix estímuls intel·lectuals i ètics
més profunds que els que eren habituals en l'Escola».
Llompart de la Peña en el llibre Els nostres escriptors (Editorial
Moll, 1996) confirma les opinions de Fuster quan diu parlant
d'Elegies i paisatges (pàg. 242): «D'altra banda, l'aire,
diguem-ne noucentista, del poeta eivissenc, és ben perceptible.
Els plantejaments i els resultats són, emperò molt diferents.
Aquella visió sentimental i sovint elegíaca del paisatge, que
l'Escola Mallorquina havia convertit en recepta fàcil, tòpica i
superficial, adquireix a la poesia de Marià Villangómez una
categoria profunda i transcendent». En l'apartat «Nota sobre
Marià Villangómez» del magnífic treball de Margalida Pons,
Poesia insular de postguerra: quatre veus dels anys cinquanta,
podem copsar la vital influència en la poesia de Villangómez de
Pedro Salinas, Jorge Guillén, García Lorca, Alberti i Cernuda.
Influència, evidentment, que també podem trobar en Llompart de
Peña, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover. Com diu Margalida Pons:
«Si a aquests noms afegim els que apareixen a les seves versions
de poesia estrangera (Pound, Rimbaud, Mallarmé, Valéry, Hardy i
Laforgue, entre altres), l'escola postsimbolista es fa visible
amb absoluta claredat».
Un dels poemaris de Villangómez que més m'impressionà en el
seu moment va ser El cop a la terra (Editorial Moll, 1964). Un
poemari del qual Josep M. Llompart havia escrit en Els nostres
escriptors (pàg. 243): «El cop a la terra és el llibre on la
visió del propi poble, del material humà del propi poble, troba
una expressió més plena. La gent d'Eivissa, les vides anònimes,
amb les seves alegries, les seves penes i els seus treballs, que
donen fesomia pròpia a la col·lectivitat insular, hi són
objecte d'una interpretació plena d'emoció i de bellesa».
De cop i volta, rellegint Terra i somni (1948), Elegies i
paisatges (1949), Els dies (1950), Els béns incompartibles (1954),
Sonets de Balansat (1956), La miranda (1958), El cop a la terra (1962)
o Declarat amb el vent (1963), en tornaven a la memòria molts
records: la presència sempre patent de Marià Villangómez en
totes les nostres inicials provatures literàries dels seixanta i
setanta; els viatges en temps de la clandestinitat quan fugíem
per uns dies de la trista grisor ciutadana, de les persecucions
de la tenebrosa Brigada Social (la policia política del règim
franquista). Aleshores ens perdíem per les platges de Formentera
-eren els anys dels hippis, de la brutal repressió contra els «barbuts
de cabells llargs» i el «nudisme»- tot imaginant la possible
existència d'un món més humà i llibertari. Era el temps
d'arribar al port d'Eivissa amb aquells atrotinats vaixells
antics de la Transmediterrània. Una de les primeres coses que fèiem
en arribar era anar al Museu del Puig des Molins, perdre'ns enmig
de l'art immens de la civilització púnica i romana amb un
poemari de Marià Villangómez sota el braç.
Seria impossible, en un article tan curt, deixar constància
escrita de tota l'obra del poeta eivissenc, de les traduccions de
poesia que inclouen des dels sonets de Shakespeare a poetes com
Keats, Baudelaire, Yeats i Dylan Thomas, entre d'altres. La
importància cultural de Versions de poesia moderna (1971) i
Recull de versions poètiques (1974) és prou evident. Dos volums
en prosa, L'any en estampes i Llibre d'Eivissa situen Marià
Villangómez com a un prosista d'excel·lent qualitat.
Com digué Tomàs Garcès (Pròleg a la Poesia de Marià Villangómez,
dins Serra d'Or, núm. 114, març de 1969: 40-41): «Villangómez
Llobet és, per damunt de tot, un poeta insular. Els seus llibres
són, abans que res, llibres d'Eivissa, que ell ha descrit (Llibre
d'Eivissa, L'any de les estampes) en una prosa acurada, elegant,
exacta...)».
Marià Villangómez va rebre l'any 1989 el Premi d'Honor de les
Lletres Catalanes. Abans, el 1955, havia guanyat un premi
literari a Cantonigròs per Sonets a Balansat i el premi de la Crítica
de Serra d'Or (Traducció, 1984) per Trenta-quatre poemes de W.B.
Yeats i el Jaume Vidal Alcover de teatre, dels Premis Cavall Verd.
Igualment va ser mereixedor del premi Crítica de Serra d'Or (1987)
per Obres Completes. L'any 1989 obtingué el Premi d'Honor de les
Lletres Catalanes.
|