El PSM opina. 12/05/2002

Memòries d'Amiens

L'historiador britànic John H. Elliot, en l'acte de lliurament del doctorat Honoris Causa per la Universitat de Lleida (13/9/99), es mostrava en desacord amb la celebració d'aniversaris i, sobretot, amb el determinisme històric: «en cada moment les opcions han estat moltes i diverses». Però a mi, que no som historiador, la commemoració d'efemèrides no em sembla malament per se. Tot depèn no tant del què es commemora («celebrar» ja podria ser tot un altre rotllo), sinó del com.

Després de llegir els diaris, navegar per la web del Ministerio de Defensa i parlar amb en David Sintes, he reescrit, amb permís de Lewis Carroll, un fragment de la novel·la Alícia en el País de les Meravelles:

Alícia front a Humpty Dumpty:

—No sé què és que vostè entén per boicot als Actes de celebració del Tractat d'Amiens, ni què vol dir quan escriu que l'actitud del PSM i EM davant el bicentenari de la Pau d'Amiens és «radical i incoherent»? Quina és la seva canya de mesurar ( deu i talla!) la coherència davant d'aquells fets? I per últim què significa per a vostè commemorar?

—No t'ho he dit encara? Entenc per «boicot», «radicalitat» i «incoherència» no estar absolutament d'acord amb jo i amb tot el que jo propòs. Aquest és el meu perfecte argument irrebatible. I és que quan jo empr una paraula —s'expressava Humpty Dumpty amb somriure de menyspreu— significa exactament allò que em plau que signifiqui. Ni més ni manco.

—La qüestió és saber —va respondre Alícia— si té vostè la potestat de fer que les paraules signifiquin quelcom diferent d'allò que volen dir.

—La qüestió —va replicar Humpty Dumpty— rau a saber qui és qui comanda. I punt!

La plàtica continua.

«Commemoració» —crida H.Dumpty. I tradueix: «Per commemoració entenc que jo et diré allò que has de recordar. Més val que te'n ben informis en els llibres d'història que jo autoritzaré i faré obligatoris. Commemorar significa recordar els fets passats tal com et dic que realment van succeir».

Alícia, en aquestes, ja molt empipada, mostra el seu trasbals davant la capacitat d'una sola paraula per significar coses tan diferents a les que ella creia conèixer. Però l'altre no s'immuta:

—Quan jo exigesc a una paraula un esforç com aquest, li pag sempre un complement retributiu. Hauries de veure totes aquestes paraules diumenge a vespre, després de la Gran Parada Militar, quan s'empentegen i revolten suvora jo per cobrar les seues pagues! Perquè, ¿qui comanda en les paraules? —es demana circumspecte Humpty Dumpty. Un analfabet, sens dubte. Però no només. Ningú no fa descarrilar els diccionaris tan sols pel plaer de fer-ho. Cal que hi hagi empreses periodístiques i mitjans de comunicació que ho facin. Aquests, lluny de ser un mirall de la realitat, com els agrada de dir-se, més tost són un mirall de les realitats que fabriquen, és a dir, miralls d'ells mateixos. La clau, petita Alícia, no és només qui comanda, sinó també quines quantitats de doblers hi aboca.

Et recoman, Alícia, que no demanis als H. Dumpty què es la pàtria. Ells prou que ho saben que la nostra pàtria és allà on hi ha la gent amb qui compartim els mateixos valors. I això es troba arreu: a Sanlucar de Barrameda i a Ciutadella de Menorca; a es Castell i a Jabalquinto… Cert. Per açò mateix, ells, els nacionalistes que no ens deixen a nosaltres deixar de ser nacionalistes (tal com voldríem) intenten per tots els mitjans —i en tenen molt: l'Elcano i la llei de partits polítics o la de qualitat de l'ensenyança…—; intenten que compartim els mateixos «valors», que combreguem amb les mateixes rodes de molí. Allò que va dir no sé quin poeta: que un país sols no és una pàtria; una pàtria és, amics, un país amb justícia; allò sembla que no va per ells.

En tota commemoració, no és la densitat dels fets que es commemoren allò que és important, sinó la seva capacitat d'interpel·lació que aquests tenen per als ciutadans. Als fets d'aquest cap de setmana a Menorca, m'hi sobra les marxes, les desfilades, les músiques, les recepcions, les salves, les banderes, la parafernàlia militar, els fastos… M'hi manca més esperit crític i anàlisi històrica. Per què fa por enfrontar-se amb la realitat? Perquè la primera forma de començar a acceptar servilment el present és negar-se a pensar-lo. Perquè el resultat de la veritat és la llibertat, el resultat de la falsedat és la violència.