Memòries d'Amiens
L'historiador britĂ nic John H. Elliot, en l'acte de
lliurament del doctorat Honoris Causa per la Universitat de
Lleida (13/9/99), es mostrava en desacord amb la celebraciĂł
d'aniversaris i, sobretot, amb el determinisme històric: «en
cada moment les opcions han estat moltes i diverses». Però a
mi, que no som historiador, la commemoració d'efemèrides no em
sembla malament per se. Tot depèn no tant del què es commemora
(«celebrar» ja podria ser tot un altre rotllo), sinó del com.
Després de llegir els diaris, navegar per la web del Ministerio
de Defensa i parlar amb en David Sintes, he reescrit, amb permĂs
de Lewis Carroll, un fragment de la novel·la AlĂcia en el PaĂs
de les Meravelles:
AlĂcia front a Humpty Dumpty:
—No sé què és que vostè entén per boicot als Actes de
celebració del Tractat d'Amiens, ni què vol dir quan escriu que
l'actitud del PSM i EM davant el bicentenari de la Pau d'Amiens
és «radical i incoherent»? Quina és la seva canya de mesurar
( deu i talla!) la coherència davant d'aquells fets? I per últim
què significa per a vostè commemorar?
—No t'ho he dit encara? Entenc per «boicot», «radicalitat»
i «incoherència» no estar absolutament d'acord amb jo i amb
tot el que jo propòs. Aquest és el meu perfecte argument
irrebatible. I és que quan jo empr una paraula —s'expressava
Humpty Dumpty amb somriure de menyspreu— significa
exactament allò que em plau que signifiqui. Ni més ni manco.
—La qĂĽestiĂł Ă©s saber —va respondre AlĂcia— si
té vostè la potestat de fer que les paraules signifiquin
quelcom diferent d'allò que volen dir.
—La qüestió —va replicar Humpty Dumpty— rau a
saber qui Ă©s qui comanda. I punt!
La plĂ tica continua.
«Commemoració» —crida H.Dumpty. I tradueix: «Per
commemoració entenc que jo et diré allò que has de recordar. Més
val que te'n ben informis en els llibres d'història que jo
autoritzaré i faré obligatoris. Commemorar significa recordar
els fets passats tal com et dic que realment van succeir».
AlĂcia, en aquestes, ja molt empipada, mostra el seu trasbals
davant la capacitat d'una sola paraula per significar coses tan
diferents a les que ella creia conèixer. Però l'altre no
s'immuta:
—Quan jo exigesc a una paraula un esforç com aquest, li pag
sempre un complement retributiu. Hauries de veure totes aquestes
paraules diumenge a vespre, després de la Gran Parada Militar,
quan s'empentegen i revolten suvora jo per cobrar les seues
pagues! Perquè, ¿qui comanda en les paraules? —es demana
circumspecte Humpty Dumpty. Un analfabet, sens dubte. Però no
només. Ningú no fa descarrilar els diccionaris tan sols pel
plaer de fer-ho. Cal que hi hagi empreses periodĂstiques i
mitjans de comunicaciĂł que ho facin. Aquests, lluny de ser un
mirall de la realitat, com els agrada de dir-se, més tost són
un mirall de les realitats que fabriquen, Ă©s a dir, miralls
d'ells mateixos. La clau, petita AlĂcia, no Ă©s nomĂ©s qui
comanda, sinó també quines quantitats de doblers hi aboca.
Et recoman, AlĂcia, que no demanis als H. Dumpty què es la pĂ tria.
Ells prou que ho saben que la nostra pĂ tria Ă©s allĂ on hi ha
la gent amb qui compartim els mateixos valors. I això es troba
arreu: a Sanlucar de Barrameda i a Ciutadella de Menorca; a es
Castell i a Jabalquinto… Cert. Per açò mateix, ells, els
nacionalistes que no ens deixen a nosaltres deixar de ser
nacionalistes (tal com voldrĂem) intenten per tots els mitjans
—i en tenen molt: l'Elcano i la llei de partits polĂtics o
la de qualitat de l'ensenyança…—; intenten que
compartim els mateixos «valors», que combreguem amb les
mateixes rodes de molĂ. Allò que va dir no sĂ© quin poeta: que
un paĂs sols no Ă©s una pĂ tria; una pĂ tria Ă©s, amics, un paĂs
amb justĂcia; allò sembla que no va per ells.
En tota commemoraciĂł, no Ă©s la densitat dels fets que es
commemoren allò que és important, sinó la seva capacitat
d'interpel·lació que aquests tenen per als ciutadans. Als fets
d'aquest cap de setmana a Menorca, m'hi sobra les marxes, les
desfilades, les mĂşsiques, les recepcions, les salves, les
banderes, la parafernà lia militar, els fastos… M'hi manca més
esperit crĂtic i anĂ lisi històrica. Per què fa por enfrontar-se
amb la realitat? Perquè la primera forma de començar a acceptar
servilment el present és negar-se a pensar-lo. Perquè el
resultat de la veritat Ă©s la llibertat, el resultat de la
falsedat és la violència.
ť
|