|
Una llotja no és per a un ministre
El ministre, aposentat a Madrid, ha assimilat i s'ha inoculat
una divisió territorial d'ordre superior. Existeix Madrid, com
una mena de setè cel, i després, tot vagarejant per les
barbacanes de l'infern, hi ha les províncies, apèndixs d'una
dualitat inexplicable. Per una banda, molt útils, les províncies,
per conformar i confirmar tot el corpus doctrinal de la «Grande
i Libre» i també de la sacrossanta unitat, què faria l'ànima
sense el cos? Quina entitat tindria? Però per altra banda, meres
entitats amorfes, les províncies, si no reben el raig benefactor
de la capital, pous sense fons destinataris de l'almoina que
ajuda a conformar aquest reequilibri territorial. Com a mínim
així ho diuen ells. O el que és pitjor, no ho diuen, però ho
pensen i hi actuen com si fos així i com si sempre hagués de
ser així. Allà tallen el bacallà, aproven taxes, que no tenen
res d'eco, com les aeroportuàries o les que graven el
carburants, cada any l'apujadeta) primen els impostos indirectes
perquè són, diuen, més democràtics (no afecten els qui tenen
més, els qui guanyen més, sinó a tothom perquè els pagam per
respirar i defecar, i això és un deure indissoluble de tota
persona si vol continuar vivint) i també allà, a la seva cort
—gairebé un estudi a la primera línia de la platja del cel—
indulten jutges pre–prevadicadors, ascendeixen a la
categoria de beats de la cosa pública redactors de manuals de
com estafar l'estat, que això és moneda corrent i no posa en
perill el sistema, no posa en perill l'estatus quo, i tot el que
no posa en perill el sistema, per molt xacrós que sigui i fins i
tot violent —com els afeccionats radicals dels clubs de
futbol,— és admès. Us imaginau però que posassin de
director general de Desenvolupament Autonòmic una persona que
hagués escrit o inspirat un corpus teòric que propugnàs
l'autodeterminació d'alguna d'aquestes parts satel·litzades que
conformen Espanya? Impossible, no és vera?
Dins aquest ambient de senyoriu aviciat, de cor qui vols cor que
desitges (ara faré un canalet per dur un raig d'aigua a Múrcia
i així no haurà d'anar al mar, suara faré un passeig marítim
de porcelanossa que enrevolti totes les illes d'Espanya a excepció
de les Canàries, no fos cosa algun dia ho deixin de ser i sigui
com aquell que fa obra dins una casa de lloguer, ara regeneraré
una platja perquè hi puguin posar dues fileres més, de cap a
cap, d'hamaques, que sempre solen ser explotades per un amic o
beneficiari nostre ) dins aquest ambient no ens ha d'estranyar
que el nostre ministre hagi agafat alguns viciets menors. I no es
pugui mesclar amb segons qui. En vuit dies he pogut veure –una
vegada en carn viva i una altra a través de la televisió–
el ministre, el nostre ministre, en una situació equiparable però
ocupant setials diferents. El dia del Betis, a la llotja de son
Moix hi devia haver puces, o n'Antich i na Munar, que plegats li
ho deuen semblar, i el ministre declinà –és ben lliure de
fer–ho, per altra banda– la cortesia de seure's a la
Llotja i ocupà la seva localitat i així no va haver de guardar,
aquil·losat, les formes i podia donar maneta a tort i a dret i
al descans, en comptes d'anar a la sala VIPS, que donen
pastissets i cosones dolces però que és molt freda i no et veu
ningú, va anar al passadís de la tribuna i allà exhibir–se
i deixar–se veure. Una setmana més tard, al Bernabeu, a
Madrid, no es podia permetre el luxe de seure's entre la burgesia
o el paper couché de la Moraleja i ocupà, ara sí, un lloc
preferencialíssim a la llotja del Bernabeu. Fosca, allà és una
altra cosa. Què li hauria dit n'Aznar si sap que un ministre seu
no ocupa la màxima distinció que li pertoca? A més, si al
Bernabeu hagués anat a tribuna, qui l'hauria conegut? Qui
l'hauria vist des de les Balears? En canvi, a la llotja gaudí
d'una sèria d'intervals televisius – no vaig quantificar
quants eren– de protagonisme absolut i ara, que no pot
enviar fotos dedicades a cada un de nosaltres, entra a casa
nostra a través de la televisió. A la llotja del Benabeu hi
caben ministres, perquè forma part de l'ànima, d'una realitat
superior, a la de son Moix, a les províncies d'ultramar, els
homes de govern no poden mesclar–se amb segons quins
reietons de tribu....
|
